¿Quin és el truc? ¿Dir les coses sense embuts? ¿Ser sincer fins a l’obcecació? ¿Centrar-se en les obsessions personals peti qui peti?
Sigui quina sigui l’estratègia, el llibre Coses que passen (Rapport sur moi) d’en Grégoire Bouillier, és una dosi biograficoliterària directa en vena i sense dissolvents.
Una manera d’explicar les coses a base de patacades. Microrelats magistrals que s’encadenen. Tocs de timbal que fan una simfonia. Cap timbalada que desentoni.
Referències contínues al sexe, com a gran motor de la vida, quasi l’únic. El sexe que fa, desfà, satisfà. El sexe que condiciona, provoca, frustra, marca, particularitza.
La necessitat de sortir de l’ordinari, de desmarcar-se de les masses, de viure la vida en una clau diferent, de canviar de clau contínuament, cercant sempre l’impensable, l’imprevist, la intensitat, la passió, el sexe.
Un perill, diuen, això de viure amb algú tan compromès amb ell mateix. A saber si els familiars que queden ben retratats, i la llarga llistat d’amants dibuixats segons els ulls de l’autor, estan totalment conformes amb els retrats respectius i amb les aventures atribuïdes.
En Grégoire Bouillier va escriure aquesta primera novel·la seva l’any 2002, quan ell en tenia 42. D’aleshores ençà ha publicat dues novel·les més. Caldrà investigar.
El llibre es llegeix d’una tirada i et sotmet a un xarboteig constant. És una espiral de vivències que es barreja amb una espiral de records que s’entortolliga amb una espiral de memòries que es cabdella en una espiral de... Si hi voleu fer un cop d’ull, aquí en teniu quatre pàgines a l'abast.
I encara una altra cosa: pel que he pogut veure, la traducció de la Isabel Olid i l'edició de Papers amb Accent (incloent-hi la portada) són absolutament impecables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada