La ciutat dels tòpics té un tòpic que destaca entre els tòpics. És la gòndola. I aquest tòpic està guarnit amb uns quants tòpics més: la seva asimetria que permet que el gondoler (un altre tòpic) vagi remant des d’un sol costat col·locant el rem a la forcola (un altre tòpic) mentre cantusseja vagament alguna cançoneta tòpica. No cal comentar el tòpic guarniment de proa, en teoria per donar contrapès al gondoler, a més dels guarniments laterals i del de popa. I encara menys la cara de tòtil que et toca fer si hi puges a fer un tomb.
Tanmateix la gòndola és un tòpic amb estil, amb història. Començant pel seu color negre, fruit d’una llei veneciana que pretenia protegir els gondolers de la ruïna a què els abocava la competència desenfrenada per la decoració amb pedres precioses i or i coses d’aquestes que tant atrau als rics.
Pertot trobes objectes, d’aquells que compraries si no fos perquè alhora et preguntes què en faràs després, inspirats amb gràcia i creativitat amb qualsevol de les iconografies del vehicle en qüestió.
Potser és pel pes dels tòpics que, després d’uns quants viatges a la ciutat, encara no he pujat ni una vegada a cap gòndola.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada