La Font de l'Albera

Aquest dissabte a Illa de la Tet (Illa del Riberal, en francès Ille-sur-Têt) teniu una cita amb Josep Sebastià Pons. Es fa una lectura i cantada de fragments de la seva obra La Font de l’Albera.

Josep Sebastià Pons va retornar a la llengua de la seva infantesa havent llegit Verdaguer i comprovant que allò que parlava de petit també era una llengua literària.

Va escriure llibres de poesia com Cantilena (1937), de narració com Llibre de les set sivelles (1956) i de teatre com el que es presenta –que no ben bé representa– a Illa el dia 26 a les 9 de la nit. L’obra va ser estrenada a Arenes de Ceret el 1922 i els textos van ser fets conjuntament amb Gustau Violet.

La lectura d’aquests textos corre a càrrec de la Funcional. A la part musical hi participen la Coral Castellonina, la Coral Polifònica, l'Orfeó Jonquerenc, la coral Aires de Tramuntana, els Amics Cantaires d'Agullana, l’Estudiantina d’Illa, la cobla Vila de la Jonquera, a més dels cantants Estanislau Arráez i Jordi Rubau. Per cert, la música és de l’Enric Morera.

Enguany celebrem el 50è aniversari de la seva mort (la d'en Pons). Ja és trist recordar-nos-en només en aniversaris pòstums, però, si més no, és una oportunitat de conèixer els esforços fets en temps difícils, fonaments imprescindibles –de vegades infravalorats– del que s’ha pogut fer després –de vegades sobrevalorat.

Jo també confesso.

Doncs, sí, jo confesso que he anat veient la pel·lícula mentre llegia el llibre, amb tots els seus paisatges i localitzacions i decorats i cinecitàs, amb cada personatge –quin càsting més exhaustiu, dels que sobreactuen fins als simples figurants (per no parlar de les figuretes de plàstic)–, amb els seus registres i els seus discursos capciosos, amb els seus efectes sonors i la música exuberant, els canvis sobtats de llum i de color, els flaixbacs, les espirals i tirabuixons argumentals –quina feinada pels guionistes–, i els efectes visuals, trucatges, animacions, les foses enganyoses, les curoses i sovint inesperades tridimensions, els trompe-l’oeil, les transicions...

Doncs, sí, jo confesso que veia acostar-se el final amb un doble temor: que s’acabés sense tancar l’imprescindible, per allò d’anar esperant i guardar el millor pel final per al qual no hi ha temps; o que ja es tanqués massa tard, en buit, quan l’ànima ha fugit del que passa, i la història mor de llanguiment, fastiguejada, allargassada tristament.

Doncs, sí, jo confesso haver-me quedat de pasta de moniato, donant-li voltes al bé i al mal, al violí i als seus sequaços, a l’amistat quasi sincera, a l’amor quasi veritable, a la fidelitat quasi autèntica, a la justícia quasi equitativa, a l’emperador Alzheimer el Gran, a l’emperadriu Cobejança l’Excelsa, a la història del coneixement i al coneixement de la història, als llibres, a l’escriptura, a la música, a l’art, a la bellesa.

Doncs, sí, jo confesso que m’ha sortit una miqueta de feina. Llocs per visitar, per exemple. I llibres per llegir, dades per investigar, idees per barrinar, músiques per escoltar, quadres per mirar, admiració per mostrar.

Vaja, ben pensat, ha estat una lectura rendible, ben aprofitada. 

Fires de Figueres

No es pot dir que visqués les fires de Figueres enguany.
Em temo que l'únic acte al que vaig assistir va ser el comiat, el castell de focs.
I és que les coses van com van.
Total, que us comparteixo unes quantes imatges, molt tòpiques, a tocar de les parets de Sant Ferran.
I és que fotografiar els focs nocturns continua essent un clàssic al que em costa resistir-me.
(Si en voleu més, cliqueu la imatge)

L'any que ve el dia de la Santa Creu coincideix en divendres. Això implicaria que la festa a la Vall de la Santa Creu, a Sant Pere de Roda, fos jubilar. Haurem de buscar als armaris els nostres vestits de peregrins.

Flors de temps

Anar a Girona per Temps de Flors fa una certa mandra. Tanta gernació, tant de tòpic. Però finalment hom troba un buit a l'agenda per perdre-t'hi una estona. És just, perquè hi ha gent que ha esmolat l'enginy i la inspiració per oferir-les als visitants.

Hi anem dissabte, precisament el darrer dia de Floreal, quan les flors ja hi porten uns dies exposades i comencen a fer figa. No és ben bé una primavera, ja que la major part de flors són a l'engròs, vingudes d'hivernacles d'arreu, sense abelles, sense pol·linització, amb data de caducitat a la flaire.

Aprofito per posar-vos unes poques imatges, realment molt poc significatives, però és que de flors en trobareu d'abundants i de magnífiques en tota mena de blocs...

Més estuba

País Secret fa un comentari a la paraula estuba que no goso contestar amb un simple comentari.

Vagi per endavant que no sóc empordanès nadiu, tot i que sí practicant, dels de tots els dies de la setmana i des de fa més de mitja vida (que ja comença a ser llarga). És una informació que sé que hi ha gent per a la qual és molt important.

Quan vaig ser presentat a la paraula “estuba” (ella ja hi era, per tant el presentat vaig ser jo) vaig entendre que al món hi ha boires, boirines, calitges, xafogors i una mena de súmmum intractable que es deia “estuba”, fins al punt que d’aquesta no se’n pot fer el plural sense caure en el ridícul.

Ràpidament vaig fer una trucada al meu íntim Alcover-Moll que em va explicar que, entre altres coses i com a altres indrets, a l’Empordà, una estuba era un “bany de vi o aigua bullent que es dóna a les bótes de vi per netejar-les, estrènyer-les, llevar-los l’agror.” I també, és clar, “xafogor, calor ofegadora”. Cosa dels romans, que d’exhalar fum o vapor en deien extupare, que ja venia del grecollatí typhos, o sia fum.

Per boires (bòries, a casa meua) i boirines (“vapor més o menys dens, espargit per l’atmosfera, que enterboleix la transparència de l’aire”) no cal entretenir-se gaire que ja té molta literatura feta.

Més tema dóna la “calitja”. L’Alcover-Moll en dóna diverses possibilitats. Una és molt semblant a boira (“vapor que entela l’aire i li lleva transparència”) i una altra va a petar al mateix territori sufocant (“xafogor, ardor de l’ambient”). També n’hi ha una altra que l’Alcover-Moll, sempre prudent i discret, defineix com a “relacions amoroses” (Darnius, Agullana). No m’hi entretinc perquè ens desviaríem de la qüestió. En teoria el llatí, caligine, beneiria la primera possibilitat.

Per tancar el cercle només ens queda “xafogor” (xafagor que dirie mon pare), o sigui “calor sufocant d’un ambient calent i encalmat”. Aquí ningú no gosa dir-ne l’etimologia, excepte algun aventurer que proposa la procedència de “xaloc”.

La diferenciació que en fa País Secret és molt suggestiva: “Un dia vam parlar de l’estuba i la calitja. Em sembla que no ve a ser el mateix. La calitja no comporta necessàriament xafogor ni densitat atmosfèrica, és més aviat etèrea. L’estuba en canvi, em sembla que gairebé la podries agafar, se t’enganxa a la pell, no et deixa veure més enllà. És com un estat més sòlid, més palpable.” D’alguna manera confirma la calitja en el seu sentit romà, i em confirma la paraula estuba pronunciada amb una contracció malagradosa del cos, de clam per la tramuntana o pel vent que sigui que remogui una mica l’aire.

Estuba és la suma de boirina i boira i calitja i xafogor elevat a no se sap quina inassequible potència. Això és el que intentava insinuar en el poema. ¿Què hi pot haver més enllà de l’estuba?

Estuba

som al buit remorós
on les onades neixen
l’enlloc és l’horitzó
d’un indret sense centre

muntanyes que s’han fos
dins d’uns granets de sorra
calitja, boira i pols
i més pols i més boira

Contratemps i Optimisme

Contratemps.

Optimisme

Al peu del Tròpic

I després del recull de músiques, un altre d'anotacions de natura i paisatge (amb les espècies animals que els poblen, incloses les plagues).

Si hi perdeu una estona, veureu que, a part de ser penosament repetitiu i calcat de l'any anterior, un petit grup de persones hi han deixat comentaris que l'enriqueixen i el fan més suportable.

