Mira que és complicada l’arqueologia!

Darrerament em miro el programa Sota Terra (una mica per força per gust i una altra mica per gust per força). El programa no m’emociona i, precisament per aquest motiu, em posa en un compromís. Estic envoltat de gent que diu pestes del programa perquè desvirtua i trivialitza l’arqueologia. I estic envoltat de gent que diu que per fi algú s’ha decidit a difondre i a desmitificar l’arqueologia. Suposo que com que no sóc arqueòleg em puc permetre el luxe d’anar a dormir tranquil cada dilluns després del programa, però he de vigilar molt què dic quan surt el tema entre els que sí són arqueòlegs (o se’n senten o hi estan sensibilitzats).
I continuant amb el tema de Sota Terra, estic preparant l’anada imminent a Menorca. (Oh, sí, jo també!) Com cada altra vegada (i ja en són unes quantes) em preparo algunes coses a veure, i després que passi el que passi. Una que m’ha cridat l’atenció són les recents excavacions en coves on s’han descobert veritables meravelles. Parlo de la Cova des Càrritx, la des Mussol i la des Pas. No us atabalaré amb detalls (a no ser que quan hi sigui ho cregui inexcusable, però això ja es veurà). Però sí que crida l’atenció les troballes de la Cova des Càrritx, a tocar de Ciutadella, mai espoliada, on han descobert els estris i les evidències d’un ritus funerari absolutament inèdit: pintar els cabells, pentinar-los, tallar-los i guardar-los en pots...; els cabells dels morts. Ja he dit que us n’estalviaria els detalls, i a més podeu trobar informació per poc que busqueu. Jo us acompanyo una imatge que va aparèixer a la revista Cavall Fort sobre el tema. Quan he vist el dibuix, automàticament he pensat: Ui, la Xon! (l’Assumpció Vila, arqueòloga). Mireu la il·lustració i imagineu-vos una veu incisiva dient: “Ah, vaja, ¿ja s’ha demostrat que fa 6000 anys també eren les noies les que assistien massivament als mòduls professionals de perruqueria?” Alerta: no li ho he sentit dir, només m’ho he imaginat!

Corxeres a canvi de bales

Doncs aquest matí m’ha trucat en Peter Gabriel, que ja ho fa de tant en tant, i va i m'ha deixat anar:

−HiKand. Howareyagoin’? Whatyathink ofputtinganewpostinyourblog onthis issueinUganda, Iguessya’veheard. I’mnowonthis...

−Coi, Pita. A poc a poc, home.

−SorryKand. Imean, vull dir que si has sentit la newversion del Neighborhood del Waits...

−Ah, en Tom, ¿què fa?

−Beure. Però Imean que els de TheVoiceProject...

−¿Els Boys Project?

−Noshit, theVoiceProject, don’tyaknowit?

−Allò dels nens soldats d’Uganda.

−Ya, inNorthernUgandaSoutherSudanandEasternCongo.

−Sí, ¿i què dius, que hi col·labores?

−OfcourseKand, dóna’ns cop de mà, home.

−¿Cantant?

−Betternot. Fes servir weblog better.

−¿I què deies d’en Tom?

−LookKand, mira-t’ho inthenet, que ara Iminahurry. Everythingsalright? See you!

I ja està. Sempre amb un coet al cul en Peter. Ni un moment per passar-se per l’Escala i anar a fer un pa amb tomata. Ara, no em podia negar a la seva sol·licitud. Ell ja us ho explica millor en el vídeo.

Peter Gabriel » Tom Waits from The Voice Project on Vimeo.

Setmana d’estiu

Les setmanes d’estiu no solen tenir set dies. No és que en tinguin més, tampoc no en tenen menys. El que passa és que no solen tenir dies. Dies i nits es confonen, es canvien els torns, es deixaten...

En tot cas el calendari insisteix que del diumenge passat fins a avui ha transcorregut una setmana justa. Però no sé on ni quan encabir les coses. No sé on col·locar el concert de la provençocatalana Àlèxia Ramió crec que a la plaça Víctor Català (i amb quin magnífic embolcall musical d'en Jordi Armengol), tampoc no recordo quan he estat mirant els quadres i les escultures de la Rosa Masdeu al Gavià (formes d’opus signinum, formes d’onades i formes de l’Empúries intangible), o les peces de ceràmica de la Margarita Geronés d’Albons (quant de color, sort d’alguna composició abstracta entre els figurins), tampoc en quin moment he estat parlant amb en Jordi malveient-nos a través d’ulleres de silicona (−doncs, hi ha més peixos que no em pensava, aquí a la platja del poble –llàstima de no coneixe’ls –només conec els de la peixateria, que tenen etiqueta), o quin dia va ser que feien sardanes davant del mar (per a celebrar el Carme; no sé si ballaven aquella dedicada a l’Escala que els de Tossa han denunciat per plagi)...

Amb prou feines sí que recordo que ahir es va fer un acte de celebració de la preservació de Vilanera en particular i de l’aprovació del Parc Natural del Montgrí en general. Recordo que en sortir de l’acte hi havia cremat. I també em ve a la memòria haver estat parlant d’aquelles coses que espanten tant alguns dels qui estan en contra. La bèstia negra i peluda anomenada expropiació. Personalment no en tinc ni idea de si caldrà o caldria expropiar o no, i el què; en tot cas, estic convençut que la pitjor serà l’expropiació d’espectatives. No sé si aquestes tenen preu de mercat.

Això sí, eh, tot molt difús, entremesclat, estival...

Ja hi som

Em demano si hi haurà prou aire a Barcelona per a tanta gent.

Som un milió. Som set milions. Som quatre gats. Som quatres descerebrados.

Això de la independència deu ser l’òstia. I ara tots hi combreguem.

Els cartells de les botigues parlen de moda independent. Els pàrquings tenen el rètol de “lliure” encès.

La bandera espanyola en algun balcó amb una porta tancada al darrere.
Espanya: si els nostres polítics són tan ineptes i corruptes com els vostres, ¿per a què us necessitem?

Aquesta nit dormirem i demà, en obrir els ulls, esperem que alguna cosa hagi canviat.

Si Espanya sa rompe, no em sentiré especialment content, ni especialment trist, ni especialment culpable. Deixem Espanya als espanyols.

Nosaltres dissidim

Proposta de pancarta: NOSALTRES DISSIDIM

Variació de pancarta: MANTILLA, ¿DISSIDEIXES DE DECIDIR?

Jo també dissideixo.

Dissideixo d’una idea d’Espanya l’única ideologia de la qual és ser UNA i  GRANDE.

Dissideixo d’una classe política els interessos de la qual neixen i moren en ells mateixos.

Proposta de pancarta: SI ELS POLÍTICS SÓN UNA CLASSE, QUE VAGIN A ESTUDI.

Variació de pancarta: SI ELS POLÍTICS SÓN UNA CLASSE, ¿PER QUÈ FUGEN D’ESTUDI?

Dissideixo de considerar que algun dels carnets, papers o bitllets que porto (o que pugui portar) a la cartera siguin més importants que jo mateix.

Dissideixo d’una idea de Catalunya repartida entre faccions monopolitzadores i excloents.

Dissideixo d’una idea de Catalunya els pitjors dels lladres de la qual estan protegits.

L’habilitat política consisteix a protegir i incentivar qui espolia el poble mentre hom parla d’una altra cosa.

Pancarta: MILLET FOR PRESIDENT (MONTULL FOR CONSELLER) ((SOLAZ FOR TRIBUNAL CONSTITUCIONAL))

M’adono que estic barrejant les coses, però per algun motiu crec que tot va a parar a allà mateix. En fi, mentre em manifesto, hi aniré pensant.

Requisits de lectura estival

Necessiteu que per Nadal algú us hagi regalat de tot cor un llibre d’aquells que no llegiríeu ni sota tortura; però, és clar, recordeu que us l’han regalat de tot cor.

Necessiteu haver tingut el llibre en un lloc visible tot l’hivern i tota la primavera i, és clar, resulta que ja ha arribat l’estiu, i a l’estiu de tot s’escriu i bé que ho llegiu.

Necessiteu anar a la platja i que anar a la platja no sigui el súmmum dels vostres plaers estivals, i que una cosa que ho fa més suportable és llegir, i que portar un llibre significa que hi queden restes de sorra i fins i tot gotes salades que eixugades de cop per un sol justicier deixen senyal i, és clar, ha de ser un llibre que estigueu disposats a castigar físicament.

Necessiteu que l’autor del llibre sigui un supervendes del qual ja en vau llegir el primer i vau decidir unilateralment i definitiva que també era l’últim però, és clar, no vau pensar que us en regalarien un altre per Nadal (de tot cor).

Necessiteu que l’autor s’hagi posat una mica al dia. Per exemple, si va escriure, posem per cas, El Cas Da Vinci, doncs que s’hagi impregnat una mica de les tècniques del Stig Larsson i que les faci servir amb més o menys professionalitat al seu nou llibre que es podria titular, per exemple i posem per cas, El Símbol Perdut.  

Necessiteu que la calor i la llum i la brisa del mar hi ajudin i que patiu alguna lleu al·lucinació. Per exemple: si tota l’estona està parlant d’una escala de cargol de pedra i ara sou a l’Escala davant de la roca que li diuen El Cargol, ¿no us estaran enviant un missatge xifrat i personal? ¿No serà un senyal? ¿Hi haurà una escala sota del Cargol? ¿No serà tota l’Escala una metàfora d’una piràmide? ¿O potser el Pedró? ¿No estarà el símbol perdut a la pedra angular del safareig al costat de rec? ¿No serà l’Olla un passadís secret al missatge d’aigua?

Necessiteu acabar-vos el llibre i fer-vos una bona dutxa. És igual si us l'acabeu a mitjanit. Compte amb les neurones assolellades. Durant uns dies millor que no parleu amb els vostres amics francmaçons de Torroella, que no se us barregin els símbols. Millor que no feu sudokus.

Necessiteu pensar si en són, d'estranys, els americans, que els tallen un braç però continuen xerrant i portant tot quisqui d’excursió per sota del Capitoli amb aquella alegria, que els de la CIA semblen dolents però són més bons que el pa de pessic, que si sou rics i poderosos heu d’anar amb compte amb la família (si no sou rics i poderosos, no patiu, que no hi sortiu a la novel·la).

Necessiteu, o sigui, tenir un piló de recursos com a lector. (Si sou americà i bonifaci, que no us passi res, que la reencarnació us agafi confessats...).

Necessiteu tenir un altre llibre a punt per continuar amb la fal·lera literària, que us l’hagin regalat o no, però que vagi d’una altra cosa. O potser dediqueu-vos un parell de setmanes als vídeos que heu anat comprant amb el diari i que encara no heu pogut veure. Tingueu una escapatòria a punt.

Gegant al terra

Tocar la guitarra i ballar alhora, comporta els seus riscos.

Mireu, si no, què li va passar a en Narcís Espriu i Fullà el diumenge passat.

En Narcís Espriu és el gegant de Sant Pere. És un gegant que representa un gegant, un homenàs deforme i bonhomiós que en el seu temps va acompanyar la bandolera Teresa de Molins, sense empunyar cap altra arma que el seu guitarró i no disparant cap altre projectil que els seus versos.

Doncs el gegant de cartró que representa el gegant de llegenda feia anys que no tornava a ballar amb la seva dama, la Comtessa de Molins.

Diumenge passat, festa major de Sant Pere Pescador, van tornar a sortir, incapaços de negar-se al convit dels seus padrins, els gegants de Roses, i van tornar a ballar.

I el gegant va caure. Si us fixeu a la imatge, el veureu més deforme encara que el que ja era. Notareu com la mà esquerra ja no agafa la guitarra, com el braç dret descriu una curvatura gens natural i com l’omòplat dret se li ha enfonsat totalment. Això sí, tot i la barretina descol·locada, l’home no ha perdut el seu esguard bonifaci.

Un servidor s’ho mirava des de la barrera, un cop perduda la seva condició de santperenc, però no va poder evitar la descàrrega emocional. No en debades conserva viu el record de les hores construint els gegants, dirigits per en Lluís Parés; de les vegades que li va tocar portar-lo per pobles de la comarca, de les comarques veïnes, i de les comarques del més enllà; de quan la bèstia anava abillada amb robes de vellut i amb guitarra de fusta veritable, que feia que pesés potser vint quilos més dels que pesa ara; de quan es va formar la colla, es va composar la música, es va coreografiar el ball; de quan els fills creixien fent cercaviles i fent sonar timbals i gralles...

Veure’l caure va ser un calfred irreprimible, un bon sotrac. I mira que potser un servidor ja hi hauria d’estar acostumat, a veure caure coses que va ajudar a bastir. Així i tot, el gegant es va alçar. I amb algun que altre pegat tornarà a semblar el mateix. I vés a saber si tornarà a ballar. Tant de bo.

Foc a la nit

El dia de sant Joan ja comença a ser tradició el foc; a l'Escala, si més no. El foc del Canigó, que s’ha mantingut malgrat un més que tímid suport popular. Després es va provar d’afegir-hi allò del correfoc, amb una mica més de participació però amb queixes de veïns. Com que no era cosa de buscar altres tradicions més conflictives com ara bous de foc, han acabat trobant la solució amb els grups que fan espectacles de pirotècnies domèstiques, danses amb foc. Aquest any, per exemple, el grup Excàlibur presentava Vulcano. I a la platja els veïns no es queixen.
Quan hi vaig arribar ja era tot ple de gom a gom. De fet l’espectacle ja havia començat. Música potent (no només de volum). Donant la volta per la sorra, vaig poder fer quatre fotos, sense trespeus, totes mogudes. Però el foc és un gran fabricant d'imatges.
No sé si l’espectacle estava dedicat al solstici, o als volcans islandesos, o als funcionaris i pensionistes que aquest mes estan una mica més cremats, o simplement als jutges constitucionals que a aquella hora devien estar treballant coratjosament, com tot l'any.

Que tinguem un bon estiu!

Avui a dos quarts de dotze comença l’estiu. Sí, sí, la cosa aquella del solstici.

