diumenge, 18 de març del 2012

Els intocables de març


Dues vegades al cinema a la mateixa setmana no és cap rècord però darrerament no m’era pas gaire habitual. Dues pel·lícules diferents, molt diferents, d’aquestes d’actualitat, que els mitjans i els amics t’hi menen i ben fet que fan. Deixarem el cine club per a una altra ocasió.

I les dues pel·lícules, jo crec, amb una base compartida, o dit altrament, amb una mateixa basa: una història potent, un bon guió, uns diàlegs suculents.


La primera de les que he vist és Los idus de marzo. Del Megaclooney (director, guionista, productor i actor principal). Basada en una obra de teatre “Farraguth Noth” d’en Beauy Willimon. O sigui: el pas de l’idealisme innocent al pragmatisme maligne, en una sola plantofada. Vaja, que tots portem a dintre les dues cares i que el pas de l’una a l’altra és una simple qüestió ambiental. Interessant la referència del títol al calendari romà, popularitzada a can Britànic per en Shakespeare.


L’altra que he vist és Intocable (a Girona, és clar, si la volia veure en català; a Figueres continua essent llengua cinematogràficament defugida) basada en un cas real, com se sol dir, del que ja existia un documental publicat. Una alta concentració d’acudits sobre un tema delicat sense perdre el posat. El guió i la direcció corren a càrrec d’un tàndem consolidat: Eric Toledano i Olivier Nakache (“Aquellos días felices”, “...Y tan amigos”). Curiosament, a França la pel·lícula es deia "Intouchables", més suggerent, però aquí canviat suposem que per motius mediàtics. 

Els productes resultants són dràsticament oposats: una comèdia amb tocs d’humor negre, i un drama depriment amb devessalls d’agror blanca. Dues magnífiques oportunitats de pagar el que cobren per anar al cinema, sense que et sàpiga greu en sortir.