dissabte, 31 de març del 2012

L'evolució és cosa d'homes


L’Assumpció Vila fa una conferència sobre “El Poder de la Prehistòria”. Estava, però, anunciada amb un altre títol: “La Prehistòria com a excusa”. Us preguntareu: ¿de què anava?

És evident que tots som en bona part prehistòrics i que estudiar la prehistòria és estudiar-nos nosaltres mateixos i mateixes. I, en aquest sentit, l’Assumpció troba quin és el poder de la prehistòria en el segle XXI, en excusa de què es fa servir...

L’arqueologia és una ciència les bases de la qual van ser plantejades per aristòcrates i capellans del XIX que disposaven de prou temps lliure. Una cosa semblant passa amb l’etnografia. I aquestes dues ciències són les que ens informen de com es vivia de fa tres mil anys enllà, com s’organitzaven les societats, clans i famílies. És a dir, que els que ens expliquen què tenim de consubstancial a l’ésser humà des de molt antic, no són precisament mentalitats diverses i obertes.

I aquest ha estat el camí per a perpetuar estereotips interessats. Es dóna per fet allò que no se sap, que s’ignora. Aquesta imatges us ho pot explicar:


L'home dret i armat, com a caçador fort i vigilant. Més avall i a tocar de l'entrada protectora de la cova, les dones, la jove fent feines domèstiques.

¿I quina base científica hi ha per proclamar que això era així? Cap. Cap ni una.

dissabte, 24 de març del 2012

Vençuts contra vençuts


Després d’Arrugas m’havia promès de buscar i llegir més novel·les gràfiques d’en Paco Roca. I així ha estat. L’hivern del dibuixant es va publicar en castellà el 2010 i en català el 2011. Antoni Giralt hi fa un substanciós epíleg amb ressenyes incloses.

La història, d’un ritme narratiu prou original, explica l’aventura d’uns quants historietistes que treballaven l’any 1957 per Bruguera, i que van intentar de fer una revista pel seu compte, amb els seus propis criteris i respectant-se entre ells la propietat de la pròpia obra, cosa gens habitual a les editorials de l’època.

L’obra d’en Paco Roca explica aquest intent (Tío Vivo) i el consegüent boicot de Bruguera fins que abandonen el projecte i tornen a l’editorial, la qual adquirirà la capçalera i la publicarà posteriorment.

És un còmic fantàstic. Amb un respecte terrible per als protagonistes i fins per als antagonistes de la història, tots ells sorgits d’entre els represaliats a la Guerra Civil. Perdedors contra perdedors, la competència és la competència, tots els vermells eren grisos llavors, i tothom havia hagut de renunciar a prou coses (de fet els havien desproveït) com per aferrar-se al que tenia, uns dibuixos, una habilitat, uns personatges, una publicació, una esperança...

¿Sabeu qui eren els cinc agosarats? Guillermo Cifré, Carlos Conti, Josep Escobar, Eugeni Giner i José Peñarroya. I de tant en tant parlen dels seus personatges. ¿Els coneixeu?

Us els presento, en estricte ordre alfabètic: Carioco, Carpanta, Cucufato Pi, Don Pío, Gordito Relleno, Inspector Dan, Pepe el Hincha, Petra, Repórter Tribulete, Zipi y Zape.

Una borratxera de nostàlgia. A veure demà, amb una hora menys, com porto la ressaca... 

diumenge, 18 de març del 2012

Els intocables de març


Dues vegades al cinema a la mateixa setmana no és cap rècord però darrerament no m’era pas gaire habitual. Dues pel·lícules diferents, molt diferents, d’aquestes d’actualitat, que els mitjans i els amics t’hi menen i ben fet que fan. Deixarem el cine club per a una altra ocasió.

I les dues pel·lícules, jo crec, amb una base compartida, o dit altrament, amb una mateixa basa: una història potent, un bon guió, uns diàlegs suculents.


La primera de les que he vist és Los idus de marzo. Del Megaclooney (director, guionista, productor i actor principal). Basada en una obra de teatre “Farraguth Noth” d’en Beauy Willimon. O sigui: el pas de l’idealisme innocent al pragmatisme maligne, en una sola plantofada. Vaja, que tots portem a dintre les dues cares i que el pas de l’una a l’altra és una simple qüestió ambiental. Interessant la referència del títol al calendari romà, popularitzada a can Britànic per en Shakespeare.


L’altra que he vist és Intocable (a Girona, és clar, si la volia veure en català; a Figueres continua essent llengua cinematogràficament defugida) basada en un cas real, com se sol dir, del que ja existia un documental publicat. Una alta concentració d’acudits sobre un tema delicat sense perdre el posat. El guió i la direcció corren a càrrec d’un tàndem consolidat: Eric Toledano i Olivier Nakache (“Aquellos días felices”, “...Y tan amigos”). Curiosament, a França la pel·lícula es deia "Intouchables", més suggerent, però aquí canviat suposem que per motius mediàtics. 

Els productes resultants són dràsticament oposats: una comèdia amb tocs d’humor negre, i un drama depriment amb devessalls d’agror blanca. Dues magnífiques oportunitats de pagar el que cobren per anar al cinema, sense que et sàpiga greu en sortir.

divendres, 16 de març del 2012

Premi a la sanitat


diumenge, 11 de març del 2012

Llums



Per no quedar-nos sense llum per a la nevera potser ens quedarem sense menjar.
Per no quedar-nos sense llum per a la planxa potser ens quedarem sense roba.
Per no quedar-nos sense llum per a l'estufa potser ens quedarem sense casa.
Per no quedar-nos sense llum per carregar el mòbil potser ens quedarem sense paraules.



dijous, 8 de març del 2012

Arrugues

Paco Roca escriu i dibuixa còmics –a més d’altres facetes de la il·lustració.

El 2007 en fa un, de còmic, publicat sota el títol d’Arrugas.

Aconsegueix un premi darrere l’altre fins que en fan una pel·lícula.

Darrerament consumeixo molt més cinema que no pas historieta gràfica.

Tanmateix no he vist la pel·lícula, no, i, sí, m’acabo de llegir el còmic.

La història va d’Alzeimer i altres senilitats. La gran derrota de l’edat.

Té un to entre poètic i realista. Un to poètic que completa amb realisme, i viceversa.

S’estalvia una bona part de les misèries i servilismes que comporten la senilitat.

Tot i així, l’argument, l’ambientació, els personatges, el dibuix, el color, tot té una mida adient per a gaudir-ne.

Una magnífica oportunitat per a reconciliar-se amb la historieta gràfica –o per reprendre esvaïdes fidelitats.

Segur que en busco un altre, de còmic seu, però potser abans millor que m’acabi els dos llibres que s’alternen, aleatoris, a la tauleta del llit.


diumenge, 4 de març del 2012

Biure vé

Una impecable calçotada ens ha portat fins a Biure de Gaià, un petit veïnat de la Conca de Barberà vigilat per una altiu castell medieval (s XI - XII) amb pedaços de totes les èpoques posteriors, especialment recents.

El nom del poble ens crida l’atenció. Evidentment ens ha fet pensar en Biure d’Empordà, el nom del qual havia estat Viure (potser provinent del llatí Bene Vivere o de l’arrel basca ur –aigua– o uri –ciutat–.) La veritat és que els darrers estudis donen per bona la versió llatina i descarten les altres dues.
 

Per força hi havíem de pensar perquè Biure de Gaià és a la vora del torrent de Biure que desemboca al Gaià (per tant les arrels basques hi haurien tingut sentit) i, alhora, el nom antic de Benviure donaria suport indiscutible a l’etimologia llatina.

I encara hom pot trobar Biure de Berguedà (del municipi de Sagàs), entre la riera del Pontarró i el rec de Passavant, a la conca del Llobregat, i també amb una església romànica del s XI. El lloc també apareix esmentat com a Bene Vivere.

Aquest darrer em queda pendent...

Recordeu que tot començava amb una calçotada. Viure bé, doncs. O Biure vé, que també.

Les imatges (Biure d'Empordà i Biure de Gaià) són d'Enciclopèdia Catalana.