Fillols mil·lenaris

Han vingut en Pep i la Carme carrejant noves aventures sonores. La darrera se situa a Fillols, un poblet del Conflent, a mitja altura del Canigó. A la xarxa en trobareu algunes imatges –tampoc gaires– com la d’aquí a la vora.

El disc que portaven és de la cobla Mil·lenària. Ah, heu pensat, sardanes. Quasi que ho endevineu. Vosaltres ja sabeu els instruments que componen una cobla, pensats bàsicament per a la interpretació de sardanes. ¿Però què passa si es posen a tocar pasdobles, valsos, tangos, foxs...?
Ignoro si heu resistit imaginar-vos-ho. Ignoro si hi ha algun sardanista integrista llegint això o havent escoltat el disc. Ignoro si ja hi ha hagut ingressos hospitalaris per aquestes qüestions. El cas és que m’ha semblat oportú de compartir.

Per més inri, alguns dels temes que toquen són pensats expressament per a les curses de braus a què alguns nord-catalans i/o austral-françaises són tan afeccionats. Perquè no sigui dit, la peça que toca la cobla en aquest missatge es diu Entre dos corridas.

Evidentment no he trobat cap tema seu en els servidors de so habituals. El que us poso aquí l’he penjat jo. Vés a saber; igual no és l’últim. Per cert, algun servidor s'ha negat en rodó a penjar-lo. No sé si és la ela geminada o algun altre criteri musical o nacional. No sé...

Juli i August.

S’han acabat.

Juli va ser assassinat a Roma, en fou l’últim governant republicà. Hi ha un llibre d’en Thornton Wilder que ho novel·la. Gasta una expressió mesurada i delicada que potencia un sarcasme contingut, dificilíssim. ¿Com es pot escriure una novel·la com aquesta sense haver-hi estat? Una obra mestra. Hi surt tothom i et sembla ben bé que els vagis coneixent. Cada personatge una troballa.

Els idus de març és un text publicat el 1946. En Thornton era arqueòleg però s’inspirava en un fet contemporani, una sèrie de cartes en cadena que circularen contra Mussolini i la seva dictadura feixista. En tot cas, una obra d’art, el llibre.

El vaig llegir l’any passat, i en un primer moment vaig pensar: t’esperaràs als idus de març per fer-ne el comentari. Però se’m va passar. ¿I com és que hi he pensat ara? ¿Per què ha estat juliol?

No ben bé. La casualitat ha volgut que durant el mes d’agost anés passejant el llibre El somni de Tàrraco, de Xulio Rodrigo Trigo. Avui, darrer dia d’agost, me l’he acabat.

Un llibre d’amor i aventures situat a finals del segle I aC. El rereprotagonista –que no hi surt– és Octavi August, l’etern malalt. Els protagonistes, de fet, són la seva dona, Lívia Drusil·la, i un ventall de personatges de major i menor rang social, que no val la pena detallar. El que té la clau del que va passar és un iber ausetà reconvertit en doctor romà. Cada personatge una nova ombra. L’acció va aconduint-se cap a una inevitable sorpresa final, decebedora. Des de la portada i el títol, enganyosos, fins a la confessió final, apressada i inconsistent,  es va fent un èxit del darrer Sant Jordi, una novel·la per oblidar.

Total, que amb un de freda i una de calenta s’han acabat les vacances. I ja hi som: comença l’any, canviem de xip.

Adéu Juli, adéu August.

Les matinades de dissabte a diumenge, al bany maria

I aleshores va aparèixer aquella estranya capsa de botes amb una pantalla verda a sobre. L’anomenàvem ordinador. L’engegàvem, esperàvem una estona, ens demanava el disc 1 del sistema operatiu (MS-DOS), posàvem el floppy disk a la disquetera i tornàvem a esperar, després el disc 2, i quan ja tenia el sistema operatiu, podies triar quin programa faries servir. Sovint era el WordStar, allò que se’n deia un tractament de textos. Allò significava posar un nou disc (o dos, depèn). En acabat, encara introduíem un altre floppy a la disquetera, el lloc on endreçar el que escrivíem.
No gaire després (potser un any) ja no calia posar el sistema operatiu ni els programes habituals: ja hi eren en el disc dur de l’ordinador. Vam començar a treballar amb un paquet d’ofimàtica que es deia FrameWork III.
Comparat amb el que fem ara (a mitjans de 2010), el que fèiem fa vint-i-pocs anys era tota una aventura. Per no dir les ordres que calia memoritzar del sistema operatiu.
¿I imprimir? La impressora matricial tenia una cinta tintada, com les màquines d’escriure, i “dibuixava” les lletres a base de fer petits punts una vegada i una altra sobre el paper. Les impressores solien tenir una fressa característica i generosa, i un sol model de lletra i amb aquella passaves. Però al cap de no-res va aparèixer un programa anomenat Lettrix, que a través d’uns senyals (caràcters de sistema) que intercal•laves en el text podies fer diferents tipus de lletres, de diferents mides, de diferents estils... Una passada. I no parlem quan et posaves a dibuixar amb el codi ASCII.
Encara guardo materials en aquests formats. Feines tinc a recuperar-los. Sort que en informàtica tot es pot fer.
Aquests dies n’he estat rellegint un d'aquests materials. Un recull de poemes titulat genèricament “dissabtes” perquè jugava a recollir textos d’aquells que escrivies la nit de dissabte a diumenge, quan ja se t’ha començat a passar la fal•lera del Saturday Night i preferies quedar-te a casa, amb les criatures o petites o acabades de néixer, i fins i tot a trobar algun moment per a la reflexió i la introspecció. El recull és del 1991, amb textos recuperats del 90 i del 91, i imprès amb tota la parafernàlia que el Lettrix i el FW3 permetien.
Massa i tot. Parafernàlia que, des de la perspectiva actual, només eren màscares. Déu n’hi do. A través dels poemes s’entreveu una senyora crisi personal, matisada, desdibuixada, emmascarada, però perfectament constatable. És allò que té escriure: que després es pot tornar a llegir, i a entendre-hi més que quan ho escrivies.
Bé, com que m’havia proposat aprofitar el bloc i el Creative Commons per anar deixant anar píndoles diverses i esparses del que he anat acumulant al llarg de tants vespres d’insomni i llapis, crec que l’atzar ha volgut que ara li toqués als “Dissabtes”. Tal qual, però sense Lettrix i sense impressora matricial, i amb algun canvi –els mínims i assenyalats amb *.
El/s Poema/es de la/es matinada/es de dissabte/s a diumenge/s. Fascicle número 5 de les meves Obres Completes. Menjada de tarro, destil•lada i caducada. Si algú gosa, algun dissabte que no li toqui sortir...
dissabtes