Dimecres que ve revetlla. Sí, sí, la festa dels Països Catalans.

Dissabte passat era primidi de Messidor. Sí, sí, allò del calendari republicà. (I no, no, res a veure amb els jugadors del Barça de la primera foto.)

I el dissabte que ve és lluna plena. Sí, sí, alerta amb els licantrops de pel·lícula.

I com que no em ve més rotllo us deixo amb quatre imatges d’aquests darrers dies.

Són de la tramuntanada davant de la mar d’en Manassa, del rovell que devora la barana de la finestra de la cuina (orientada a Nord), d’una discreta i relaxant posta de sol a Vilanera i d’un ou d’en Dalí reflectit en uns grans magatzems. 

Aire, aigua, terra, foc, esperit i embolic; els sis elements necessaris per a explicar on som i quan som.

Que tinguem un bon estiu!

Tirant de veta de poesia

És curiós, això d'escriure versos. Una dèria incomprensible. La poesia té la mateixa quantitat d'autors que de lectors. ¿No ho trobeu sospitós? Els poetes ens autoretroalimentem. Escrivim i llegim (per criticar) i tornem a escriure imitant allò que hem criticat. I ens agrada comprovar que també ens imiten (o que imiten aquells que nosaltres hem imitat) i que ens critiquen (o que critiquen aquells que també hem criticat). Ens retroautotributem. Deu haver-hi alguna excepció, és clar.

Bé, el tema teòric el continuaré algun altre dia que estigui més inspirat. Avui simplement vull referir-me a l'Àngel Rodríguez (alerta que en conec més d'un amb el mateix nom!), un poeta que signa com a Àngel Custodi. N'he llegit dos llibres apareguts a la col·lecció Taller de Poesia de l'Editorial Emboscall. Com que no sabria quina selecció fer-vos, faré trampa i posaré el primer i últim poema de cadascun dels llibres. ¿No diuen que tot el que hi ha entremig és pur farciment?

Primer llibre: "Papers d'Ultramort"

Pirmer poema, sense títol.

Quan li van preguntar 

per la família...

--Tots bé. I a la impensada

va penjar-se de l'arbre genealògic.

Últim poema, sense títol.

És l'hora dels adéus.

És l'hora de l'últim adéu.

Retiro el que he dit.

Quedem en paus.

Ens veurem aviat.

Hi ha la mateixa distància

d'aquí allà que d'allà aquí.

Fins per Tots Sants!

Segon llibre: NEUROPA,

Primer poema; es titula "1",

Comença a ploure de valent,
trobo una obra: salvat!
Fico el cap a la formigonera,
engego i sento el rondinar del mar.

Últim poema: es titula "****",

Copieu tot el que vulgueu.
Aquesta propietat
no té amo, ni tanca, ni alarma.
A mi ja m'ha fet servei.
La resta ho he somatitzat.

L’esclavisme irracional

Ahir al vespre vaig assistir a una conferència sobre Arqueologia Forçada, és a dir sobre els batallons disciplinaris de soldats treballadors i la seva feina a Empúries. Francesc Gracia Alonso, historiador, va demostrar haver tingut molta paciència i mètode per haver recopilat un bloc d’informació de la postguerra sense llacunes ni inconsistències.

En realitat la conferència era un resum del llibre que havia publicat sobre el tema. En Lluís Colomeda n’havia fet un resum (del llibre) en el seu espai Scala Hannibalis. Per tant, ara no faré pas un resum del resum del resum. Més aviat us explicaré un parell de coses que em van cridar l’atenció: dos models d’arqueologia i dos models d’esclavitud.

Abans i durant la guerra el director del jaciment d’Empúries va ser Emili Gandia. Una de les seves principals fites –com aquell que diu, s’hi va jugar la pell− fou evitar que el jaciment es malmenés per la pretensió de grups republicans de reconvertir les ruïnes en trinxeres.

Acabada la guerra el director plenipotenciari, Martín Almagro, àvid d’èxits espectaculars, es va dedicar a remenar terra –a fer remenar terra, perquè ho feien batallons disciplinaris de gent que havia comès el crim de perdre la guerra− a la cerca apressada de grans peces i grans estructures. El resultat va ser fins i tot pitjor que si s’hi haguessin fet trinxeres.

Dos models d’arqueologia (i de relació amb el poder).

Els altres dos models que em fa plantejar la conferència és sobre l’esclavitud.

Els romans que tenien esclaus eren generalment conscients que els tenien en propietat, però que eren una propietat que volien fer durar, que calia cuidar i alimentar mínimament, i que fessin nous esclaus per mantenir-ne la rendibilitat.

