dissabte, 19 de juny de 2010

L’esclavisme irracional


Ahir al vespre vaig assistir a una conferència sobre Arqueologia Forçada, és a dir sobre els batallons disciplinaris de soldats treballadors i la seva feina a Empúries. Francesc Gracia Alonso, historiador, va demostrar haver tingut molta paciència i mètode per haver recopilat un bloc d’informació de la postguerra sense llacunes ni inconsistències.
En realitat la conferència era un resum del llibre que havia publicat sobre el tema. En Lluís Colomeda n’havia fet un resum (del llibre) en el seu espai Scala Hannibalis. Per tant, ara no faré pas un resum del resum del resum. Més aviat us explicaré un parell de coses que em van cridar l’atenció: dos models d’arqueologia i dos models d’esclavitud.
Abans i durant la guerra el director del jaciment d’Empúries va ser Emili Gandia. Una de les seves principals fites com aquell que diu, s’hi va jugar la pell fou evitar que el jaciment es malmenés per la pretensió de grups republicans de reconvertir les ruïnes en trinxeres.
Acabada la guerra el director plenipotenciari, Martín Almagro, àvid d’èxits espectaculars, es va dedicar a remenar terra –a fer remenar terra, perquè ho feien batallons disciplinaris de gent que havia comès el crim de perdre la guerra− a la cerca apressada de grans peces i grans estructures. El resultat va ser fins i tot pitjor que si s’hi haguessin fet trinxeres.
Dos models d’arqueologia (i de relació amb el poder).
Els altres dos models que em fa plantejar la conferència és sobre l’esclavitud.
Els romans que tenien esclaus eren generalment conscients que els tenien en propietat, però que eren una propietat que volien fer durar, que calia cuidar i alimentar mínimament, i que fessin nous esclaus per mantenir-ne la rendibilitat.
Martín Almagro ho veia diferent: els seus esclaus eren carn de canó temporal. No només eren propietat seva sinó que no havia de retre comptes amb ningú. Els rojos vençuts no eren pas persones. Fins i tot podien ser una injustícia imperial, ja que aquells presoners ocupaven el lloc d’esclaus que altres presoners també mereixien. No tenien cost; al contrari. Els seus amics l’anirien fornint d’esclaus, pels quals ell cobrava.
Dos models d’esclavitud (i de relació amb el poder).
La conferència va estar molt bé. La prèvia sobre el Memorial Democràtic, anècdotes com la volta d’Ascelpi per Europa sense ser desembalat, documents com alguns escrits cínicament feixistes d’un tal José Pla, dades sobre la quantitat de vagonetes i de tones de “runa” que havia de treure cada grup de presoners cada dia, valoracions mèdiques de l’estat dels presoners, la imposició del model de diumenge de missa i futbol, la referència a en Mingo Gamito, que també sortirà en el programa Sota Terra dedicat a Empúries... Necessitem informacions d'aquestes per poder entendre'ns.
Com deia en Lluís a la presentació, som una generació que hem perdut els papers de la generació anterior, ens han posat al món “orfes d’informació”; la més clara herència que ens han donat han estat les pors, difuses i omnipresents.
Hem d’intentar de no ser una generació perduda. Haurem de treure molta runa.