La resolució de Vilanera

¿Un altre cop Vilanera?
¿Ara ens tornarà a parlar de la resolució política del parc natural?
Doncs, no.
Parlo d'una altra resolució.
El número 96 dels Fulls d'Història Local reprodueixen la conferència d'en Jaume de Puig sobre la Vilanera del XIV, titulat "El canonge, l'abadessa, l'amant i la petita". Un text excel·lent.
Per esponjar el text els editors han decidit d'incloure-hi un seguit d'imatges. Algunes són meves.
Fins aquí tot perfecte.
Però ha passat alguna cosa. Algun error en la captura de les imatges (d'un àlbum Picasa), o en la tramesa, o en la inserció en el document pdf, o en la impressió... Allò que en diuen un "error tècnic".
Resum: un desastre. Les fotos (només les meves) tenen una resolució lamentable. ¿Què hi farem? A esperar la segona edició, ja corregida.
Les fotos en blanc i negre que haurien d'haver sortit són aquestes.

La paret de l'església de Santa Maria de Vilanera on es pot apreciar que se'n va esllavissar una part, per una forta tramuntanada, fa escassos anys.

El monestir de Santa Maria de Vilanera amb el Montgrí al fons.

Les sitges romanes i medievals vora el monestir i el mas Vilanera.

L'interior del monestir. Al fons, el mas Vilanera amb la torre defensiva.

Restes de l'escala del monestir.

El mas Vilanera amb la torre defensiva de planta quadrada. Al fons, el monestir.

Mitologia de terrat

Imatge: lamalla.cat

Sopem al terrat.
Malparlem de la contaminació lumínica de l’Escala.
Tanmateix, a Xaloc, hi ha un punt persistent de llum.
Jo dic que és Venus, l’étoile du berger.
Els altres dos no ho veuen clar.
En J creu que és Mart perquè ha rebut un correu electrònic que aquest mes d’agost Mart es veurà tan gran com la lluna.
Els altres dos no hi estem d’acord.
L’A es treu el pda de la butxaca, tecleja una estona i a la fi assegura que el seu pda assegura que es tracta de Júpiter. Ens n'ensenya el mapa celeste.
Els altres dos dubtem de l’aplicatiu i del que l’aplica.
Ja hi som.
Una altra ampolla de vi i ens estaríem barallant mitològicament, tirant-nos el Sistema Solar pel cap.
Un puntet de llum, a la fi.
Mentrestant, el dia de la Lluna s’ha convertit en el dia de Mart.

Currículum vitae tal com raja

¿Quin és el truc? ¿Dir les coses sense embuts? ¿Ser sincer fins a l’obcecació? ¿Centrar-se en les obsessions personals peti qui peti?

Sigui quina sigui l’estratègia, el llibre Coses que passen (Rapport sur moi) d’en Grégoire Bouillier, és una dosi biograficoliterària directa en vena i sense dissolvents.

Una manera d’explicar les coses a base de patacades. Microrelats magistrals que s’encadenen. Tocs de timbal que fan una simfonia. Cap timbalada que desentoni.

Referències contínues al sexe, com a gran motor de la vida, quasi l’únic. El sexe que fa, desfà, satisfà. El sexe que condiciona, provoca, frustra, marca, particularitza.

La necessitat de sortir de l’ordinari, de desmarcar-se de les masses, de viure la vida en una clau diferent, de canviar de clau contínuament, cercant sempre l’impensable, l’imprevist, la intensitat, la passió, el sexe.

Un perill, diuen, això de viure amb algú tan compromès amb ell mateix. A saber si els familiars que queden ben retratats, i la llarga llistat d’amants dibuixats segons els ulls de l’autor, estan totalment conformes amb els retrats respectius i amb les aventures atribuïdes.

En Grégoire Bouillier va escriure aquesta primera novel·la seva l’any 2002, quan ell en tenia 42. D’aleshores ençà ha publicat dues novel·les més. Caldrà investigar.

El llibre es llegeix d’una tirada i et sotmet a un xarboteig constant. És una espiral de vivències que es barreja amb una espiral de records que s’entortolliga amb una espiral de memòries que es cabdella en una espiral de... Si hi voleu fer un cop d’ull, aquí en teniu quatre pàgines a l'abast.

I encara una altra cosa: pel que he pogut veure, la traducció de la Isabel Olid i l'edició de Papers amb Accent (incloent-hi la portada) són absolutament impecables.

Pedra

−A veure. S’ha de notar que la pedra diu coses a la mà.

−Tu tria la pedra i posa la mà, i deixa’t de collonades.

−Ha de ser una pedra que per ella mateixa ja s’expliqui.

−¿Quantes voltes més faràs a la naveta?

−Em penso que ja l’he trobat.

−¿Vols que també es vegi la planta aquesta?

−És una Parietaria officinalis...

−¿Vols la foto o que t’engegui a ...?

−Mm, la foto. 

Trio un carreu. Calcària destil·lada. Fa milers d’anys aquesta roca va ser triada expressament. Va ser triada per algú com jo. Sense fibres sintètiques sobre la pell, sense càmera digital a la motxilla, sense aftershave per a pells delicades. Però si fa no fa com jo. La va triar. La va contornejar. La va posar justament allà on és encara. Per preservar el descans i la memòria dels morts del seu poblat, dels seus morts. Per preservar potser el seu propi descans i la seva pròpia memòria. Tocant el carreu vull sentir tot això. No queden els morts. No sé si queden els seus descansos i les seves memòries. Sí queden les pedres. Sí queden els trenta segles que la pedra assumeix el seu destí i la seva meteorització. Amb un gest vull merèixer tan bon descans i tan bona ambientació, en el moment que correspongui. Segurament el meu no serà tan ben conservat. Vés a saber.

Un que no tant i un altre que sí

Sempre és un bon moment per llegir fins i tot a l’estiu, que no és pas el millor moment per a moltes coses.

Ja tenia Els Convidats a punt de començar quan l’Agnès em va dir que no li havia agradat. Vam comentar que Pa Negre sí que ens havia convençut i molt, però ella deia que aquest altre, que no gaire.

I crec que l’Agnès té raó. Hi ha un moment que sembla que l’Emili agafa les regnes i que està teixint una història consistent, amb uns personatges potents i una escenografia rica en detalls i amb moltes possibilitats. Però després es va tornant discursiu i retòric, preocupat a justificar els seus personatges, l’argument es torna una perdiu que es deixa marejar i tot i que hi ha la sorpreseta final, gairebé la veus passar sense saber en quina direcció va. Heus aquí un núvol de tempesta que no deixa anar ni un tro ni una gota. Ben escrit, eh, això sí.

Mentre el llegia em vaig comprar l’Olive Kitteridge, de l’Elizabeth Strout. N’havia vist la ressenya en algun bloc dels que segueixo i m’havia deixat convèncer. Mentre agafava el llibre, a la llibreria, una de les que hi treballaven em va dir, assenyalant el llibre de les meves mans: L’estic llegint i m’està atrapant. Res més. No coneixia la noia i es veu que anava per feina. No em va donar temps ni a respondre-li.

I crec que la llibretera té raó. Com diu una portada de l’edició en anglès: Thirteen tales, one unforgettable character. Efectivament, són contes en què hi apareix la senyora Kitteridge deixant la seva traça. Hi ha contes en què n’és la protagonista, en d’altres és un personatge secundari, i en altres simplement fa de figurant. Però els personatges són vius, mai no en saps tot de cadascú, sempre necessites més dades, i l’autora sap dosificar aquestes informacions. I sap fer ballar la història a la seva música, no se li escapa en cap moment, i tu dubtes com acabarà aquell número de màgia tan ben escenificat. Finalment penses: ¿i no en podria haver fet un altre? Recuperant qualsevol dels personatges d’algun dels contes, per exemple. Doncs, no. S’ha acabat.

Sembla ser que del Pa Negre se n’ha fet una pel·lícula. Tremolem. Però si ja està feta... Segurament d’Els Convidats no se’n farà cap. I esperem que no se’n faci cap –ni una sèrie televisiva, que seria pitjor− de l’Olive Kitteridge. Senyors i senyores guionistes, apreneu com es fa un personatge i inventeu-ne històries, però no cal que destrosseu aquest llibre. Ja està bé com està. 

Vagances

Això hem fet. No t’has de fer el llit, no t’has de fer el menjar. Vagances. Els que no s’han de fer mai el llit ni el menjar no saben quin plaer s’experimenta quan t’ho pots estalviar, ni que només sigui una setmana. Pobrets, s’ho perden.

A Menorca. Raise your hands and sing it with me - no pertot però sí sovint. Em sap greu pels de l’anunci, però no m’agrada la cervesa. Així i tot he d’avisar-los. Els de Cruzcampo els hi estan segant l’herba sota els peus. Ja s’ho faran.

A Menorca sempre hi ha coses noves per viure. Enguany: el poc actualitzat Museu de Menorca, l’espaterrant barranc d’Algendar, l’afectuositat del pintor Francesc Bisquerra a Fornells, la pedra salabrosa de son Olivaret amb la maltractada naveta de Cala Blanca, i la bravada de cavall suat al jaleo d’Es Migjorn Gran.

I alguns dels clàssics inexcusables: Ciutadella de dia i de nit, cala Pilar amb el macar d’Alfurinet, la sorra grisa que es torna rosada de Sant Tomàs, cala Mitjana i la seva pedrera, un bon piló de navetes i talaiots, el tast habitual d'ensaïmades,  i uns quants tòpics més. Trobareu coses a faltar. I és clar. Guardem uns quants dels clàssics per a la propera. I encara ens queden uns quants que seran nous, a més dels que no sabem.

Em sembla que ja heu començat a entendre que no em calen gaires anuncis televisius per fer cap a Menorca. M’han dit que hi ha gent que no li agrada. No sé si creure-m’ho.

Mira que és complicada l’arqueologia!

Darrerament em miro el programa Sota Terra (una mica per força per gust i una altra mica per gust per força). El programa no m’emociona i, precisament per aquest motiu, em posa en un compromís. Estic envoltat de gent que diu pestes del programa perquè desvirtua i trivialitza l’arqueologia. I estic envoltat de gent que diu que per fi algú s’ha decidit a difondre i a desmitificar l’arqueologia. Suposo que com que no sóc arqueòleg em puc permetre el luxe d’anar a dormir tranquil cada dilluns després del programa, però he de vigilar molt què dic quan surt el tema entre els que sí són arqueòlegs (o se’n senten o hi estan sensibilitzats).
I continuant amb el tema de Sota Terra, estic preparant l’anada imminent a Menorca. (Oh, sí, jo també!) Com cada altra vegada (i ja en són unes quantes) em preparo algunes coses a veure, i després que passi el que passi. Una que m’ha cridat l’atenció són les recents excavacions en coves on s’han descobert veritables meravelles. Parlo de la Cova des Càrritx, la des Mussol i la des Pas. No us atabalaré amb detalls (a no ser que quan hi sigui ho cregui inexcusable, però això ja es veurà). Però sí que crida l’atenció les troballes de la Cova des Càrritx, a tocar de Ciutadella, mai espoliada, on han descobert els estris i les evidències d’un ritus funerari absolutament inèdit: pintar els cabells, pentinar-los, tallar-los i guardar-los en pots...; els cabells dels morts. Ja he dit que us n’estalviaria els detalls, i a més podeu trobar informació per poc que busqueu. Jo us acompanyo una imatge que va aparèixer a la revista Cavall Fort sobre el tema. Quan he vist el dibuix, automàticament he pensat: Ui, la Xon! (l’Assumpció Vila, arqueòloga). Mireu la il·lustració i imagineu-vos una veu incisiva dient: “Ah, vaja, ¿ja s’ha demostrat que fa 6000 anys també eren les noies les que assistien massivament als mòduls professionals de perruqueria?” Alerta: no li ho he sentit dir, només m’ho he imaginat!

Corxeres a canvi de bales

Doncs aquest matí m’ha trucat en Peter Gabriel, que ja ho fa de tant en tant, i va i m'ha deixat anar:

−HiKand. Howareyagoin’? Whatyathink ofputtinganewpostinyourblog onthis issueinUganda, Iguessya’veheard. I’mnowonthis...

−Coi, Pita. A poc a poc, home.

−SorryKand. Imean, vull dir que si has sentit la newversion del Neighborhood del Waits...

−Ah, en Tom, ¿què fa?

−Beure. Però Imean que els de TheVoiceProject...

−¿Els Boys Project?

−Noshit, theVoiceProject, don’tyaknowit?

−Allò dels nens soldats d’Uganda.

−Ya, inNorthernUgandaSoutherSudanandEasternCongo.

−Sí, ¿i què dius, que hi col·labores?

−OfcourseKand, dóna’ns cop de mà, home.

−¿Cantant?

−Betternot. Fes servir weblog better.

−¿I què deies d’en Tom?

−LookKand, mira-t’ho inthenet, que ara Iminahurry. Everythingsalright? See you!

I ja està. Sempre amb un coet al cul en Peter. Ni un moment per passar-se per l’Escala i anar a fer un pa amb tomata. Ara, no em podia negar a la seva sol·licitud. Ell ja us ho explica millor en el vídeo.

Peter Gabriel » Tom Waits from The Voice Project on Vimeo.

Setmana d’estiu

Les setmanes d’estiu no solen tenir set dies. No és que en tinguin més, tampoc no en tenen menys. El que passa és que no solen tenir dies. Dies i nits es confonen, es canvien els torns, es deixaten...

En tot cas el calendari insisteix que del diumenge passat fins a avui ha transcorregut una setmana justa. Però no sé on ni quan encabir les coses. No sé on col·locar el concert de la provençocatalana Àlèxia Ramió crec que a la plaça Víctor Català (i amb quin magnífic embolcall musical d'en Jordi Armengol), tampoc no recordo quan he estat mirant els quadres i les escultures de la Rosa Masdeu al Gavià (formes d’opus signinum, formes d’onades i formes de l’Empúries intangible), o les peces de ceràmica de la Margarita Geronés d’Albons (quant de color, sort d’alguna composició abstracta entre els figurins), tampoc en quin moment he estat parlant amb en Jordi malveient-nos a través d’ulleres de silicona (−doncs, hi ha més peixos que no em pensava, aquí a la platja del poble –llàstima de no coneixe’ls –només conec els de la peixateria, que tenen etiqueta), o quin dia va ser que feien sardanes davant del mar (per a celebrar el Carme; no sé si ballaven aquella dedicada a l’Escala que els de Tossa han denunciat per plagi)...

Amb prou feines sí que recordo que ahir es va fer un acte de celebració de la preservació de Vilanera en particular i de l’aprovació del Parc Natural del Montgrí en general. Recordo que en sortir de l’acte hi havia cremat. I també em ve a la memòria haver estat parlant d’aquelles coses que espanten tant alguns dels qui estan en contra. La bèstia negra i peluda anomenada expropiació. Personalment no en tinc ni idea de si caldrà o caldria expropiar o no, i el què; en tot cas, estic convençut que la pitjor serà l’expropiació d’espectatives. No sé si aquestes tenen preu de mercat.

Això sí, eh, tot molt difús, entremesclat, estival...

Ja hi som

Em demano si hi haurà prou aire a Barcelona per a tanta gent.

Som un milió. Som set milions. Som quatre gats. Som quatres descerebrados.

Això de la independència deu ser l’òstia. I ara tots hi combreguem.

Els cartells de les botigues parlen de moda independent. Els pàrquings tenen el rètol de “lliure” encès.

La bandera espanyola en algun balcó amb una porta tancada al darrere.
Espanya: si els nostres polítics són tan ineptes i corruptes com els vostres, ¿per a què us necessitem?

Aquesta nit dormirem i demà, en obrir els ulls, esperem que alguna cosa hagi canviat.

Si Espanya sa rompe, no em sentiré especialment content, ni especialment trist, ni especialment culpable. Deixem Espanya als espanyols.

Nosaltres dissidim

Proposta de pancarta: NOSALTRES DISSIDIM

Variació de pancarta: MANTILLA, ¿DISSIDEIXES DE DECIDIR?

Jo també dissideixo.

Dissideixo d’una idea d’Espanya l’única ideologia de la qual és ser UNA i  GRANDE.

Dissideixo d’una classe política els interessos de la qual neixen i moren en ells mateixos.

Proposta de pancarta: SI ELS POLÍTICS SÓN UNA CLASSE, QUE VAGIN A ESTUDI.

Variació de pancarta: SI ELS POLÍTICS SÓN UNA CLASSE, ¿PER QUÈ FUGEN D’ESTUDI?

Dissideixo de considerar que algun dels carnets, papers o bitllets que porto (o que pugui portar) a la cartera siguin més importants que jo mateix.

Dissideixo d’una idea de Catalunya repartida entre faccions monopolitzadores i excloents.

Dissideixo d’una idea de Catalunya els pitjors dels lladres de la qual estan protegits.

L’habilitat política consisteix a protegir i incentivar qui espolia el poble mentre hom parla d’una altra cosa.

Pancarta: MILLET FOR PRESIDENT (MONTULL FOR CONSELLER) ((SOLAZ FOR TRIBUNAL CONSTITUCIONAL))

M’adono que estic barrejant les coses, però per algun motiu crec que tot va a parar a allà mateix. En fi, mentre em manifesto, hi aniré pensant.

Requisits de lectura estival

Necessiteu que per Nadal algú us hagi regalat de tot cor un llibre d’aquells que no llegiríeu ni sota tortura; però, és clar, recordeu que us l’han regalat de tot cor.

Necessiteu haver tingut el llibre en un lloc visible tot l’hivern i tota la primavera i, és clar, resulta que ja ha arribat l’estiu, i a l’estiu de tot s’escriu i bé que ho llegiu.

Necessiteu anar a la platja i que anar a la platja no sigui el súmmum dels vostres plaers estivals, i que una cosa que ho fa més suportable és llegir, i que portar un llibre significa que hi queden restes de sorra i fins i tot gotes salades que eixugades de cop per un sol justicier deixen senyal i, és clar, ha de ser un llibre que estigueu disposats a castigar físicament.

Necessiteu que l’autor del llibre sigui un supervendes del qual ja en vau llegir el primer i vau decidir unilateralment i definitiva que també era l’últim però, és clar, no vau pensar que us en regalarien un altre per Nadal (de tot cor).

Necessiteu que l’autor s’hagi posat una mica al dia. Per exemple, si va escriure, posem per cas, El Cas Da Vinci, doncs que s’hagi impregnat una mica de les tècniques del Stig Larsson i que les faci servir amb més o menys professionalitat al seu nou llibre que es podria titular, per exemple i posem per cas, El Símbol Perdut.  

Necessiteu que la calor i la llum i la brisa del mar hi ajudin i que patiu alguna lleu al·lucinació. Per exemple: si tota l’estona està parlant d’una escala de cargol de pedra i ara sou a l’Escala davant de la roca que li diuen El Cargol, ¿no us estaran enviant un missatge xifrat i personal? ¿No serà un senyal? ¿Hi haurà una escala sota del Cargol? ¿No serà tota l’Escala una metàfora d’una piràmide? ¿O potser el Pedró? ¿No estarà el símbol perdut a la pedra angular del safareig al costat de rec? ¿No serà l’Olla un passadís secret al missatge d’aigua?

Necessiteu acabar-vos el llibre i fer-vos una bona dutxa. És igual si us l'acabeu a mitjanit. Compte amb les neurones assolellades. Durant uns dies millor que no parleu amb els vostres amics francmaçons de Torroella, que no se us barregin els símbols. Millor que no feu sudokus.

Necessiteu pensar si en són, d'estranys, els americans, que els tallen un braç però continuen xerrant i portant tot quisqui d’excursió per sota del Capitoli amb aquella alegria, que els de la CIA semblen dolents però són més bons que el pa de pessic, que si sou rics i poderosos heu d’anar amb compte amb la família (si no sou rics i poderosos, no patiu, que no hi sortiu a la novel·la).

Necessiteu, o sigui, tenir un piló de recursos com a lector. (Si sou americà i bonifaci, que no us passi res, que la reencarnació us agafi confessats...).

Necessiteu tenir un altre llibre a punt per continuar amb la fal·lera literària, que us l’hagin regalat o no, però que vagi d’una altra cosa. O potser dediqueu-vos un parell de setmanes als vídeos que heu anat comprant amb el diari i que encara no heu pogut veure. Tingueu una escapatòria a punt.

Gegant al terra

Tocar la guitarra i ballar alhora, comporta els seus riscos.

Mireu, si no, què li va passar a en Narcís Espriu i Fullà el diumenge passat.

En Narcís Espriu és el gegant de Sant Pere. És un gegant que representa un gegant, un homenàs deforme i bonhomiós que en el seu temps va acompanyar la bandolera Teresa de Molins, sense empunyar cap altra arma que el seu guitarró i no disparant cap altre projectil que els seus versos.

Doncs el gegant de cartró que representa el gegant de llegenda feia anys que no tornava a ballar amb la seva dama, la Comtessa de Molins.

Diumenge passat, festa major de Sant Pere Pescador, van tornar a sortir, incapaços de negar-se al convit dels seus padrins, els gegants de Roses, i van tornar a ballar.

I el gegant va caure. Si us fixeu a la imatge, el veureu més deforme encara que el que ja era. Notareu com la mà esquerra ja no agafa la guitarra, com el braç dret descriu una curvatura gens natural i com l’omòplat dret se li ha enfonsat totalment. Això sí, tot i la barretina descol·locada, l’home no ha perdut el seu esguard bonifaci.

Un servidor s’ho mirava des de la barrera, un cop perduda la seva condició de santperenc, però no va poder evitar la descàrrega emocional. No en debades conserva viu el record de les hores construint els gegants, dirigits per en Lluís Parés; de les vegades que li va tocar portar-lo per pobles de la comarca, de les comarques veïnes, i de les comarques del més enllà; de quan la bèstia anava abillada amb robes de vellut i amb guitarra de fusta veritable, que feia que pesés potser vint quilos més dels que pesa ara; de quan es va formar la colla, es va composar la música, es va coreografiar el ball; de quan els fills creixien fent cercaviles i fent sonar timbals i gralles...

Veure’l caure va ser un calfred irreprimible, un bon sotrac. I mira que potser un servidor ja hi hauria d’estar acostumat, a veure caure coses que va ajudar a bastir. Així i tot, el gegant es va alçar. I amb algun que altre pegat tornarà a semblar el mateix. I vés a saber si tornarà a ballar. Tant de bo.

Foc a la nit

El dia de sant Joan ja comença a ser tradició el foc; a l'Escala, si més no. El foc del Canigó, que s’ha mantingut malgrat un més que tímid suport popular. Després es va provar d’afegir-hi allò del correfoc, amb una mica més de participació però amb queixes de veïns. Com que no era cosa de buscar altres tradicions més conflictives com ara bous de foc, han acabat trobant la solució amb els grups que fan espectacles de pirotècnies domèstiques, danses amb foc. Aquest any, per exemple, el grup Excàlibur presentava Vulcano. I a la platja els veïns no es queixen.
Quan hi vaig arribar ja era tot ple de gom a gom. De fet l’espectacle ja havia començat. Música potent (no només de volum). Donant la volta per la sorra, vaig poder fer quatre fotos, sense trespeus, totes mogudes. Però el foc és un gran fabricant d'imatges.
No sé si l’espectacle estava dedicat al solstici, o als volcans islandesos, o als funcionaris i pensionistes que aquest mes estan una mica més cremats, o simplement als jutges constitucionals que a aquella hora devien estar treballant coratjosament, com tot l'any.

Que tinguem un bon estiu!

Avui a dos quarts de dotze comença l’estiu. Sí, sí, la cosa aquella del solstici.

Dimecres que ve revetlla. Sí, sí, la festa dels Països Catalans.

Dissabte passat era primidi de Messidor. Sí, sí, allò del calendari republicà. (I no, no, res a veure amb els jugadors del Barça de la primera foto.)

I el dissabte que ve és lluna plena. Sí, sí, alerta amb els licantrops de pel·lícula.

I com que no em ve més rotllo us deixo amb quatre imatges d’aquests darrers dies.

Són de la tramuntanada davant de la mar d’en Manassa, del rovell que devora la barana de la finestra de la cuina (orientada a Nord), d’una discreta i relaxant posta de sol a Vilanera i d’un ou d’en Dalí reflectit en uns grans magatzems. 

Aire, aigua, terra, foc, esperit i embolic; els sis elements necessaris per a explicar on som i quan som.

Que tinguem un bon estiu!

Tirant de veta de poesia

És curiós, això d'escriure versos. Una dèria incomprensible. La poesia té la mateixa quantitat d'autors que de lectors. ¿No ho trobeu sospitós? Els poetes ens autoretroalimentem. Escrivim i llegim (per criticar) i tornem a escriure imitant allò que hem criticat. I ens agrada comprovar que també ens imiten (o que imiten aquells que nosaltres hem imitat) i que ens critiquen (o que critiquen aquells que també hem criticat). Ens retroautotributem. Deu haver-hi alguna excepció, és clar.

Bé, el tema teòric el continuaré algun altre dia que estigui més inspirat. Avui simplement vull referir-me a l'Àngel Rodríguez (alerta que en conec més d'un amb el mateix nom!), un poeta que signa com a Àngel Custodi. N'he llegit dos llibres apareguts a la col·lecció Taller de Poesia de l'Editorial Emboscall. Com que no sabria quina selecció fer-vos, faré trampa i posaré el primer i últim poema de cadascun dels llibres. ¿No diuen que tot el que hi ha entremig és pur farciment?

Primer llibre: "Papers d'Ultramort"

Pirmer poema, sense títol.

Quan li van preguntar 

per la família...

--Tots bé. I a la impensada

va penjar-se de l'arbre genealògic.

Últim poema, sense títol.

És l'hora dels adéus.

És l'hora de l'últim adéu.

Retiro el que he dit.

Quedem en paus.

Ens veurem aviat.

Hi ha la mateixa distància

d'aquí allà que d'allà aquí.

Fins per Tots Sants!

Segon llibre: NEUROPA,

Primer poema; es titula "1",

Comença a ploure de valent,
trobo una obra: salvat!
Fico el cap a la formigonera,
engego i sento el rondinar del mar.

Últim poema: es titula "****",

Copieu tot el que vulgueu.
Aquesta propietat
no té amo, ni tanca, ni alarma.
A mi ja m'ha fet servei.
La resta ho he somatitzat.

L’esclavisme irracional

Ahir al vespre vaig assistir a una conferència sobre Arqueologia Forçada, és a dir sobre els batallons disciplinaris de soldats treballadors i la seva feina a Empúries. Francesc Gracia Alonso, historiador, va demostrar haver tingut molta paciència i mètode per haver recopilat un bloc d’informació de la postguerra sense llacunes ni inconsistències.

En realitat la conferència era un resum del llibre que havia publicat sobre el tema. En Lluís Colomeda n’havia fet un resum (del llibre) en el seu espai Scala Hannibalis. Per tant, ara no faré pas un resum del resum del resum. Més aviat us explicaré un parell de coses que em van cridar l’atenció: dos models d’arqueologia i dos models d’esclavitud.

Abans i durant la guerra el director del jaciment d’Empúries va ser Emili Gandia. Una de les seves principals fites –com aquell que diu, s’hi va jugar la pell− fou evitar que el jaciment es malmenés per la pretensió de grups republicans de reconvertir les ruïnes en trinxeres.

Acabada la guerra el director plenipotenciari, Martín Almagro, àvid d’èxits espectaculars, es va dedicar a remenar terra –a fer remenar terra, perquè ho feien batallons disciplinaris de gent que havia comès el crim de perdre la guerra− a la cerca apressada de grans peces i grans estructures. El resultat va ser fins i tot pitjor que si s’hi haguessin fet trinxeres.

Dos models d’arqueologia (i de relació amb el poder).

Els altres dos models que em fa plantejar la conferència és sobre l’esclavitud.

Els romans que tenien esclaus eren generalment conscients que els tenien en propietat, però que eren una propietat que volien fer durar, que calia cuidar i alimentar mínimament, i que fessin nous esclaus per mantenir-ne la rendibilitat.

Martín Almagro ho veia diferent: els seus esclaus eren carn de canó temporal. No només eren propietat seva sinó que no havia de retre comptes amb ningú. Els rojos vençuts no eren pas persones. Fins i tot podien ser una injustícia imperial, ja que aquells presoners ocupaven el lloc d’esclaus que altres presoners també mereixien. No tenien cost; al contrari. Els seus amics l’anirien fornint d’esclaus, pels quals ell cobrava.

Dos models d’esclavitud (i de relació amb el poder).

La conferència va estar molt bé. La prèvia sobre el Memorial Democràtic, anècdotes com la volta d’Ascelpi per Europa sense ser desembalat, documents com alguns escrits cínicament feixistes d’un tal José Pla, dades sobre la quantitat de vagonetes i de tones de “runa” que havia de treure cada grup de presoners cada dia, valoracions mèdiques de l’estat dels presoners, la imposició del model de diumenge de missa i futbol, la referència a en Mingo Gamito, que també sortirà en el programa Sota Terra dedicat a Empúries... Necessitem informacions d'aquestes per poder entendre'ns.

Com deia en Lluís a la presentació, som una generació que hem perdut els papers de la generació anterior, ens han posat al món “orfes d’informació”; la més clara herència que ens han donat han estat les pors, difuses i omnipresents.

Hem d’intentar de no ser una generació perduda. Haurem de treure molta runa.

En la teua memòria

Aquest diumenge que ve farà cinc anys que va morir en Jesús Montcada.

No comparteixo gaire el costum de les celebracions necrològiques.

A aquesta m'hi afegeixo perquè en Jesús escrivia magníficament. Tant de bo jo hagués estat prou bon alumne per haver-lo aprofitat com a mestre. Crec que no vaig estar a l'alçada. Hi ha els seus llibres, però, esperant que algun dia s'esdevingui.

Aquests dies, a més, he descobert la pàgina web que li han dedicat des de la riba del Segre: http://www.jesusmoncada.cat/

Em tornen a la punta dels dits El camí de sirga, El cafè de la Granota, Històries de la mà esquerra, La galeria de les estàtues, Estremida memòria, Calaveres atònites... Impagables lliçons de vida i de literatura.

Com el fang del riu, vingut de lluny i reposat durant segles, formant part de la terra que ens aguanta i ens permet el pas. Com l'aire intens, que també aprofita les valls fluvials per anar amunt o avall i omplir-nos els buits alveolars.

Parlar d'en Montcada significa sentir la necessita imperiosa de rellegir-lo. Un dia d'aquests reemprendré el camí de sirga, a veure on em porta ara.

Forasters

Ahir dissabte es va fer una celebració sota el Pi Gros de Vilanera. El motiu era l’aprovació del Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter, i el fet que la zona de Vilanera fos considerada corredor ecològic entre els aiguamolls de les dues comarques veïnes, els dos empordans migpartits pel Montgrí.

S’hi van aplegar unes 70 persones (pel que vaig comptar). Van escoltar poemes i cançons i, després, tot berenant, van continuar xerrant, comentant i cantant. De tornada al poble, vaig trobar una pintada sobre d’un dels cartells que anunciava l’acte. La pintada deia: ELS FORASTERS!

Un servidor és un FORASTER. Un foraster que viu a l’Escala des de fa dotze anys i que hi treballa des de fa sis. Un foraster que paga els seus tributs, va a votar i té dificultats per aparcar cada estiu. Un foraster que creu que no cal acabar de fer malbé les zones de l’Escala que encara no s’han urbanitzat. Coses de forasters.

Aquest foraster fa uns anys va obrir un bloc que es deia Càndid de l’Escala. De seguida li van fer notar –però no directament, ai las– que de les tres paraules del títol del bloc, la més important era la preposició i que s’atribuïa pertinences que no corresponien. Aquest foraster va fer dues coses: canviar la preposició del bloc per una altra que no ofengués els escalencs, i fer un missatge al bloc que mai no va publicar perquè intuïa que no acabava de saber a qui dirigir-lo. I és que l’exclusivitat de l’essència escalenca era prou etèria.

Ara aquest foraster se sent novament recriminat per haver gosat tenir opinió i manifestar-la com si fos un escalenc de llei. En demano disculpes. Però estic content de la salvació de Vilanera. Me n’alegro fins i tot per aquells escalencs que tenen una manera d’estimar el seu patrimoni col·lectiu que se’m fa incomprensible.

Ara bé, a l’acte també hi havia gent de l’Escala. No gaires, però n'hi havia. Suposo que aquests deuen tenir un apel•latiu més contundent. ¿Desertors? ¿Traïdors? No sé si algun d’ells m’ho voldria aclarir.

Per part meva, potser hauré de tornar a canviar el títol del bloc: Càndid, un altre foraster a l’Escala.

Dues maneres de dir les veritats

Segurament n’hi ha més, de dues maneres, però aquestes que us adjunto són força definitòries. Com aquell que diu, la casualitat ha volgut que veiés els dos vídeos plegats. D’acord que són temes diferents, persones diferents, contextos diferents i fins i tot moments històrics diferents. I, no cal dir-ho, estils diferents.
Però, bé, un reconeixement per tots dos, per part meva, i espero que hi coincidiu. Si no, parlem-ne.

El primer a parlar, per més antic i per més proper, és en Quim Monzó subreptíciament esperonat per en Miquel Calzada. El tema és la reialesa europea en general.


I el segon a parlar, aparentment més llunyà i molt més recent, és Daniel Cohn-Bendit en una actuació al Parlament Europeu del mes passat. El tema és la política hipòcrita de més rabiosa actualitat.

Fent riure i sense somriure, o bé clavant clatellades amb vehemència, es poden dir moltes veritats. I les veritats s’han de dir.

Setze capítols fan una novel·la

Capítol 1: inici sense concessions, exhibició pura, cap carregador de recanvi.

Capítol 2: píndoles de pa amb tomàquet, dosis de convencions dissimulades.

Capítol 3: fer punts com a escriptor maleït; un senyal de prohibit és una provocació (provoquem provocacions).

Capítol 4: buscar espàrrecs sense deixar el camí: treballada habilitat de cercar als marges.

Capítol 5: un toc salvatge de versemblança: una seqüència Tarantino ben adaptada.

Capítol 6: lapse que li ha quedat curt, i és que fer diàlegs breus cansa.

Capítol 7: nou intermedi bucòlic amb pinzellades d’hiperrealisme convincent.

Capítol 8: fantasmes que treuen el cap perquè se’ls ha esparracat el llençol.

Capítol 9: concessió al record, geografia lírica amb descripció acurada.

Capítol 10: bonic monòleg, exercici d’empatia, falca necessària de bon agrair.

Capítol 11: atac de lucidesa, patacada a la narració, repte imprevist i sobtat.

Capítol 12: dosi potent de monòleg al pil-pil, ben lligat.

Capítol 13: paisatge de foradins, postal interactiva de 360º en totes direccions possibles.

Capítol 14: acció, comencen els desdoblaments, jocs de càmera, adrenalina.

Capítol 15: escena de tensió, lliga fils impossibles però amb convicció.

Capítol 16: l’aprenent del joc es regala vides per continuar la partida.

Capítol 17: ¿protagonista desorientat és el mateix que autor indecís? Ho sembla.

Capítol 18: final perquè s’acaba el llibre; es veu endreçat però millor no mirar sota la catifa.

Resum: molta parafernàlia per vestir la crisi dels 40. O sigui: canvio dona i fills per un amor de joventut no consumat. Si no, em deprimeixo. (Un ex amb barca i pistola, a més d'alcohol i petards, garanteix un xic d'emoció).

Bonus track: li faig una repassada a una adolescent alemanya, no l’hi faig, sí l’hi faig, no l’hi faig... tranquils: al final l’hi faig.

Nota: de molt bon llegir i molt ben concentrat, amb descripcions d'antologia. Quina enveja!

El llibre llegit

El plantejament prometedor

El lector encuriosit

El començament irregular

L’estil sorneguer

La trama esperançadora

Els personatges esmaperduts

Les descripcions inexistents

La lectura fluïda

L’argument a batzegades

Les troballes sorprenents

La narració controlada

Els encaixos enginyosos

Els registres decebedors

La ironia sarcàstica

El sarcasme irònic

El llenguatge vitaminat

L’autor estrenu

El llibre llegit

El resultat satisfactori

El lector recompensat

Les maletes perdudes