Martín Almagro ho veia diferent: els seus esclaus eren carn de canó temporal. No només eren propietat seva sinó que no havia de retre comptes amb ningú. Els rojos vençuts no eren pas persones. Fins i tot podien ser una injustícia imperial, ja que aquells presoners ocupaven el lloc d’esclaus que altres presoners també mereixien. No tenien cost; al contrari. Els seus amics l’anirien fornint d’esclaus, pels quals ell cobrava.

Dos models d’esclavitud (i de relació amb el poder).

La conferència va estar molt bé. La prèvia sobre el Memorial Democràtic, anècdotes com la volta d’Ascelpi per Europa sense ser desembalat, documents com alguns escrits cínicament feixistes d’un tal José Pla, dades sobre la quantitat de vagonetes i de tones de “runa” que havia de treure cada grup de presoners cada dia, valoracions mèdiques de l’estat dels presoners, la imposició del model de diumenge de missa i futbol, la referència a en Mingo Gamito, que també sortirà en el programa Sota Terra dedicat a Empúries... Necessitem informacions d'aquestes per poder entendre'ns.

Com deia en Lluís a la presentació, som una generació que hem perdut els papers de la generació anterior, ens han posat al món “orfes d’informació”; la més clara herència que ens han donat han estat les pors, difuses i omnipresents.

Hem d’intentar de no ser una generació perduda. Haurem de treure molta runa.

En la teua memòria

Aquest diumenge que ve farà cinc anys que va morir en Jesús Montcada.

No comparteixo gaire el costum de les celebracions necrològiques.

A aquesta m'hi afegeixo perquè en Jesús escrivia magníficament. Tant de bo jo hagués estat prou bon alumne per haver-lo aprofitat com a mestre. Crec que no vaig estar a l'alçada. Hi ha els seus llibres, però, esperant que algun dia s'esdevingui.

Aquests dies, a més, he descobert la pàgina web que li han dedicat des de la riba del Segre: http://www.jesusmoncada.cat/

Em tornen a la punta dels dits El camí de sirga, El cafè de la Granota, Històries de la mà esquerra, La galeria de les estàtues, Estremida memòria, Calaveres atònites... Impagables lliçons de vida i de literatura.

Com el fang del riu, vingut de lluny i reposat durant segles, formant part de la terra que ens aguanta i ens permet el pas. Com l'aire intens, que també aprofita les valls fluvials per anar amunt o avall i omplir-nos els buits alveolars.

Parlar d'en Montcada significa sentir la necessita imperiosa de rellegir-lo. Un dia d'aquests reemprendré el camí de sirga, a veure on em porta ara.

Forasters

Ahir dissabte es va fer una celebració sota el Pi Gros de Vilanera. El motiu era l’aprovació del Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter, i el fet que la zona de Vilanera fos considerada corredor ecològic entre els aiguamolls de les dues comarques veïnes, els dos empordans migpartits pel Montgrí.

S’hi van aplegar unes 70 persones (pel que vaig comptar). Van escoltar poemes i cançons i, després, tot berenant, van continuar xerrant, comentant i cantant. De tornada al poble, vaig trobar una pintada sobre d’un dels cartells que anunciava l’acte. La pintada deia: ELS FORASTERS!

Un servidor és un FORASTER. Un foraster que viu a l’Escala des de fa dotze anys i que hi treballa des de fa sis. Un foraster que paga els seus tributs, va a votar i té dificultats per aparcar cada estiu. Un foraster que creu que no cal acabar de fer malbé les zones de l’Escala que encara no s’han urbanitzat. Coses de forasters.

Aquest foraster fa uns anys va obrir un bloc que es deia Càndid de l’Escala. De seguida li van fer notar –però no directament, ai las– que de les tres paraules del títol del bloc, la més important era la preposició i que s’atribuïa pertinences que no corresponien. Aquest foraster va fer dues coses: canviar la preposició del bloc per una altra que no ofengués els escalencs, i fer un missatge al bloc que mai no va publicar perquè intuïa que no acabava de saber a qui dirigir-lo. I és que l’exclusivitat de l’essència escalenca era prou etèria.

Ara aquest foraster se sent novament recriminat per haver gosat tenir opinió i manifestar-la com si fos un escalenc de llei. En demano disculpes. Però estic content de la salvació de Vilanera. Me n’alegro fins i tot per aquells escalencs que tenen una manera d’estimar el seu patrimoni col·lectiu que se’m fa incomprensible.

Ara bé, a l’acte també hi havia gent de l’Escala. No gaires, però n'hi havia. Suposo que aquests deuen tenir un apel•latiu més contundent. ¿Desertors? ¿Traïdors? No sé si algun d’ells m’ho voldria aclarir.

Per part meva, potser hauré de tornar a canviar el títol del bloc: Càndid, un altre foraster a l’Escala.

Dues maneres de dir les veritats

Segurament n’hi ha més, de dues maneres, però aquestes que us adjunto són força definitòries. Com aquell que diu, la casualitat ha volgut que veiés els dos vídeos plegats. D’acord que són temes diferents, persones diferents, contextos diferents i fins i tot moments històrics diferents. I, no cal dir-ho, estils diferents.
Però, bé, un reconeixement per tots dos, per part meva, i espero que hi coincidiu. Si no, parlem-ne.

El primer a parlar, per més antic i per més proper, és en Quim Monzó subreptíciament esperonat per en Miquel Calzada. El tema és la reialesa europea en general.


I el segon a parlar, aparentment més llunyà i molt més recent, és Daniel Cohn-Bendit en una actuació al Parlament Europeu del mes passat. El tema és la política hipòcrita de més rabiosa actualitat.

Fent riure i sense somriure, o bé clavant clatellades amb vehemència, es poden dir moltes veritats. I les veritats s’han de dir.

Setze capítols fan una novel·la

Capítol 1: inici sense concessions, exhibició pura, cap carregador de recanvi.

Capítol 2: píndoles de pa amb tomàquet, dosis de convencions dissimulades.

Capítol 3: fer punts com a escriptor maleït; un senyal de prohibit és una provocació (provoquem provocacions).

Capítol 4: buscar espàrrecs sense deixar el camí: treballada habilitat de cercar als marges.

Capítol 5: un toc salvatge de versemblança: una seqüència Tarantino ben adaptada.

Capítol 6: lapse que li ha quedat curt, i és que fer diàlegs breus cansa.

Capítol 7: nou intermedi bucòlic amb pinzellades d’hiperrealisme convincent.

Capítol 8: fantasmes que treuen el cap perquè se’ls ha esparracat el llençol.

Capítol 9: concessió al record, geografia lírica amb descripció acurada.

Capítol 10: bonic monòleg, exercici d’empatia, falca necessària de bon agrair.

Capítol 11: atac de lucidesa, patacada a la narració, repte imprevist i sobtat.

Capítol 12: dosi potent de monòleg al pil-pil, ben lligat.

Capítol 13: paisatge de foradins, postal interactiva de 360º en totes direccions possibles.

Capítol 14: acció, comencen els desdoblaments, jocs de càmera, adrenalina.

Capítol 15: escena de tensió, lliga fils impossibles però amb convicció.

Capítol 16: l’aprenent del joc es regala vides per continuar la partida.

Capítol 17: ¿protagonista desorientat és el mateix que autor indecís? Ho sembla.

Capítol 18: final perquè s’acaba el llibre; es veu endreçat però millor no mirar sota la catifa.

Resum: molta parafernàlia per vestir la crisi dels 40. O sigui: canvio dona i fills per un amor de joventut no consumat. Si no, em deprimeixo. (Un ex amb barca i pistola, a més d'alcohol i petards, garanteix un xic d'emoció).

Bonus track: li faig una repassada a una adolescent alemanya, no l’hi faig, sí l’hi faig, no l’hi faig... tranquils: al final l’hi faig.

Nota: de molt bon llegir i molt ben concentrat, amb descripcions d'antologia. Quina enveja!

El llibre llegit

El plantejament prometedor

El lector encuriosit

El començament irregular

L’estil sorneguer

La trama esperançadora

Els personatges esmaperduts

Les descripcions inexistents

La lectura fluïda

L’argument a batzegades

Les troballes sorprenents

La narració controlada

Els encaixos enginyosos

Els registres decebedors

La ironia sarcàstica

El sarcasme irònic

El llenguatge vitaminat

L’autor estrenu

El llibre llegit

El resultat satisfactori

El lector recompensat

Les maletes perdudes

Textimatge i imatgetext

De sempre m’ha seduït el joc entre aquests dos elements. I ara em ve de gust de fer-vos cinc cèntims de tres troballes recents –relativament recents.

1. El llibre La matinada clara, amb textos poètics de la Maria Cabrera i amb collatges de la Maria Alcaraz. No és un llibre de versos amb il·lustracions per completar. Encara que en principi és un poemari, les imatges fetes expressament per als poemes, hi juguen, s’hi incorporen, i sovint els superen –van més enllà. Els textos són bons (irregulars alguns, repetitius altres), però les imatges són boníssimes (també irregulars algunes, també repetitives altres). Crec que el proper llibre hauria de ser d’obres originals de la Maria Alcaraz i amb poemes fets per la Maria Cabrera a partir d’aquestes imatges. Un llibre suggerent.
Un llibre per rellegir.

2. Grafisme de jazz. La descoberta no és pas recent, sinó de fa uns anys, però aquí s’hi escau. Es tracta d’Helicopter Girl i del seu vídeo Angel City. El vídeo juga a fer portades de discos de jazz amb la lletra de la cançó i amb el rostre d’alguns dels intèrprets, sobretot de la Jackie Joyce.
Un vídeo per remirar i reescoltar.


3. Un bloc de poemes visuals. A vegades val la pena fer navegacions a cegues per topar amb elements com aquest. Es tracta d’en Toni Prat. De fet, hi ha una gran quantitat de blocs sobre poesia visual, tots estimulants. El d’en Toni l’he trobat, a més, ric i generós. Ple en el concepte i en el detall. L’última peça és una guardiola. M’ha recordat una altra guardiola, una guardiola per a malgastadors (quantes guardioles... ¿serà la crisi, serà el futbol?) d’un altre poeta visual. L’autor es diu Fernando. Si en voleu saber més, haureu d’investigar pel vostre compte... En fi, insisteixo amb en Toni Prat.
Un bloc per revisitar.

Sembla que plourà

Passo una bona estona amb els Dekrèpits.

Les lletres no són gaire elaborades, però com a mínim no fan cançonetes d'amor.
Una cosa semblant passa amb els arranjaments. Escà-rock en xarracs.
La portada del disc està molt bé, així com tot el treball gràfic del llibret.

Però, gent, són de Castelló, i la penya ha de fer pinya.
El disc es pot descarregar lliurement, encara. Queden pocs dies: http://www.enderrock.cat.
S'ha de buscar una mica, però s'acaba trobant.
Endavant i sense paraigua!

Vade Fúmbol

Golden Messi (o sigui: Gol d'En Messi)

Costa no sentir parlar de futbol, aquests dies. S'ha acabat l'espectacle i ara queda el negoci al descobert. Aquí no hi ha crisi que valgui. No hi deu haver funcionaris ni pensionistes. Tot i que...

Diuen que la cara és el mirall de l'ànima. Espero que amb en Messi sigui cert. Espero que amb en Villa no ho sigui.

"El Guardiola ese es un prepotente y lo del Barsa tampoco tiene tanto mérito." Ho diu un madridista que ni es preocupa de tapar-se la cara.
És evident que:
1. La ràbia és al·lucinògena.
2. Els del Reial enguany n'han tingut sobredosi.

¿I per què no es passen tots al chinlone?
Ei, poca broma amb el chinlone. Mireu, mireu...

The Sport of Chinlone - Watch more Funny Videos

Avui Vilanera es mira el Montgrí de cara

Avui somriu aquesta terra. S’ha salvat de l’especulació. No pas definitivament (mai res no se salva definitivament de l’especulació), però sí que ha aconseguit una treva important. De moment, aquesta guerra l’ha guanyada. Disculpeu el llenguatge bèl·lic però en aquest cas és imprescindible.

No patiu pels especuladors. Patir-los és diferent de patir-ne. Ells han dormit perfectament. El disgust que poden haver tingut és efímer. Han passat pàgina i ja estan buscant una altra cosa, la que sigui, per intentar enriquir-se’n de cop i sentir-se cofois d’ells mateixos. Els patim però no cal patir per ells.

Ara hi ha un paper important que diu que Vilanera és un patrimoni que s’ha de conservar i, fins i tot, que pot servir a la societat per entendre què són i per a què serveixen els connectors ecològics. Deixem que aquell paper faci el seu paper i dediquem-nos a mirar què miren els especulaires. Especulem sobre ells.

Avui Vilanera es mira el Montgrí de cara.

Ai, l'art!

Doncs vaig fins ca la Peggy Guggenheim. La Margarita vol entrar i jo decideixo quedar-me a fora (molt mal fet, sí, ja ho sé), amb les Maletes Perdudes del Puntí.

Sec en una banquet de marbre on hi ha una frase entre simpàtica i sentenciosa, molt encertada: Savor kindness because cruelty is always possible later. Hi ha gent que em demana que m’aixequi per fotografiar el banquet amb la inscripció en el marbre. Decideixo no tornar a posar-hi el cul i canviar de seient.

En un racó del jardí hi ha una pedra arrodonida força escaient per seure. Molt còmoda. No molestes ningú i es pot llegir amb tranquil·litat. En una pausa de la novel·la miro a la paret de darrere i m’adono que hi ha un títol i un autor. Ospa! M’he assegut en una escultura! Decideixo canviar de seient.

Sec en una paret baixa del jardinet que segur que ningú no vol fotografiar ni és cap escultura, ni tan sols una instal·lació, però entre una cosa i una altra me’n queda un neguit que no em permet concentrar-me en la lectura.

Mentrestant la Margarita surt entusiasmada de l’exposició i mentre caminem me n’explica les meravelles ultrapostmodernes combinades amb una austeritat captivadora. Trobem un pintor en un racó del carreró, amb una taula amb quatre colors, quatre draps i quatre pinzells escampats, que va fent indiferent a la gent que li passa pel costat d’anada i tornada. Quan hi som a tocar, s’activa de cop, salta del seient, i comença un increïble desplegament verbal, multilingüe i plurigestual sobre la seva obra. Pinta a l’aquarel·la però sense llapis i quina profunditat que li sap donar i d’on som i com combina els colors i si cobra quaranta euros per cada obra i ens ensenya un butxaca interior plena de bitllets doblegats i ho demostra girant un full on hi ha el preu posat però com sap fer el moviment si ens hi fixem i a nosaltres ens ho deixa per deu euros i ell és un artista i és un exsoldat condecorat i mirem aquest altre com hi ha posat les ombres. Pensem que hauríem de sortir corrents, però en el fons no. És fantàstic el que diu i el que fa i com ho diu i com ho fa. Ell és art. És una instal·lació vivent.

Al final li comprem dues aquarel·les. Potser no en farem res. Bé, sí. Una us la poso aquí, a veure si us permet besllumar l’artista.

A la ciutat dels tòpics

La ciutat dels tòpics té un tòpic que destaca entre els tòpics. És la gòndola. I aquest tòpic està guarnit amb uns quants tòpics més: la seva asimetria que permet que el gondoler (un altre tòpic) vagi remant des d’un sol costat col·locant el rem a la forcola (un altre tòpic) mentre cantusseja vagament alguna cançoneta tòpica. No cal comentar el tòpic guarniment de proa, en teoria per donar contrapès al gondoler, a més dels guarniments laterals i del de popa. I encara menys la cara de tòtil que et toca fer si hi puges a fer un tomb.

Tanmateix la gòndola és un tòpic amb estil, amb història. Començant pel seu color negre, fruit d’una llei veneciana que pretenia protegir els gondolers de la ruïna a què els abocava la competència desenfrenada per la decoració amb pedres precioses i or i coses d’aquestes que tant atrau als rics.

Pertot trobes objectes, d’aquells que compraries si no fos perquè alhora et preguntes què en faràs després, inspirats amb gràcia i creativitat amb qualsevol de les iconografies del vehicle en qüestió.

Potser és pel pes dels tòpics que, després d’uns quants viatges a la ciutat, encara no he pujat ni una vegada a cap gòndola.

S Pain

Foto extreta de elrevolucionari.org

S'han posat d'acord:
Pel que fa a Grècia... Spain is different!
Pel que fa a Catalunya... Spain is indifferent!

Come una volta

No està bé fer servir el bloc per promocionar marques comercials.

I encara menys quan són franquícies.

I encara menys quan són estrangeres.

Però acabo de tornar d’un viatge al país dels tòpics i entre pizzes i pastes he fet (m’han fet fer) un descobriment espaterrant (i alarmant).

Jo sóc dels que els vespres d’estiu surten a l’Escala a fer un gelat. Podríem dir que a l’Escala hi ha un bon ventall de comerços dedicats als gelats italians. Pago preus desproporcionats fent veure que sóc un turista que seu al passeig a prendre’s la seva porció estiuenca.

¿I ara què faré?

Ara que sí que era un turista de debò, i per un preu irrisori (comparat amb l’Escala) sí m’han donat un gelat de debò, de debò i boníssim. Servit i tractat (sí, sí, el gelat) de maneres per mi inèdites. Quatre nits hem anat al mateix indret a prendre el mateix gelat, com per comprovar que sí, que era veritat.

I tornant a casa, fer les comprovacions compartibles (a la xarxa, evidentment).

Per saber que GROM (il gelato come una volta) va obrir la primera gelateria el maig del 2003 i que a hores d’ara en té per bona part d’Itàlia, a més de Malibú, Nova York, París i Tòquio. Molt de rotllo sobre la seva filosofia del gelat però també un munt de gent que fa comentaris entusiastes com aquest mateix que esteu llegint.

Després de tastar-ho, proposo que la propera franquícia l’obrin a Pequín, o sigui a la placeta de Pequín (a l’Escala), que és al costat de casa.

Si en teniu l’oportunitat, per aquests mons de déu, feu-me cas una vegada a la vida. 

Ja n'hi ha prou!

Sento crits al barri. Que si l’Slatan. Que si el Pedro. Que si el Leo.

Jo, d’ells, em plantava.

I és que no hi ha dret.

Haver aconseguit papers per a això. Si els fem currar i els fem córrer més que els que no en tenen.

Els fem treballar el cap de setmana, i ara també entre setmana. I en canvi els del Madrid cada vespre a la disco. Això és injust.

I a sobre, tothom cridant i exigint. ¿Que potser ho diu, en el seu contracte, alguna cosa de “remuntar”?

Jo, d’ells, anava als sindicats. M’afiliava a qualsevol (menys als CCOO, que amb el nom ja recorden massa les pilotes) i muntava una pancarta així de grossa el proper 1 de maig.

Prou explotació!

Prou expilotació!