Les pors

Sant Llorenç de Montgai. Gent del país ens informa que el nom del poble ve d’una vil·la romana que va evolucionant de manera lògica fins a Llorenç. Segles després se santifica a causa d’alguna de les onades beatificadores que recorre el país –no ens precisen en quina i no ho trobo enlloc. En temps de la república recupera el nom de Llorenç que torna a perdre després de la Guerra Civil. Mort Franco hi ha que reivindica el nom popular de Llorenç de Montgai però finalment guanya la por ja ancestral a les represàlies i conseqüències que, indefinides com són, espanten encara més.

El Merengue. És una posició del bàndol “nacional” de la Guerra Civil, en ple front del Segre (1938). En realitat és el tossal de Déu. Malgrat que el coronel republicà Cabrera vaticinava que el turó on es trobava seria devorat com un “merengue” el cert és que els combatents de la lleva del biberó, mal entrenats i mal equipats, no va poder fer res davant d’un exèrcit que en aquells moments era format per legionaris, falangistes i mercenaris àrabs, amb el suport constant de l’aviació alemanya establerta a Balaguer. Imagino la por d’aquells nois de setze i disset anys, que eren enviats cap a una mort gairebé segura en forma d’heroic intent de reconquesta del tossal.

El Memorial Democràtic va donar-se pressa a museïtzar aquest espai el 2007 ja que tenia por que, segons com fos el resultat de les eleccions, trobés dificultats a enllestir la feina. Ara l’espai necessita algun que altre pedaç. Però l’alcalde actual diuen que diu que per ell es pot ben ensorrar tot. La por, dono per fet. La por a remenar coses que poden comportar passar comptes. Comptes mal passats, història mal enterrada. Gent que vol passar pàgina com sigui encara que el capítol anterior no s’hagi acabat d’escriure com cal. Por, en definitiva.

La por és la gran herència que passarem als nostres fills i filles.