Dues vegades al cinema a la mateixa setmana no
és cap rècord però darrerament no m’era pas gaire habitual. Dues pel·lícules
diferents, molt diferents, d’aquestes d’actualitat, que els mitjans i els amics
t’hi menen i ben fet que fan. Deixarem el cine club per a una altra ocasió.
I les dues pel·lícules, jo crec, amb una base
compartida, o dit altrament, amb una mateixa basa: una història potent, un bon
guió, uns diàlegs suculents.
La primera de les que he vist és Los idus de
marzo. Del Megaclooney (director, guionista, productor i actor principal).
Basada en una obra de teatre “Farraguth Noth” d’en Beauy Willimon. O sigui: el
pas de l’idealisme innocent al pragmatisme maligne, en una sola plantofada. Vaja,
que tots portem a dintre les dues cares i que el pas de l’una a l’altra és una
simple qüestió ambiental. Interessant la referència del títol al calendari romà, popularitzada a can Britànic per en Shakespeare.
L’altra que he vist és Intocable (a Girona, és
clar, si la volia veure en català; a Figueres continua essent llengua
cinematogràficament defugida) basada en un cas real, com se sol dir, del que ja
existia un documental publicat. Una alta concentració d’acudits sobre un tema
delicat sense perdre el posat. El guió i la direcció corren a càrrec d’un tàndem
consolidat: Eric Toledano i Olivier Nakache (“Aquellos días felices”, “...Y tan
amigos”). Curiosament, a França la pel·lícula es deia "Intouchables", més suggerent, però aquí canviat suposem que per motius mediàtics.
Els productes resultants són dràsticament
oposats: una comèdia amb tocs d’humor negre, i un drama depriment amb
devessalls d’agror blanca. Dues magnífiques oportunitats de pagar el que cobren
per anar al cinema, sense que et sàpiga greu en sortir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada