diumenge, 29 d’agost de 2010

Les matinades de dissabte a diumenge, al bany maria

I aleshores va aparèixer aquella estranya capsa de botes amb una pantalla verda a sobre. L’anomenàvem ordinador. L’engegàvem, esperàvem una estona, ens demanava el disc 1 del sistema operatiu (MS-DOS), posàvem el floppy disk a la disquetera i tornàvem a esperar, després el disc 2, i quan ja tenia el sistema operatiu, podies triar quin programa faries servir. Sovint era el WordStar, allò que se’n deia un tractament de textos. Allò significava posar un nou disc (o dos, depèn). En acabat, encara introduíem un altre floppy a la disquetera, el lloc on endreçar el que escrivíem.
No gaire després (potser un any) ja no calia posar el sistema operatiu ni els programes habituals: ja hi eren en el disc dur de l’ordinador. Vam començar a treballar amb un paquet d’ofimàtica que es deia FrameWork III.
Comparat amb el que fem ara (a mitjans de 2010), el que fèiem fa vint-i-pocs anys era tota una aventura. Per no dir les ordres que calia memoritzar del sistema operatiu.
¿I imprimir? La impressora matricial tenia una cinta tintada, com les màquines d’escriure, i “dibuixava” les lletres a base de fer petits punts una vegada i una altra sobre el paper. Les impressores solien tenir una fressa característica i generosa, i un sol model de lletra i amb aquella passaves. Però al cap de no-res va aparèixer un programa anomenat Lettrix, que a través d’uns senyals (caràcters de sistema) que intercal•laves en el text podies fer diferents tipus de lletres, de diferents mides, de diferents estils... Una passada. I no parlem quan et posaves a dibuixar amb el codi ASCII.
Encara guardo materials en aquests formats. Feines tinc a recuperar-los. Sort que en informàtica tot es pot fer.
Aquests dies n’he estat rellegint un d'aquests materials. Un recull de poemes titulat genèricament “dissabtes” perquè jugava a recollir textos d’aquells que escrivies la nit de dissabte a diumenge, quan ja se t’ha començat a passar la fal•lera del Saturday Night i preferies quedar-te a casa, amb les criatures o petites o acabades de néixer, i fins i tot a trobar algun moment per a la reflexió i la introspecció. El recull és del 1991, amb textos recuperats del 90 i del 91, i imprès amb tota la parafernàlia que el Lettrix i el FW3 permetien.
Massa i tot. Parafernàlia que, des de la perspectiva actual, només eren màscares. Déu n’hi do. A través dels poemes s’entreveu una senyora crisi personal, matisada, desdibuixada, emmascarada, però perfectament constatable. És allò que té escriure: que després es pot tornar a llegir, i a entendre-hi més que quan ho escrivies.
Bé, com que m’havia proposat aprofitar el bloc i el Creative Commons per anar deixant anar píndoles diverses i esparses del que he anat acumulant al llarg de tants vespres d’insomni i llapis, crec que l’atzar ha volgut que ara li toqués als “Dissabtes”. Tal qual, però sense Lettrix i sense impressora matricial, i amb algun canvi –els mínims i assenyalats amb *.
El/s Poema/es de la/es matinada/es de dissabte/s a diumenge/s. Fascicle número 5 de les meves Obres Completes. Menjada de tarro, destil•lada i caducada. Si algú gosa, algun dissabte que no li toqui sortir...
dissabtes

4 comentaris:

elur ha dit...

oh! demà t'imprimiré i et llegiré amb molta més calma i tal i com s'ha de fer :))
una abraçada!

Càndid ha dit...

¿Estàs segura de malgastar paper d'aquesta manera?
Gràcies, però.

Joan Subirós ha dit...

M’ha agradat molt el número 2. Ai!, aquestes matinades ....

Càndid ha dit...

Gràcies, Joan. ¿Hi has trobat ressonàncies nipones?
Les matinades són molt dolentes, sobretot quan són sinònim d'insomni...
Però vés per on ara m'he posat a recordar matinades magnífiques que no sé si m'atreviria a posar en un poema.
Salut!