Socors, Sant Jordi

Em falten un parell de dies per tornar a descobrir com vaig de malament de peles (o com en són de cars els llibres i les roses) i com vaig de malament de temps (o quin excés d'hores dedico a la feina i a altres vicis).


I és que mirant blocs i revistes i fent cas de comentaris m'he fet la llista de llibres per Sant Jordi. Efectivament necessito subvencions; de la partida, conselleria o ministeri que sigui. I necessito un any sabàtic (prorrogable).


Bé, intento conformar-me, algun me'l regalaran, algun altre el trobaré a la biblioteca, i algun/s altre/s me'ls hauré de comprar, igual que les roses. Tot sigui per la causa, la de la cultura i les tradicions.


Per cert, la llista:


Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer Guardia (Archer)
Sunset Park (Auster)
Emmaús (Baricco)
L’home que dormia al cotxe (Barral)
El mar (Bonet)
Les bones companyies (Cornudella)
La maleta (Dovlàtov)
A la caça de la dona (Ellroy)
Sol a Berlín (Fallada)
L’olor del mal (Forrellad)
Cada set onades (Glattauer)
L’alquímia del mercat d’alquímies (Guix)
Nosotros los ahogados (Jensen)
L’últim dia abans de demà (Màrquez)
El secret de Picasso (Miralles)
1Q84 (Murakami)
La buena gente del campo (O’Connor)
Purga (Oksanen)
Viatge d’anada i tornada (Piqué)
L’holocaust espanyol (Preston)
Rates al jardí (Puig)
Els castellans (Puntí)
Primavera, estiu, etc. (Rojals)
Natura quasi morta (Riera)
Nadir (Roda)
Contra la mort (Rovira)
Udols d’un llop de paper (Rózewicz)
El cau del conill (Segura)
L’home de la maleta (Solsona)
Una història avorrida (Txèkhov)
Sukkuwan Island (Vann)
Últimes notícies (Waugh)

Flors camperoles i 4

Mata-seuva, flairosa vidauba,
remulles de l’auba
perlegen al sol,
i en llarg temps el teu or no s’apaga
daurada argelaga
del bell corriol.

M’he retut amb la mata-seuva. Només he trobat que en occità voldria dir liane sauvage i, a partir d’aquí, les pistes, que n’hi ha, més aviat emboliquen. He vist que per les balears hi ha algun fotobloc que es diu “mata de seuva”. Hauré de demanar-hi socors.
La vidauba és la que coneixem com a vidalba (Clematis vitalba), una liana de fins a 10 metres també coneguda com herba del captaire, pel seu poder urticant (els captaries se’n produïen nafres per augmentar la recaptació, diuen).
Una altra herba de camins i clarianes és l’argelaga negra (o gatosa blanca, vet-aquí), de nom científic: Calicotome spinosa, però també Ginestra spinosa, per acabar d’embolicar la cosa de la nomenclatura.

Estepars de flor blanca o rosada
que m’heu encisada,
tants d’anys en florir;
bell aubó de tija galana,
estepa-Joana,
ciprell, romaní.

I ha arribat l’hora de les estepes. La de flor blanca presumiblement sigui l’estepa negra (no sé si hi ha gaire estepa borrera a les Illes) i la de flor rosada, l’estepa blanca, totes dues, o millor dit, totes tres molt empordaneses. En família: Cistus albidus, Cistus salviifolius, Cistus monspeliensis.
L’aubó jo diria que és l’albó, que a les nostres contrades rep el nom de porrassa (Asphodelus aestivus). Pel que veig només és present a Girona i a les Illes Balears (tantes com n’hi ha al Montgrí!).
L’estepa-joana (Hypericum balearicum) és endèmica de ses Illes. I ara que n’he estat mirant fotos veig que la tinc megafotografiada a la costa nord de Menorca.
I ja que estem en capítol de brolla no són d’estranyar les dues noves aportacions poeticobotàniques: el xiprell (Erica multiflora), peterrell o bruc d’hivern (perquè hi floreix); i el romaní (Rosmarinus officinalis), que va l’últim perquè és de bon rimar.

Flors de camp! violetes, roselles,
anèmones belles,
ciclàmens de neu!
–¿Com retraure tals noms gosaria,
oh Anna Maria,
sense el record teu?–

Alerta: se li acaba el poema però encara li queden flors a la llista: violetes (com la viola d’olor, però com que no en fa cap referència, pot ser aquesta o qualsevol altra); roselles (Papaver rhoeas) que en indrets es conserva el nom àrab d’ababol; anèmones (dels alimons o anemones, ui, l’accent, ja n’hem parlat a l’Anemone coronaria, per tant no en poso ni la foto); i del ciclamen (Cyclamen) de seguida ens ve a la memòria que el repòs vegetatiu el fan a l’estiu i que són tòxiques de nassos per als humans.

Flors de camp! del turó, de la plana,
de pleta, quintana,
bosc i conradís!
Per aquesta ma pobra cantada
siau portalada
del meu paradís!

Siau!
O sigui: apa, siau, que ja s’ha acabat el poema.
Amb la Maria Antònia Salvà i la Caterina Albert dono per saldat el meu deute amb el noucentisme.

Flors camperoles 3

Penúltim lliurament:

Tants de cops de ta mel he xuclada!
–floreta emmelada,
quin nom et daré?–
Espasella? Contell? Gladiola?...
Destria tu sola
el més falaguer.

El galdiol, coltell o espaseta (tres noms amb contundent referència al tall) és el Gladiolus illyricus, de la família de les iridàcies (com els lliris), per això també se l’anomena lliri d’espases.

Brava ortiga, virtut tens que salva,
així com la malva
que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
la malva i l’ortiga
costat per costat!

L’ortiga (Urtica urens però també podria ser Urtica dioica, més anomenada ortiga gran), els poders alimentaris i farmacològics de la qual són molt coneguts.
La malva (Malva sylvestris), segons l’enciclopèdia és antiinflamatòria, calma la tos, és laxant, antidiarreic, hidrata la pell i actua en el tractament de nafres. I la gent continua comprant aspirines...

Tu, de bou sanitosa alenada,
metgia cercada
pels mals que te’n dus:
alè sant des que fores un dia
allà a l’establia
escalf de Jesús.

L’alè de bou, Achillea ageratum, és una planta aromàtica, com és fàcil de deduir. El nom Achillea li ve perquè els soldats d’Aquil·les les feien servir per curar-se les ferides. Així que ja ho sabeu. Us podeu curar i perfumar-vos com un Jesuset.

Flor de randes, suau castanyola,
i tu, farigola,
perfum del coster,
trevolina que dorms son fina
la nit, flors d’espina,
card i romaguer.

L’anemone o castanyola (Anemone coronaria), dispersa el seu fruit amb el vent, d’aquí li ve el nom.
La farigola o timó (Thymus vulgaris), no necessita gaire presentació.
La trevolina suposo que fa referència a l’agret (Oxalis pes-caprae), el nom del qual li ve pel seu gust. Sembla que als Països Catalans també se’l coneix com: agreta, agretes, magret, agrella, vinagrella, pa-de-cucut, flor d'avellana, avellanetes, fel i vinagre, canari, aspres, caramelles... És en castellà que he trobat els noms de trébol, trevina, trebolina, matacañas, matapán odormilón. Vaja, per noms no serà.
Del card n’hi ha de moltes classes. Si suposem que és el comú parlem del Cynara cardunculus.
I el romaguer és l’esbarzer (Rubus ulmifolius) amb gran quantitat de parents, tots ells reis de les bardisses.

Flors camperoles 2

Seguim...


Jo conec, oh gentil cossiada,

floreta morada,

quin és el teu joc:

al malalt tu li talles la febre.

L’orella de llebre

floreix d’un or groc.

La cossiada és la Globularia alypum, a les nostres terres més coneguda com foixarda (també botja, corona de frares, fuixarda, pixina, ullastró...). És habitual al Montgrí perquè defuig els terrenys silícics.

L’orella de llebre és la Bupleurum rigidum. El nom habitual és cluixida, i és usada com a antiinflamatori.

Cama-roja, xalesta xicoira,

d'un cel sense boira

retraus la color.

Blanca neu del roser-gavarrera

t'estufes sobrera

en l’or del trepó.

La xicoira, Cichorium intybus, és coneguda a les illes com a cama-roja, i en altres indrets se la coneix com mastegueres, xicòria, xicòria amarga, xicòria de cafè, camarotja, xicoia, xicoina, escarola borda, màstec bord o màsterecs. El seu nom en llatí vol dir “amanida d’hivern” o “planta de gener”.

El roser-gavarrera és la Rosa canina, més coneguda com roser silvestre, pertò també com gavarrera, rosa pendulina i altres. La semblança dels seus agullons amb els ullals de gossos n’explica el nom científic.

El trepó és el Verbascum thapsus. Al nostre territori se la coneix com herba blenera, jovenal, ressentida, ploraner, santjoans. Planta medicinal amb molts usos folklòrics.

M’enamoren, oh llengua-bovina,

ta flor atzurina,

ta fulla raspall;

i vener en ta mota discreta

ton nom de poeta,

llustrós maragall.

Llengua bovina, llengua de bou, buglosa és la Anchusa italica. El nom de llengua de bou li ve per la forma i aspror de les fulles.

El margall o raigràs són diverses espècies del gènere Lolium. Probablement es refereix al Lolium multiflorum, conegut coma raigràs italià.

