Més estuba

País Secret fa un comentari a la paraula estuba que no goso contestar amb un simple comentari.

Vagi per endavant que no sóc empordanès nadiu, tot i que sí practicant, dels de tots els dies de la setmana i des de fa més de mitja vida (que ja comença a ser llarga). És una informació que sé que hi ha gent per a la qual és molt important.

Quan vaig ser presentat a la paraula “estuba” (ella ja hi era, per tant el presentat vaig ser jo) vaig entendre que al món hi ha boires, boirines, calitges, xafogors i una mena de súmmum intractable que es deia “estuba”, fins al punt que d’aquesta no se’n pot fer el plural sense caure en el ridícul.

Ràpidament vaig fer una trucada al meu íntim Alcover-Moll que em va explicar que, entre altres coses i com a altres indrets, a l’Empordà, una estuba era un “bany de vi o aigua bullent que es dóna a les bótes de vi per netejar-les, estrènyer-les, llevar-los l’agror.” I també, és clar, “xafogor, calor ofegadora”. Cosa dels romans, que d’exhalar fum o vapor en deien extupare, que ja venia del grecollatí typhos, o sia fum.

Per boires (bòries, a casa meua) i boirines (“vapor més o menys dens, espargit per l’atmosfera, que enterboleix la transparència de l’aire”) no cal entretenir-se gaire que ja té molta literatura feta.

Més tema dóna la “calitja”. L’Alcover-Moll en dóna diverses possibilitats. Una és molt semblant a boira (“vapor que entela l’aire i li lleva transparència”) i una altra va a petar al mateix territori sufocant (“xafogor, ardor de l’ambient”). També n’hi ha una altra que l’Alcover-Moll, sempre prudent i discret, defineix com a “relacions amoroses” (Darnius, Agullana). No m’hi entretinc perquè ens desviaríem de la qüestió. En teoria el llatí, caligine, beneiria la primera possibilitat.

Per tancar el cercle només ens queda “xafogor” (xafagor que dirie mon pare), o sigui “calor sufocant d’un ambient calent i encalmat”. Aquí ningú no gosa dir-ne l’etimologia, excepte algun aventurer que proposa la procedència de “xaloc”.

La diferenciació que en fa País Secret és molt suggestiva: “Un dia vam parlar de l’estuba i la calitja. Em sembla que no ve a ser el mateix. La calitja no comporta necessàriament xafogor ni densitat atmosfèrica, és més aviat etèrea. L’estuba en canvi, em sembla que gairebé la podries agafar, se t’enganxa a la pell, no et deixa veure més enllà. És com un estat més sòlid, més palpable.” D’alguna manera confirma la calitja en el seu sentit romà, i em confirma la paraula estuba pronunciada amb una contracció malagradosa del cos, de clam per la tramuntana o pel vent que sigui que remogui una mica l’aire.

Estuba és la suma de boirina i boira i calitja i xafogor elevat a no se sap quina inassequible potència. Això és el que intentava insinuar en el poema. ¿Què hi pot haver més enllà de l’estuba?