Doncs, sí, jo confesso que he anat veient la
pel·lícula mentre llegia el llibre, amb tots els seus paisatges i
localitzacions i decorats i cinecitàs, amb cada personatge –quin càsting més
exhaustiu, dels que sobreactuen fins als simples figurants (per no parlar de les figuretes de plàstic)–, amb els seus
registres i els seus discursos capciosos, amb els seus efectes sonors i la
música exuberant, els canvis sobtats de llum i de color, els flaixbacs, les
espirals i tirabuixons argumentals –quina feinada pels guionistes–, i els
efectes visuals, trucatges, animacions, les foses enganyoses, les curoses i
sovint inesperades tridimensions, els trompe-l’oeil, les transicions...
Doncs, sí, jo confesso que veia acostar-se el
final amb un doble temor: que s’acabés sense tancar l’imprescindible, per allò
d’anar esperant i guardar el millor pel final per al qual no hi ha temps; o que
ja es tanqués massa tard, en buit, quan l’ànima ha fugit del que passa, i la
història mor de llanguiment, fastiguejada, allargassada tristament.
Doncs, sí, jo confesso haver-me quedat de
pasta de moniato, donant-li voltes al bé i al mal, al violí i als seus
sequaços, a l’amistat quasi sincera, a l’amor quasi veritable, a la fidelitat
quasi autèntica, a la justícia quasi equitativa, a l’emperador Alzheimer el Gran, a l’emperadriu Cobejança
l’Excelsa, a la història del coneixement i al coneixement de la història, als
llibres, a l’escriptura, a la música, a l’art, a la bellesa.
Doncs, sí, jo confesso que m’ha sortit una
miqueta de feina. Llocs per visitar, per exemple. I llibres per llegir, dades
per investigar, idees per barrinar, músiques per escoltar, quadres per mirar,
admiració per mostrar.
Vaja, ben pensat, ha estat una lectura
rendible, ben aprofitada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada