diumenge, 20 de juny del 2010

Tirant de veta de poesia

És curiós, això d'escriure versos. Una dèria incomprensible. La poesia té la mateixa quantitat d'autors que de lectors. ¿No ho trobeu sospitós? Els poetes ens autoretroalimentem. Escrivim i llegim (per criticar) i tornem a escriure imitant allò que hem criticat. I ens agrada comprovar que també ens imiten (o que imiten aquells que nosaltres hem imitat) i que ens critiquen (o que critiquen aquells que també hem criticat). Ens retroautotributem. Deu haver-hi alguna excepció, és clar.

Bé, el tema teòric el continuaré algun altre dia que estigui més inspirat. Avui simplement vull referir-me a l'Àngel Rodríguez (alerta que en conec més d'un amb el mateix nom!), un poeta que signa com a Àngel Custodi. N'he llegit dos llibres apareguts a la col·lecció Taller de Poesia de l'Editorial Emboscall. Com que no sabria quina selecció fer-vos, faré trampa i posaré el primer i últim poema de cadascun dels llibres. ¿No diuen que tot el que hi ha entremig és pur farciment?

Primer llibre: "Papers d'Ultramort"

Pirmer poema, sense títol.
Quan li van preguntar 
per la família...
--Tots bé. I a la impensada
va penjar-se de l'arbre genealògic.

Últim poema, sense títol.

És l'hora dels adéus.
És l'hora de l'últim adéu.
Retiro el que he dit.
Quedem en paus.
Ens veurem aviat.
Hi ha la mateixa distància
d'aquí allà que d'allà aquí.
Fins per Tots Sants!

Segon llibre: NEUROPA,

Primer poema; es titula "1",

Comença a ploure de valent,
trobo una obra: salvat!
Fico el cap a la formigonera,
engego i sento el rondinar del mar.

Últim poema: es titula "****",

Copieu tot el que vulgueu.
Aquesta propietat
no té amo, ni tanca, ni alarma.
A mi ja m'ha fet servei.
La resta ho he somatitzat.