dilluns, 27 de febrer de 2012

Nit a l'hotel llançadora



Passejaria per sentir les meves passes com ressonen
Pels passadissos que es buiden de nits però no del tot
Hi romanen gemecs solitaris i planys orfes d’esperança
Que és tota l’esperança que s’ha pogut salvar

Passejaria per no quedar-me a la cadira del racó
Amb el borbolleig de l’oxigen i altres dosis automàtiques
Atrapat entre parets acolores amarades de penombra
Maleint aquesta meticulosa lentitud dels rellotges

Passejaria com una demostració de la meva existència
No per ningú sinó per mi mateix i per veure’m l’ombra
Diluïda entre llums indirectes i plafons translúcids
Entre els corrents d’aires reescalfats i asèptics

Passejaria per fer alguna de les coses que puc fer
Per deixar caure aquests mots amb ínfules de versos