Setmana d’estiu

Les setmanes d’estiu no solen tenir set dies. No és que en tinguin més, tampoc no en tenen menys. El que passa és que no solen tenir dies. Dies i nits es confonen, es canvien els torns, es deixaten...

En tot cas el calendari insisteix que del diumenge passat fins a avui ha transcorregut una setmana justa. Però no sé on ni quan encabir les coses. No sé on col·locar el concert de la provençocatalana Àlèxia Ramió crec que a la plaça Víctor Català (i amb quin magnífic embolcall musical d'en Jordi Armengol), tampoc no recordo quan he estat mirant els quadres i les escultures de la Rosa Masdeu al Gavià (formes d’opus signinum, formes d’onades i formes de l’Empúries intangible), o les peces de ceràmica de la Margarita Geronés d’Albons (quant de color, sort d’alguna composició abstracta entre els figurins), tampoc en quin moment he estat parlant amb en Jordi malveient-nos a través d’ulleres de silicona (−doncs, hi ha més peixos que no em pensava, aquí a la platja del poble –llàstima de no coneixe’ls –només conec els de la peixateria, que tenen etiqueta), o quin dia va ser que feien sardanes davant del mar (per a celebrar el Carme; no sé si ballaven aquella dedicada a l’Escala que els de Tossa han denunciat per plagi)...

Amb prou feines sí que recordo que ahir es va fer un acte de celebració de la preservació de Vilanera en particular i de l’aprovació del Parc Natural del Montgrí en general. Recordo que en sortir de l’acte hi havia cremat. I també em ve a la memòria haver estat parlant d’aquelles coses que espanten tant alguns dels qui estan en contra. La bèstia negra i peluda anomenada expropiació. Personalment no en tinc ni idea de si caldrà o caldria expropiar o no, i el què; en tot cas, estic convençut que la pitjor serà l’expropiació d’espectatives. No sé si aquestes tenen preu de mercat.

Això sí, eh, tot molt difús, entremesclat, estival...