dissabte, 7 d’agost de 2010

Pedra

A veure. S’ha de notar que la pedra diu coses a la mà.
Tu tria la pedra i posa la mà, i deixa’t de collonades.
−Ha de ser una pedra que per ella mateixa ja s’expliqui.
−¿Quantes voltes més faràs a la naveta?
−Em penso que ja l’he trobat.
−¿Vols que també es vegi la planta aquesta?
−És una Parietaria officinalis...
−¿Vols la foto o que t’engegui a ...?
−Mm, la foto. 


Trio un carreu. Calcària destil·lada. Fa milers d’anys aquesta roca va ser triada expressament. Va ser triada per algú com jo. Sense fibres sintètiques sobre la pell, sense càmera digital a la motxilla, sense aftershave per a pells delicades. Però si fa no fa com jo. La va triar. La va contornejar. La va posar justament allà on és encara. Per preservar el descans i la memòria dels morts del seu poblat, dels seus morts. Per preservar potser el seu propi descans i la seva pròpia memòria. Tocant el carreu vull sentir tot això. No queden els morts. No sé si queden els seus descansos i les seves memòries. Sí queden les pedres. Sí queden els trenta segles que la pedra assumeix el seu destí i la seva meteorització. Amb un gest vull merèixer tan bon descans i tan bona ambientació, en el moment que correspongui. Segurament el meu no serà tan ben conservat. Vés a saber.


2 comentaris:

elur ha dit...

la de vegades que he posat les mans sobre les restes d'una paret, o d'una parets sencera, esperant que m'expliqués coses... mai ha passat, però no perdo l'esperança.

Càndid ha dit...

A veure quan inventen el sonotone de mans...