dimecres, 23 de maig de 2012

Jo també confesso.




Doncs, sí, jo confesso que he anat veient la pel·lícula mentre llegia el llibre, amb tots els seus paisatges i localitzacions i decorats i cinecitàs, amb cada personatge –quin càsting més exhaustiu, dels que sobreactuen fins als simples figurants (per no parlar de les figuretes de plàstic)–, amb els seus registres i els seus discursos capciosos, amb els seus efectes sonors i la música exuberant, els canvis sobtats de llum i de color, els flaixbacs, les espirals i tirabuixons argumentals –quina feinada pels guionistes–, i els efectes visuals, trucatges, animacions, les foses enganyoses, les curoses i sovint inesperades tridimensions, els trompe-l’oeil, les transicions...

Doncs, sí, jo confesso que veia acostar-se el final amb un doble temor: que s’acabés sense tancar l’imprescindible, per allò d’anar esperant i guardar el millor pel final per al qual no hi ha temps; o que ja es tanqués massa tard, en buit, quan l’ànima ha fugit del que passa, i la història mor de llanguiment, fastiguejada, allargassada tristament.

Doncs, sí, jo confesso haver-me quedat de pasta de moniato, donant-li voltes al bé i al mal, al violí i als seus sequaços, a l’amistat quasi sincera, a l’amor quasi veritable, a la fidelitat quasi autèntica, a la justícia quasi equitativa, a l’emperador Alzheimer el Gran, a l’emperadriu Cobejança l’Excelsa, a la història del coneixement i al coneixement de la història, als llibres, a l’escriptura, a la música, a l’art, a la bellesa.

Doncs, sí, jo confesso que m’ha sortit una miqueta de feina. Llocs per visitar, per exemple. I llibres per llegir, dades per investigar, idees per barrinar, músiques per escoltar, quadres per mirar, admiració per mostrar.

Vaja, ben pensat, ha estat una lectura rendible, ben aprofitada.