Si em tornés papallona algun dia

vestir-me voldria

d’un bell tornassol

blanc i groc i morat, coloraines

que les palomaines

rumbegen al sol.

No he aconseguit saber a quina flor es refereix. Si algú de ses Illes em pot donar alguna pista...

Continuarà (ai, las, en quin moment se'm va acudir pensar que el faria tot...?)

Flors camperoles

Em ve una sobtada pruïja de llegir poesia.

A la biblioteca em topo amb El Retorn, que és el quart volum que Horsori Editorial dedica a Maria Antònia Salvà, dins la col·lecció Clàssiques Catalanes –subvencionada per l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya.

I me'l llegeixo.

No me’n sé avenir de tanta calma i galania, tanta benaurança i bonhomia, tanta gentilesa angelical, tants idil·lis i floritures, tanta santedat i poncellament, tanta fe i llengua patriòtiques, tanta divinitat casolana i quimeres pagesívoles...

Per un moment entenc per què li diuen noucentisme; o sia “no-ho-sentisme”. Ei, això sí, amb una mesura impecable i una elegància feta xarop.

És un vespre dolcíssim. La poesia va de flor en flor buscant el nèctar de la bellesa i va escampant el pol·len de l’immobilisme burgès. ¿Què cal canviar si tot ho ha creat el bon Déu i Jesuset en té cura?

Serà per vici però un dels poemes que més m’agrada és el que descriu les flors boscanes mallorquines sense cap altra intenció aparent que repassar-les. M’hi entretinc a buscar altres noms i imatges de cadascuna.

Com que és llarg, us ho poso per capítols. Avui el primer.

LLOANÇA DE LES FLORS CAMPEROLES


Pels sembrats, quan el rou s’evapora
somrius, temptadora,
oh flor del cap-blau,
esperant una nena que culla
ta flor i ta fulla
per joc de sarau.


Car ta fulla que quan s’esbocina
com de teranyina
uns fils deixa anar,
ofereix a les nenes rosaris,
collars d’encantaris,
braçals... quant n’hi ha!

(Segurament es refereix al blauet –Centaurea cyanus– que també rep el nom de blavet, angelets, flor de blat...)

Per fer lloc al safrà i la nadala
quan l’herbei exhala
preludis d’Advent,
corretjoles i humils margarides
ofrenen llurs vides
al sol i al vent.

(Cap dubte que parla del safrà –Crocus sativus–, de la nadala, més coneguda com a verger –Narcissus tazetta–, d’algun dels molts tipus de corretjola –Convolvulus– i d’alguna classe de margarida, la més probable la Chrysanthemum frutescens).

Prens tot urc de ta pròpia esponera
resolta bracera,
vistós salamó;
de furgar terra endins mai n’ets farta;
per desarrelar-te
suà el conrador.

(I acabem el primer capítol amb una parenta de la primera: la bracera –Centaurea aspera–, també coneguda, segons la Viqui, com bracerera, caps de burro, carxofa borda, flor de sucre, travalera, passacamins, tiravaques, gracera, herba del terrig.)

Bord però encantador, el violer

En una visita al cap de Creus faig una nova amistat: el violer bord (o simplement violer, ¡quina dèria amb l’adjectiu “bord”! – no confondre amb el violer marí, el de les platges).

Estava espaterrant, escandalosament cridaner, senyor vermell dels marges. Em calia una mica de recerca.

El nom castellà és de sonoritat àrab: alelí o alhelí. Típicament mediterrni, adaptat a llargs estiatges (aguantar la calor estoicament).

El nom científic Matthiola incana fa referència al senyor Pietro Andrea Gregorio Mattioli –conegut com Matthiolus– naturalista toscà del XVI que va descriure 100 plantes noves, no documentades anteriorment. Ara bé, això d'incana no tinc ni idea a què fa referència.

L’enciclopèdia diu que floreix de maig a juliol. No cal que us digui que estem a principis d’abril i que estava tan florida com la veieu a la foto. No se sap si s’equivoca l’enciclopèdia, o la planta, o simplement que el cap de Creus és una anarquia botànica.

Planta ornamental, segons les pàgines de floristeria. En tot cas, al cap de Creus és altament ornamental.

Quan a Empúries em trobi amb el violer marí ara li podré donar records del seu parent dels marges rocallosos.

La veritat és un fruit que, si no l’has de menjar, millor no remenar-lo gaire.

No fa ni una setmana que vaig anar a veure la pel·lícula Encontrando Dragones i me’n queden ben poques imatges a la retina. El que sí que m’ha quedat és la santedat categòrica i inqüestionada d’en Josemaría Escrivá. Tots aquells personatges de la Guerra Civil, tan bons i dolents alhora, tots tan complexos i contradictoris... i només un que brilla per sobre la mediocritat humana, un que està més enllà; ja sabeu qui. Potser no us acabarà de sorprendre saber que tot i tractar-se d’una pel·lícula americana dirigida per un anglès d’origen jueu, els productors són dos madrilenys membres de l’Opus Dei.

Això m’ha fet pensar en l’embolic que hi ha muntat al voltant d’en Santiago Carrillo. Quan va tornar de l’exili va ser acusat de la matança de Paracuellos, al començament de la Guerra Civil, quan ell tenia vint anys. L’acusació va ser recusada ateses les circumstàncies, però fa poc va tornar a aparèixer l’ombra del dubte –o alguna cosa més fosca que no pas una ombra– de la seva responsabilitat a partir dels estudis d’en Paul Preston.

I ja posats podem recuperar un altre personatge que jugava a la mateixa lliga: Arias Navarro. Quan vessava hipotètiques llàgrimes anunciant la mort d’en Franco hi havia telespectadors que recordaven el nom que se li havia donat durant la Guerra Civil, el “carnicerito de Málaga”, nom que tornava a sonar fa poc en descobrir-se’n les tombes d’algunes (de moltes) de les seves víctimes. El mateix Arias Navarro que havia estat d’esquerres i anticlerical abans de la guerra i després nomenat marquès i Grande de España.

Al final, la veritat no és més que una moneda de canvi que curiosament té més de dues cares, una qüestió de fe i apostasia, un motiu per esdevenir malfiat crònic...

¿Què ens queda? Vaja, potser només procurar ser bones persones i no sortir als llibres d’història.

La Gran Germandat

Foto: Peter Funch

Diuen que el segle XXI serà el segle de les dones. Fins fa poc jo també ho creia. Ara no. Ara veig clar que el segle XXI serà el dels fumadors.

Passant per qualsevol carrer se’ls i se les pot veure en grup. A la porta d’un bar, d’unes oficines, d’un centre comercial. Fent conxorxa dissimuladament, mirant al seu voltant amb un toc de desconfiança i d’impertinència. Van establint lligams que acabaran sent familiars, laborals, polítics, tribals.

D’aquestes cigarretes compartides naixeran les noves associacions, empreses, projectes, sinergies. S’està engendrant la gran germandat del tabac.

D’aquí a quatre dies es formarà un cos policial especialitzat a detectar aquests grups de fumadors i a empaitar-los amb l’enyorat i retrobat “¡Dispérsense, disuélvanse!”. I algun cop de porra, que sempre és alliçonador.

Jo no fumo, i m’ho estic replantejant seriosament. Perquè no m'ho voldria perdre. Perquè no fumar serà la gran exclusió, l’alienació definitiva. Clar que no sé empassar-me el fum. No sé si sabré dissimular en públic. Si més no aconseguiré tenir les dents de color que certificaran la meva pertinença a la nova elit.

I mentre m’ho vaig pensant, aprofito per reclamar una marca de tabac indígena, amb cigarretes que facin fums quatribarrats i que convidin a conxorxes independentistes. Tant de fum blanc em posa neguitós.

L’home que va escriure una obra de teatre en què hi sortia un cap d’estació

Una de les primeres fotos de l'Anton (1883)

Aquest home va ser l’Anton Txèkhov. Havia escrit diverses obres de teatre, amb força èxit, però notava que li faltava culminar alguna cosa, un personatge únic cridat a ser clau dins la seva obra.

Va pensar en un propietari rural menjat per crèdits i impostos però sense perdre una absurda esperança en el destí de les pròrrogues. I el va batejar com Semiònov.

Va pensar en una dona enamorada víctima voluntària d’un cínic vividor, que només la necessités quan estigués malalt o quan anés curt de diners. I la va batejar com Andrèievna.

Va pensar en un noble vingut a molt menys que s’agombolés en el no-res clavant discursos retòrics i jugant febrilment al billar. I el va batejar com Gaiev.

Va pensar en dues noies que fossin germanes però que no, una tocant de peus a terra i pensant en el cel, i l’altra amb el cap als núvols però disposada a abraçar la revolta bolxevic. I les va batejar com Ània i Vària.

Va pensar en un home pragmàtic i realista però amb una terrible incapacitat pel cinisme i amb cor enorme que no havia après a controlar, i que ja no n’aprendria. I el va batejar com Lopakhin.

Va pensar en un parell de joves complementaris i incompatibles: el que té una mà al terra i l’altra als núvols, i el que no les treu de la part central del seu cos. I els va batejar com Trofímov i Iaixa.

Va pensar en una colla de criats encapçalada per un avi amb la fidelitat a ultrança com a una única opció vital, fins al punt de no considerar –ni trobar– res més enllà. I el va batejar com Firs.

Va pensar en una institutriu sense passat –Carlota–, en un comptable sense futur –Epikhòdov– i altres amb noms i presents irrellevants.

Va pensar posar-los tots junts en un drama al voltant d’un jardí condemnat. I just quan decidia amb quins altres personatges acabaria de reblar l’acció va adonar-se de quin era el personatge que li faltava i al qual hauria de dedicar una obra intensa i completa, ni que fos un monòleg: el cap d’estació.

Llàstima que es va morir al cap de poc i el personatge que jo represento amb la Funcional (el cap d’estació) es va quedar sense el seu merescut protagonisme. Llàstima.

Ara bé, si voleu veure com aquest personatge tan il·limitadament prometedor apareix un parell de minuts a escena, no us perdeu El jardí dels cirerers, al teatre Jardí (com no podia ser altrament) de Figueres.

Una de les últimes fotos de l'Anton (1904)

Allò que brilla com el mar

La tempesta - Giogione

Vaig agafar el llibre. ¿Com va ser?

Potser perquè la seva col·locació entre els diferents pilons de llibres de la llibreria el feia destacar d’alguna manera. Com que no en vaig fer cap foto ara no puc ni demostrar que sí ni demostrar que no ni demostrar que demostrar-ho no serviria de res.

Potser perquè la seva portada amb un fragment (diguem-ne minimicrofragment descontextualitzat) de “La tempesta” de Giorgione no deixava de ser intrigant.

Potser pel ritme binari del títol –“Allò que brilla com el mar”– o per la seva marcada referència a vés a saber què (un títol així et fa pensar: “o és molt simple, o és molt complicat, o totes dues coses”).

Potser perquè el nom de l’escriptora sembla una joc de paraules amb el nom d’un escriptor que he anat seguint força últimament. No em digueu que no sembla un embarbussament haver de memoritzar els noms d’Haruki Murakami i d’Hiromi Kawakami.

Potser perquè en un bloc n’havia llegit una magnífica crítica d’un llibre anterior acompanyada d’una crítica horrible d’aquest en concret.

Potser perquè el meu instint em va dir que l’havia de llegir i, tot i que el meu instint m’està enganyant contínuament, jo encara insisteixo a fer-li cas, i és que no tinc gaire altre cosa que el meu instint (que és mentider i que és meu).

El cas és que el vaig comprar. El cas és que el vaig llegir. El cas és que no me’n penedeixo en absolut.

Segur que els japonesos són complicats de mena. Segur que l’adolescència i la prejoventud són uns processos personals complicats de mena. Però igual resulta que els prejoves i adolescents japonesos gaudeixen d’un estatut que els permet deixar les coses complicades per a més tard i s’ho agafen amb molta filosofia, amb molta poesia i amb molta naturalitat.

I el més sorprenent és com tot això es pot explicar en una novel·la sense excessives pretensions literàries.

Ca meu

Tornar a casa s’havia convertit en una qüestió problemàtica. Mai no sabia on seria. Casa meva s’havia acostumat a canviar de lloc. Per sort solia moure’s sempre pel mateix carrer. Un dia la trobava al començament del carrer a la dreta i l’endemà la podia trobar just a l’altra banda de carrer i a l’esquerra. Només dues vegades va canviar de carrer; per sort la vaig trobar en vials propers i paral·lels abans que em donés un atac de pànic.

Com que per dins no canviava la distribució, vaig pensar que tampoc no era un problema greu. Vaig llogar un apartat de correus, vaig bancaritzar tots els meus pagaments i, si havia de venir un operari a casa –o algun amic o conegut o altri–, quedàvem al cap de carrer i hi anàvem a peu. Em veia obligat, això sí, a anar a casa abans –per saber exactament on parava– i dissimular una mica davant de qui fos.

Mai no vaig descobrir com s’ho feia. Mai no la vaig pescar in fraganti, en ple trasllat, vaja. Algun matí, en sortir de casa per anar a treballar, sí que vaig dubtar si a la nit havia entrat a casa per aquell mateix lloc, però amb tant de canvi i moviment, amb tant d’aparcar en llocs diferents per a fer recorreguts impredictibles, podia ben ser que fossin imaginacions meves –em refereixo als desplaçaments nocturns.

Doncs, com us deia, un cop t’habitues deixa de ser un entrebanc. Té els seus avantatges, això de canviar de veïnat. Hi ha un element sorpresa. Entre altres coses, la mateixa sorpresa dels veïns, que un cop la domines i l’assaboreixes, és un plaer impagable.

Durant un temps vaig estar capficant-me si hi havia algun motiu, si la casa responia a algun estímul, o si es tractava d’un mecanisme de defensa, o alguna cosa per l’estil, alguna raó raonable, alguna explicació explicable, algun motiu motivador... Com que no sóc una persona de capficaments persistents, al cap de poc vaig introduir el canvi de domicili com una rutina més de la meva vida, i vaig dedicar-me a pensar en el que no eren rutines. I, si de cop i volta, un dia tenia una veïna estupenda, tot això que guanyava. I si l’endemà ja no era veïna, i no me’n recordava de quina casa era, doncs també estava bé.

Mai no vaig parlar del tema amb els veïns ni amb ningú altre, mai. No sé –potser perquè prefereixo ignorar-ho– si a ells també els passava el mateix. D’alguna manera m’estimo més pensar que no. Així hi ha un element a la meva vida que té quelcom d’original, de diferent. Ara bé, si m’equivoco, i a tots vosaltres us passa exactament el mateix, sigueu condescendents. No m’ho tingueu en compte. Feu com si no haguéssiu llegit aquesta petita confessió.

No cal que us digui que l’he escrita des de casa. Avui els veïns no eren especialment estimulants.

Espàrguls enverdissats

Un servidor és nascut i criat al Segrià. És de més o menys gran que s’ha anat desenvolupant com a empordanès. No ben bé adoptat pels empordanesos, sinó més aviat adaptat als empordanesos.

Un dels primers ritus d’adaptació va ser la truita d’espàrrecs. Sí, ja sé que no és res exclusiu dels verals nord-orientals, però en el meu cas va significar una de les proves de foc. La litúrgia dels espàrguls me la van fer descobrir aquí. Recordaria la primera vegada tot dient “és boníssima” però pensant “tampoc no n’hi ha per tant”, fins a aquesta que estic a punt de fer-me aquesta nit, després d’esgarrinxar-me un parell d’hores pel Montgrí. Sí que n’hi ha per tant. I tant si n’hi ha per tant. No sé si és algun dels components de l’espàrrec mateix (¿l'àcid fòlic?), o de tota la cerimònia, però hi ha un punt de no retorn. Jo l’he travessat.

El meu fill –empordanès des d’abans de la concepció– està fent un procés invers. No amb els espàrrecs, sinó amb el país. Estudia i viu al Segrià i veig com cada dia està més adaptat –que no adoptat–. Parlem:
–Osti, papa, l’altre dia vaig dir que se m’havien esparracat els apunts i no m’entenien. Em preguntaven què tenien a veure els espàrrecs amb els apunts.
–És que a Lleida no diuen “parracs”, en diuen “cassigalls”. Explica’ls que se t’han escassigallat els apunts, a veure què et diuen.
–Osti, papa, ara sóc jo que no t’entenc a tu.
–Doncs, que se t’han estripat i ja està.
–Sí, home, fins aquí ja hi arribo jo.

Segur que espàrrec i esparracar no tenen res a veure. A no ser que per collir-los t’embardissis molt. I ara que parlo d’embardissar, tinc un company que sempre ho escriu “enverdissar” i s’enfada si el corregeixo.
–¿Que no ho veus que és una verdissa?

Bé, m’estic embardissant. Me’n vaig a fer la truita. Amb el vostre permís. O sense.

Catapop

Aquests Manel, cada dia més amics de les arts, m’han alegrat el camí de tornada de Lleida (visita hospitalària, quina alegria, ja us ho podeu imaginar). Arribat a casa, busco la cançó, la baixo. Intento penjar-la en un servidor. No vol. Crec que és perquè a "genre" hi he posat "catapop". No renuncio a fer servir l'etiqueta, i finalment abandono, i us he de posar el Tutub.


De tota manera em fan saber que a la xarxa hi ha alguna cosa més que el disc dels millors professors europeus. És cert: també us els poso.

Ofertes

Consumidor de música d’oferta. Això dec ser si reviso les meves darreres adquisicions.

Per una banda escolto el Rellotge d’emocions d’en Raimon. Va amb un diari de diumenge. Aprofito. ¿M’agrada en Raimon? Hi ha una lleu barrera entre la seva veu i la meva oïda, entre la seva inspiració i la meva recepció. El que sí que li tinc és molt admiració. La seva autofidelitat. La vigència del compromís. Que encara posi to a Salvador Espriu, per exemple.
“Diré del vell foc i de l’aigua.
Si crema molt la neu,
glaçava més la flama.”

En uns grans magatzems d’electrònica hi ha el Treu Banya d’en Gerard Quintana a preu de semisaldo. Aprofito. Un viatge que potser no és el seu disc més reeixit, però dóna bones dosis de lletra i música. Lletres pròpies i de Dolors Miquel, però també de Jordi Cornudella i d’altres. Músiques pròpies i de Xavi Lloses i de Francesc Bertran. De la lleidatana, canta:
“Com més m’allunyo de mi,
Més sé qui sóc.
Com més m’allunyo, més em perdo,
Més em recupero.”

