divendres, 14 de maig de 2010

Ai, l'art!

Doncs vaig fins ca la Peggy Guggenheim. La Margarita vol entrar i jo decideixo quedar-me a fora (molt mal fet, sí, ja ho sé), amb les Maletes Perdudes del Puntí.
Sec en una banquet de marbre on hi ha una frase entre simpàtica i sentenciosa, molt encertada: Savor kindness because cruelty is always possible later. Hi ha gent que em demana que m’aixequi per fotografiar el banquet amb la inscripció en el marbre. Decideixo no tornar a posar-hi el cul i canviar de seient.
En un racó del jardí hi ha una pedra arrodonida força escaient per seure. Molt còmoda. No molestes ningú i es pot llegir amb tranquil·litat. En una pausa de la novel·la miro a la paret de darrere i m’adono que hi ha un títol i un autor. Ospa! M’he assegut en una escultura! Decideixo canviar de seient.
Sec en una paret baixa del jardinet que segur que ningú no vol fotografiar ni és cap escultura, ni tan sols una instal·lació, però entre una cosa i una altra me’n queda un neguit que no em permet concentrar-me en la lectura.
Mentrestant la Margarita surt entusiasmada de l’exposició i mentre caminem me n’explica les meravelles ultrapostmodernes combinades amb una austeritat captivadora. Trobem un pintor en un racó del carreró, amb una taula amb quatre colors, quatre draps i quatre pinzells escampats, que va fent indiferent a la gent que li passa pel costat d’anada i tornada. Quan hi som a tocar, s’activa de cop, salta del seient, i comença un increïble desplegament verbal, multilingüe i plurigestual sobre la seva obra. Pinta a l’aquarel·la però sense llapis i quina profunditat que li sap donar i d’on som i com combina els colors i si cobra quaranta euros per cada obra i ens ensenya un butxaca interior plena de bitllets doblegats i ho demostra girant un full on hi ha el preu posat però com sap fer el moviment si ens hi fixem i a nosaltres ens ho deixa per deu euros i ell és un artista i és un exsoldat condecorat i mirem aquest altre com hi ha posat les ombres. Pensem que hauríem de sortir corrents, però en el fons no. És fantàstic el que diu i el que fa i com ho diu i com ho fa. Ell és art. És una instal·lació vivent.
Al final li comprem dues aquarel·les. Potser no en farem res. Bé, sí. Una us la poso aquí, a veure si us permet besllumar l’artista.

2 comentaris:

elur ha dit...

Em quedo amb l'aquarel·la, que és deliciosa, i deixo el banc tan fred... imagino al pare del quadre i no puc evitar somriure, dinàmic em sembla que es queda curt. Quanta energia i quanta informació amb només quatre pinzellades!

Càndid ha dit...

Em sembla que has trobat el contrast exacte: la Peggy Guggenheim sense ni una màcula però freda tot i fer de centre de l'univers, i l'artista anònim en un carreró lateral i ple de vitalitat i escalfor.