El meu agraïment a tots ells, i a la seva fidelitat. Un cop n'hi hagi tres o quatre més, de comentaristes, serà el moment d'agafar la cresta de l'onada i no parar fins la platja i, allà, és clar, deixar-ho córrer definitivament.

Vinga, animeu-vos, feu-ho per una bona causa.

Tròpic 2

Les músiques aquelles

La intenció del bloc era clara: connectar una música amb un moment biogràfic d’una certa intensitat. No pas explicar la vida, que no cal ni és prudent, sinó la possibilitat d’escoltar una cançó i donar pistes sobre quin paisatge, quines persones, quin estat.

Vaig començar amb una certa periodicitat, fins i tot l’Adam i la Ginesta s’hi van apuntar i van fer alguns comentaris, també vaig aconseguir d’incloure textos que vaig trobar en altres blocs.

Després, les entrades es van tornar irregulars, esporàdiques, úniques, sense comentaris i sense col·laboracions, i sense gaire constància de cap seguiment aliè.

Malgrat això l’exercici continuava tenint sentit. I així va ser que vaig adonar-me que ja hi havia poc més d’un centenar d’entrades, durant dos anys. Vaig mirar les llistes que m’havia anat fent i vaig comprovar que tenia material per a un altre centenar ben bo. Dos anys més, doncs.

 “És el moment de recollir-ho”, vaig dir. “Per si de cas”. I ja està. Aquí ho tinc, aquí ho teniu.
Bloc Música 0-100

Benvolguts Enderrocks

Intento seguir els premis Enderrock per no quedar despenjat musicalment de la resta del país, que déu n’hi do el que n’estic.

Així em forço a escoltar allò que tampoc no surt gaire pels mitjans –o gairebé mai– i a dilucidar si m’agrada o no, i si estic disposat a tornar-ho a sentir.

No us penseu, de tant en tant tinc sorpreses. Dec ser fàcil de sorprendre.

Bé, doncs els premis Enderrock d’enguany. Per sort ens ho posen a l’abast: tenen la delicadesa de penjar els temes dels diferents premis a Spotify: http://www.enderrock.cat/llistes.

Mirant els premis lliurats fa poc veig que algunes ja les conec i altres em toca posar-hi una estona. La millor cançó –segons els lectors de la revista– és Benvolgut, dels Manel. Coi, si comptés els intents de captar de què anava el text! Era una cançó sudoku. Al final vaig arribar a la mateixa conclusió que altres que han posat les seves investigacions en els blocs respectius. O sigui, que és un que parla amb l’anterior parella de qui ara és la seva parella. I trobo que sí, que el text està ben tramat i que és una molt bona cançó.

A la llista hi trobareu altres que sí i altres que no tant. Gent de La Pegatina, d’Obrint Pas, de l’Anna Roig i l’Ombre de ton Chien, de Joan Masdéu, de Quico el Celio, el Noi i el Mut de Ferreries, d’Amélie, d’Estopa, de Catarres...

Doncs, això.

Juanca, mata'n un de part meva

Sí suposo que pot sorprendre aquesta petició per part d'un servidor, que habitualment intenta semblar més ecologista que no pas monàrquic.

Però he sabut per la tele de la terrible lesió de maluc del màxim representant espanyol durant una cacera a Botswana. Ara bé, tot seguit d'informar que el rei empaitava enormes elefants africans -vés si no és valent el rei dels espanyols-, ha aparegut un organitzador de safaris defensant les caceres elitistes com a sistema de protecció de les espècies en perill d'extinció. O sigui: cal protegir determinades espècies perquè si no determinats magnats no les podrien caçar. És lògic, ¿no?

Atès que dono per fet que el rei s'ha pogut pagar el capritx gràcies, en part, que durant els dos darrers anys m'han rebaixat quatre vegades la nòmina, no puc menys que sol·licitar-li que en mati un a nom meu.

Ei, que ho faig per aconseguir una millora de les condicions de supervivència de l'espècie. Cada cop cobro menys, però estic content de saber que part dels meus diners es destinen a la protecció de l'elefant africà.

Púbol

Daliri = Gal·lucinosi

Qui altra feina no té -ni limitació- que servir la pròpia i enfebrada ociositat.

L'evolució és cosa d'homes

L’Assumpció Vila fa una conferència sobre “El Poder de la Prehistòria”. Estava, però, anunciada amb un altre títol: “La Prehistòria com a excusa”. Us preguntareu: ¿de què anava?

És evident que tots som en bona part prehistòrics i que estudiar la prehistòria és estudiar-nos nosaltres mateixos i mateixes. I, en aquest sentit, l’Assumpció troba quin és el poder de la prehistòria en el segle XXI, en excusa de què es fa servir...

L’arqueologia és una ciència les bases de la qual van ser plantejades per aristòcrates i capellans del XIX que disposaven de prou temps lliure. Una cosa semblant passa amb l’etnografia. I aquestes dues ciències són les que ens informen de com es vivia de fa tres mil anys enllà, com s’organitzaven les societats, clans i famílies. És a dir, que els que ens expliquen què tenim de consubstancial a l’ésser humà des de molt antic, no són precisament mentalitats diverses i obertes.

I aquest ha estat el camí per a perpetuar estereotips interessats. Es dóna per fet allò que no se sap, que s’ignora. Aquesta imatges us ho pot explicar:

L'home dret i armat, com a caçador fort i vigilant. Més avall i a tocar de l'entrada protectora de la cova, les dones, la jove fent feines domèstiques.

¿I quina base científica hi ha per proclamar que això era així? Cap. Cap ni una.

Vençuts contra vençuts

Després d’Arrugas m’havia promès de buscar i llegir més novel·les gràfiques d’en Paco Roca. I així ha estat. L’hivern del dibuixant es va publicar en castellà el 2010 i en català el 2011. Antoni Giralt hi fa un substanciós epíleg amb ressenyes incloses.

La història, d’un ritme narratiu prou original, explica l’aventura d’uns quants historietistes que treballaven l’any 1957 per Bruguera, i que van intentar de fer una revista pel seu compte, amb els seus propis criteris i respectant-se entre ells la propietat de la pròpia obra, cosa gens habitual a les editorials de l’època.

L’obra d’en Paco Roca explica aquest intent (Tío Vivo) i el consegüent boicot de Bruguera fins que abandonen el projecte i tornen a l’editorial, la qual adquirirà la capçalera i la publicarà posteriorment.

És un còmic fantàstic. Amb un respecte terrible per als protagonistes i fins per als antagonistes de la història, tots ells sorgits d’entre els represaliats a la Guerra Civil. Perdedors contra perdedors, la competència és la competència, tots els vermells eren grisos llavors, i tothom havia hagut de renunciar a prou coses (de fet els havien desproveït) com per aferrar-se al que tenia, uns dibuixos, una habilitat, uns personatges, una publicació, una esperança...

¿Sabeu qui eren els cinc agosarats? Guillermo Cifré, Carlos Conti, Josep Escobar, Eugeni Giner i José Peñarroya. I de tant en tant parlen dels seus personatges. ¿Els coneixeu?

Us els presento, en estricte ordre alfabètic: Carioco, Carpanta, Cucufato Pi, Don Pío, Gordito Relleno, Inspector Dan, Pepe el Hincha, Petra, Repórter Tribulete, Zipi y Zape.

Una borratxera de nostàlgia. A veure demà, amb una hora menys, com porto la ressaca... 

Els intocables de març

Dues vegades al cinema a la mateixa setmana no és cap rècord però darrerament no m’era pas gaire habitual. Dues pel·lícules diferents, molt diferents, d’aquestes d’actualitat, que els mitjans i els amics t’hi menen i ben fet que fan. Deixarem el cine club per a una altra ocasió.

I les dues pel·lícules, jo crec, amb una base compartida, o dit altrament, amb una mateixa basa: una història potent, un bon guió, uns diàlegs suculents.

La primera de les que he vist és Los idus de marzo. Del Megaclooney (director, guionista, productor i actor principal). Basada en una obra de teatre “Farraguth Noth” d’en Beauy Willimon. O sigui: el pas de l’idealisme innocent al pragmatisme maligne, en una sola plantofada. Vaja, que tots portem a dintre les dues cares i que el pas de l’una a l’altra és una simple qüestió ambiental. Interessant la referència del títol al calendari romà, popularitzada a can Britànic per en Shakespeare.

L’altra que he vist és Intocable (a Girona, és clar, si la volia veure en català; a Figueres continua essent llengua cinematogràficament defugida) basada en un cas real, com se sol dir, del que ja existia un documental publicat. Una alta concentració d’acudits sobre un tema delicat sense perdre el posat. El guió i la direcció corren a càrrec d’un tàndem consolidat: Eric Toledano i Olivier Nakache (“Aquellos días felices”, “...Y tan amigos”). Curiosament, a França la pel·lícula es deia "Intouchables", més suggerent, però aquí canviat suposem que per motius mediàtics. 

Els productes resultants són dràsticament oposats: una comèdia amb tocs d’humor negre, i un drama depriment amb devessalls d’agror blanca. Dues magnífiques oportunitats de pagar el que cobren per anar al cinema, sense que et sàpiga greu en sortir.

Premi a la sanitat

Llums

Per no quedar-nos sense llum per a la nevera potser ens quedarem sense menjar.

Per no quedar-nos sense llum per a la planxa potser ens quedarem sense roba.

Per no quedar-nos sense llum per a l'estufa potser ens quedarem sense casa.

Per no quedar-nos sense llum per carregar el mòbil potser ens quedarem sense paraules.

Arrugues

Paco Roca escriu i dibuixa còmics –a més d’altres facetes de la il·lustració.

El 2007 en fa un, de còmic, publicat sota el títol d’Arrugas.

Aconsegueix un premi darrere l’altre fins que en fan una pel·lícula.

Darrerament consumeixo molt més cinema que no pas historieta gràfica.

Tanmateix no he vist la pel·lícula, no, i, sí, m’acabo de llegir el còmic.

La història va d’Alzeimer i altres senilitats. La gran derrota de l’edat.

Té un to entre poètic i realista. Un to poètic que completa amb realisme, i viceversa.

S’estalvia una bona part de les misèries i servilismes que comporten la senilitat.

Tot i així, l’argument, l’ambientació, els personatges, el dibuix, el color, tot té una mida adient per a gaudir-ne.

Una magnífica oportunitat per a reconciliar-se amb la historieta gràfica –o per reprendre esvaïdes fidelitats.

Segur que en busco un altre, de còmic seu, però potser abans millor que m’acabi els dos llibres que s’alternen, aleatoris, a la tauleta del llit.

Biure vé

Una impecable calçotada ens ha portat fins a Biure de Gaià, un petit veïnat de la Conca de Barberà vigilat per una altiu castell medieval (s XI - XII) amb pedaços de totes les èpoques posteriors, especialment recents.

El nom del poble ens crida l’atenció. Evidentment ens ha fet pensar en Biure d’Empordà, el nom del qual havia estat Viure (potser provinent del llatí Bene Vivere o de l’arrel basca ur –aigua– o uri –ciutat–.) La veritat és que els darrers estudis donen per bona la versió llatina i descarten les altres dues.
 

Per força hi havíem de pensar perquè Biure de Gaià és a la vora del torrent de Biure que desemboca al Gaià (per tant les arrels basques hi haurien tingut sentit) i, alhora, el nom antic de Benviure donaria suport indiscutible a l’etimologia llatina.

I encara hom pot trobar Biure de Berguedà (del municipi de Sagàs), entre la riera del Pontarró i el rec de Passavant, a la conca del Llobregat, i també amb una església romànica del s XI. El lloc també apareix esmentat com a Bene Vivere.

Aquest darrer em queda pendent...

Recordeu que tot començava amb una calçotada. Viure bé, doncs. O Biure vé, que també.

Les imatges (Biure d'Empordà i Biure de Gaià) són d'Enciclopèdia Catalana.

Nit a l'hotel llançadora

Passejaria per sentir les meves passes com ressonen

Pels passadissos que es buiden de nits però no del tot

Hi romanen gemecs solitaris i planys orfes d’esperança

Que és tota l’esperança que s’ha pogut salvar

Passejaria per no quedar-me a la cadira del racó

Amb el borbolleig de l’oxigen i altres dosis automàtiques

Atrapat entre parets acolores amarades de penombra

Maleint aquesta meticulosa lentitud dels rellotges

Passejaria com una demostració de la meva existència

No per ningú sinó per mi mateix i per veure’m l’ombra

Diluïda entre llums indirectes i plafons translúcids

Entre els corrents d’aires reescalfats i asèptics

Passejaria per fer alguna de les coses que puc fer

Per deixar caure aquests mots amb ínfules de versos

Som el que som

Som el que som –i tot el que hem estat.

