Passejaria per sentir les meves passes com
ressonen
Pels passadissos que es buiden de nits però no
del tot
Hi romanen gemecs solitaris i planys orfes d’esperança
Que és tota l’esperança que s’ha pogut salvar
Passejaria per no quedar-me a la cadira del
racó
Amb el borbolleig de l’oxigen i altres dosis
automàtiques
Atrapat entre parets acolores amarades de
penombra
Maleint aquesta meticulosa lentitud dels rellotges
Passejaria com una demostració de la meva
existència
No per ningú sinó per mi mateix i per veure’m
l’ombra
Diluïda entre llums indirectes i plafons
translúcids
Entre els corrents d’aires reescalfats i
asèptics
Passejaria per fer alguna de les coses que puc
fer
Per deixar caure aquests mots amb ínfules de
versos
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada