diumenge, 6 de juny de 2010

Forasters


Ahir dissabte es va fer una celebració sota el Pi Gros de Vilanera. El motiu era l’aprovació del Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter, i el fet que la zona de Vilanera fos considerada corredor ecològic entre els aiguamolls de les dues comarques veïnes, els dos empordans migpartits pel Montgrí.

S’hi van aplegar unes 70 persones (pel que vaig comptar). Van escoltar poemes i cançons i, després, tot berenant, van continuar xerrant, comentant i cantant. De tornada al poble, vaig trobar una pintada sobre d’un dels cartells que anunciava l’acte. La pintada deia: ELS FORASTERS!

Un servidor és un FORASTER. Un foraster que viu a l’Escala des de fa dotze anys i que hi treballa des de fa sis. Un foraster que paga els seus tributs, va a votar i té dificultats per aparcar cada estiu. Un foraster que creu que no cal acabar de fer malbé les zones de l’Escala que encara no s’han urbanitzat. Coses de forasters.

Aquest foraster fa uns anys va obrir un bloc que es deia Càndid de l’Escala. De seguida li van fer notar –però no directament, ai las– que de les tres paraules del títol del bloc, la més important era la preposició i que s’atribuïa pertinences que no corresponien. Aquest foraster va fer dues coses: canviar la preposició del bloc per una altra que no ofengués els escalencs, i fer un missatge al bloc que mai no va publicar perquè intuïa que no acabava de saber a qui dirigir-lo. I és que l’exclusivitat de l’essència escalenca era prou etèria.

Ara aquest foraster se sent novament recriminat per haver gosat tenir opinió i manifestar-la com si fos un escalenc de llei. En demano disculpes. Però estic content de la salvació de Vilanera. Me n’alegro fins i tot per aquells escalencs que tenen una manera d’estimar el seu patrimoni col·lectiu que se’m fa incomprensible.

Ara bé, a l’acte també hi havia gent de l’Escala. No gaires, però n'hi havia. Suposo que aquests deuen tenir un apel•latiu més contundent. ¿Desertors? ¿Traïdors? No sé si algun d’ells m’ho voldria aclarir.

Per part meva, potser hauré de tornar a canviar el títol del bloc: Càndid, un altre foraster a l’Escala.

6 comentaris:

sargantana ha dit...

de vegades els forasters es prenen les coses mes seriosament que molts de casa..no te sembla??
a mes...qui es foraster enlloc??
tu, ni flowers...
jajajajjaja
bon diumentge

Càndid ha dit...

S'intenta, Sargantana.
Bon diumenge, i bona setmana que ve, i bon mes, i...

elur ha dit...

jo, que encara sóc més forastera, doncs sóc garrotxina i a l'Empordà només hi he estat de pas, per gust i a gust, passant-hi temporadetes curtes, també n'està contenta de que Vilanera no acabi siguent un desastre. I no sé ni si hi he posat mai els peus, mira què et dic. Però un parc natural on hi hagi el Montgrí, les Medes i el Baix Ter és una bona notícia fins i tot per a qui viu enmig de volcans i més lluny encara. La terra, la poca que queda sense haver sigut maltractada l'hem de cuidar.
Hi ha gent que té molt poca feina... i serà que no n'hi ha per fer!
Que preciós el Montgrí!!!
Una abraçada!

Càndid ha dit...

Bé, potser no hi has estat i és que queda una mica arraconat, i suposo que per això s'ha salvat. De tota manera, quan ho vegis comprovaràs que no és un camp de golf ni una urbanització salvatge.
De moment.
Una abraçada.

El veí de dalt ha dit...

Conec casos semblants, entre població autòctona i "forània". La veritat és que és una visió estreta que a cops, els mateixos vilatans, per interessos purament crematístics (lícits, també) tenen sobre el seu territori. Crear un parc natural reprodueix sempre els interessos contraposats sobre un territori. La gestió del territori no complau a tots per igual, però sempre cal buscar el bé comú.

V. Tobenyas ha dit...

Hola Candid, seguro que esta palabra dará para un buen rato de tertulia la próxima vez que nos veamos. El que la gente se sienta de algún sitio tal vez tenga que ver mas con una necesidad de auto-afirmación que con una necesidad real. Puesto que estamos en este planeta de paso, tal vez seria mas lógico sentirse (como mucho) terrestre. Tal vez no deberíamos olvidar que las fronteras y limites solo las creamos los humanos, pero que a veces olvidamos que somos una muy pequeña parte de este planeta. Salutacions