Remenar temes d’història implica adonar-te que també som ibers i grecs i romans i bàrbars i visigots i carolingis i àrabs i...

I així anar fent fins avui dia, però no només fins avui dia.

Perquè en aquesta terra el que hem estat més temps –però molt més– és allò que en diuen prehistòrics, de l’edat dels metalls, però més neolítics i molt més paleolítics.

I a saber des de quina perspectiva hem d’analitzar –i actuar– els temps en què especuladors i corruptes fan de bruixots i caps de tribu.

Les pors

Sant Llorenç de Montgai. Gent del país ens informa que el nom del poble ve d’una vil·la romana que va evolucionant de manera lògica fins a Llorenç. Segles després se santifica a causa d’alguna de les onades beatificadores que recorre el país –no ens precisen en quina i no ho trobo enlloc. En temps de la república recupera el nom de Llorenç que torna a perdre després de la Guerra Civil. Mort Franco hi ha que reivindica el nom popular de Llorenç de Montgai però finalment guanya la por ja ancestral a les represàlies i conseqüències que, indefinides com són, espanten encara més.

El Merengue. És una posició del bàndol “nacional” de la Guerra Civil, en ple front del Segre (1938). En realitat és el tossal de Déu. Malgrat que el coronel republicà Cabrera vaticinava que el turó on es trobava seria devorat com un “merengue” el cert és que els combatents de la lleva del biberó, mal entrenats i mal equipats, no va poder fer res davant d’un exèrcit que en aquells moments era format per legionaris, falangistes i mercenaris àrabs, amb el suport constant de l’aviació alemanya establerta a Balaguer. Imagino la por d’aquells nois de setze i disset anys, que eren enviats cap a una mort gairebé segura en forma d’heroic intent de reconquesta del tossal.

El Memorial Democràtic va donar-se pressa a museïtzar aquest espai el 2007 ja que tenia por que, segons com fos el resultat de les eleccions, trobés dificultats a enllestir la feina. Ara l’espai necessita algun que altre pedaç. Però l’alcalde actual diuen que diu que per ell es pot ben ensorrar tot. La por, dono per fet. La por a remenar coses que poden comportar passar comptes. Comptes mal passats, història mal enterrada. Gent que vol passar pàgina com sigui encara que el capítol anterior no s’hagi acabat d’escriure com cal. Por, en definitiva.

La por és la gran herència que passarem als nostres fills i filles.

Ma Senyora i el Francès

Fa dos cents anys, Catalunya va passar a ser francesa. Va ser el 26 de gener. Durant dos anys, fins que no van marxar les tropes d’en Suchet, Catalunya va tenir per rei el mateix Napoleó, que era com en Sarkozy però a cavall.
El període francès es va acabar amb el retorn del rei Fernando VII, borbó ell, que va restituir el règim absolutista.
La Guerra del Francès, inclosos l’abans i el després, és una època històrica apassionant. Jo la vaig conèixer de la mà de la més inusual de les cicerones històriques: la Comtessa de Molins.
Com que ja n’he parlat en altres posts del bloc d’aquesta senyora potser que no hi insisteixi (que ho faria). De tota manera, per si a algú altre li pica la curiositat, hi ha nous materials a l’abast: dues obres de teatre i el romanç refet que conté els fragments atribuïts al Gegant de Ventalló.
Aquí els teniu (molta lletra sense cap imatge)... ROMANÇ COMTESSAGEGANT COMTESSA

Tradicions urbanes

És comprensible que faci calor i no vagis a la platja.

És comprensible que sigui Carnestoltes i que no et disfressis.

És comprensible que sigui diumenge i no vagis a missa.

És comprensible que sigui Nadal i no facis el pessebre.

El que no s’entén de cap de les maneres és que siguin les rebaixes i no compris.

Irònica ment

Eulàlia, em prenc la llibertat d’imitar-te (d'intentar-ho, si més no). Demano disculpes anticipades. Tres disculpes, per ser més exactes. Prometo no fer-ho gaire sovint. 

Disculpa primera:

¿Príncep blau?

Disculpa segona:

¿Nau fràgil?

Disculpa tercera:

¿Francisco Tilla?