I en un súper trobo el Morfina dels Lax’n’Busto a preu de saldo absolut. La versió del CD + DVD. Aprofito. Devia ser l’època en què Pemi Fortuny ja es devia plantejar el seu futur solidari a Sierra Leone. Només li quedaven un centenar de concerts fins el 2006. Una màquina d’èxits, també necessària, també necessaris.
“Tombo a la deriva, per boscos i camins
com quan encara eres viva.
Ronca un vell mussol mandrós,
prefereixen l’hora fosca, com jo.”

Una cultura sonora d’oferta, però diria que encara viva. Queden coses per dir i gent per dir-les. No tot està perdut.

Màrius d’Empúries i Bernat Rapinyaire

Al lloc on treballo acabem de publicar un llibre. El llibre està dedicat a en Joan Barris, il·lustrador. Entre altres coses, en Joan ha bastit un univers gràfic per al personatge d’en Màrius, un habitant emporità del segle I.
Si algú té ganes de saber què suposem que feia en Màrius quan tenia uns set anys, ho pot descobrir a Màrius i Pina. O quan tenia uns deu anys, ho pot descobrir a Màrius d’Empúries. O quan tenia quinze anys ho pot descobrir a Màrius i Gal·la. I anar fent... N'hi ha per donar i vendre. Els textos són d’alguns de nosaltres. Els dibuixos d’en Joan.
D'aquí dues setmanes en fem la presentació al MASLE.

Dibuix: Joan Barris

I això m’ha fet recordar un personatge del 1993: en Bernat Rapinyaire. En Bernat no era emporità sinó torroellenc. A Torrella de Fluvià hi ha molt amagat un museu del pagès, i en Bernat n’havia de ser el seu principal difusor. I es va quedar en no-res. Coses que passen en aquestes feines.
Com a antecessor del Màrius que sí ha vist la llum i que ha estat guia d’una bona colla d’alumnes (uns quatre mil a hores d’ara) per Empúries, us adjunto unes historietes d’en Bernat (el fascicle 5 de les obres maicompletes).
Els contes d'en Bernat anaven acompanyats d'uns dibuixos d'en Dani Torrent. Ni els contes ni els dibuixos van veure altra llum que aquesta del bloc.
BERNAT

 Dibuix: Dani Torrent

I al final ens morim

Està clar que això és el que ens ha de passar. Si algú en té dubtes que s'ho faci mirar o que ens ho expliqui a la resta de mortals.
I això és el que els ha passat aquests dies a un parell de persones que em queien molt bé. Ho he sabut perquè els mitjans de comunicació se n’han fet ressò.
Parlo de John Barry i Gary Moore. Tots dos m’agradaven. Tots dos feia temps que no sortien als mitjans. I s’han posat d’acord a sortir-ne pel mateix motiu, definitiu.
John Barry es va morir el 30 de gener. A Nova York. Havia estat casat –tres anys, tot un rècord– amb la Jane Birkin. Havia guanyat cinc òscars. Però sempre s’havia mantingut en la penombra i deixava que es lluís la seva música.
No sé si us podeu imaginar els paisatges de Ballant amb llops sense la banda sonora. O els paisatges de Memòries d’Àfrica, o els de Nascuda lliure. O el glamour del James Bond dels començaments. ¿Podeu, sense l’acompanyament musical?
Doncs, en John Barry s’ha mort.

I també s’ha mort en Gary Moore. Avui mateix. A Andalusia, a la Costa del Sol. Els diaris encara no n’han dit com. Què més dóna! Si és morbós ja ho diran. Aquell que pels 90 va publicar Still Got the Blues no farà més música. C’est fini! Game over! Ja no hi haurà més flirtejos guitarrístics amb el rock, ni amb el heavy, ni amb el jazz, ni amb el blues.
Al final ens morim. I tots deixem alguna cosa bona.
Aquests dos, moltes coses bones. Comprovable! Demostrable!
Més que adéu cal dir-los gràcies.

Ara en farà setanta-pocs

Al carrer major de la Jonquera hi ha el MUME (Museu Memorial de l’Exili), justament al carrer per on van desfilar milers i milers de fugitius de la seva pròpia terra.

Costa digerir. Com és que passen aquestes coses. Com s’arriba tan fàcilment a aquestes cotes d’irracionalitat. Com hi van arribar gent com nosaltres. Com nosaltres hi podríem arribar. O com ja hi estem arribant sense voler adonar-nos-en. És com lluitar constantment amb una fera que portem engabiada a dins. Nosaltres en som la gàbia. Intentar calmar-la com sigui.

Costa imaginar també que un dels principals artífexs de tot plegat –que no l’únic, evidentment– per a alguns continua essent un heroi, un semidéu, algú que esperen que torni.

El MUME és una mica el túnel del terror. Fa riure veure en Franco ben retallat al costat d’un Hitler somrient que sembla ser que mai no li va somriure. Fa riure el trucatge. I fa por. Però encara fan més por les fotos no trucades: el front, els combats als carrers, els soldats adolescents, els bombardejos, la destrucció, la retirada, la fugida, els camps de concentració, l’exili dels privilegiats, l’exili dels desfavorits...

Dos nous noms a la llista de productors d’imatges: una magnífica col·lecció de dibuixos de Josep Franch-Clapers (Castellterçol, 1915 – Saint Remi, 2005), donats a la Generalitat de Catalunya l’any 1997; i les fotografies de Manuel Moros (París, 1898 – Banyuls de la Marenda, 1975), pintor francès d’origen colombià.

Les imatges també expliquen molt, i no és cert que ho expliquin de cop i ja està. Les imatges tenen el poder d’instal·lar-se en racons inabastables del nostre inconscient i fer de les seves, deixant anar informació de mica en mica, batzegades de llum.

A veure si a la fi hi veiem clar.

Hereafter

El títol Hereafter és francament suggerent. L’han traduït com “Más allá de la vida”. Per cert, ¿no es traduirien no sé quantes pel·lícules al català? Aquesta potser s’hagués pogut titular “Araenllà”.

Comença amb un tsunami. Et quedes clavat a la butaca. N’estàs tip i recuit de cinema basat en els efectes especials espectaculars. Aquí hi ha una escena d’efectes especials però en comptes de pensar “sí, vaja, està bé”, penses “òstia!”. Com les escenes dels serveis socials i la mare que ve del súper. Com les escenes del germà amb visió de negoci. Com la relació amb la companya del curset de cuina. Com les reunions de la cadena televisiva. Com la volada de la gorra a les portes del metro. Com les recerques dels mèdiums. Com els audiollibres d'en Dickens. Com...

Llegeixo un article en un diari sorprenent-se que la crítica nord-americana hagi titllat la pel·lícula de lenta. Hi afegeixo el meu estupor. El mateix article sosté que el director no fa perdre el temps a l’espectador, que cada escena i cada imatge té el seu sentit. Hi afegeixo el meu entusiasme.

El senyor Clint Eastwood ha de tenir un secret. Un secret dels bons. Dels que mai no se sabran. Secrets per sempre.

La mare Gall

Assisteixo a una sessió benèfica de bicicleta, cullera, poma d'en Carles Bosch.

La gent en surt emocionada. O ho sembla. A mi, em sap greu, em costa.

És fantàstic que gent com l’expresident posin la banya a ajudar a trobar una solució per una malaltia que afecta un piló de gent i que ens acabarà afectant –si és que encara no ha començat– a gairebé tots. És encomiable.

Però em costa emocionar-me amb tanta corbata, amb tant de viatge amb l’AVE, amb tantes excursions a l’altra banda de l’Atlàntic, amb tant de despatx oficial, amb tanta escorta oficial, amb tant de mas a l’Empordanet, amb tantes clíniques de disseny, amb tants de metges i metgesses VIP, amb tantes fundacions i projectes únics i recerques innovadores. No sé si no deu haver-hi una altra manera. Si n’hi ha alguna altra, jo m’hi apunto.

Faig aquest escrit quatre dies després a la sala d’espera d’un hospital. Ma mare hi és ingressada. De fet he sortit de l’habitació –doble– perquè l’altra família ha posat tele 5 (és l’hora que hi surt la Belén Esteban) a tot volum. Ma mare s’hi ha quedat perquè ella no es pot refugiar a la sala d’espera. Ella no té la mateixa malaltia que en Maragall però la ingressen sovint, l’ataconen a base de medicaments (alguns dels quals potser han necessitat una fundació com la d’en Maragall, vés a saber) que no li fan l’efecte desitjat, i que no es descarta que li facin l’efecte contrari. Però a cada “episodi” augmenta la llista i les farmacèutiques deuen estar contentes.

En Maragall deu haver treballat molt. Segurament sí. Però més que ma mare segur que no.

Parèmia a Verkami

Suposo que sabeu què vol dir això de parèmia.
Suposo que sabeu què és això de Verkami.
Fins fa poc jo no.

Pel que fa a la parèmia heu de saber que a la xarxa hi ha un especialista i difusor incansable. Es tracta d'en Víctor Pàmies. En trobareu notícies a http://vpamies.blogspot.com/
Ara ha tingut la idea de publicar un llibre "Amb cara i ulls" i la manera que ha trobat de tirar-ho endavant és a través de Verkami (crowdfunding). En trobareu notícies a http://www.verkami.com/page/about

Jo ja ho he fet. A veure si us animeu.

Deixeu-me dedicar-li una petita revisió del Top Trenta-i-Tants. Una recomposició d'adagis i frases fetes segurament amb poca cara i ulls.

1.       Qui vulgui pols que s’esperi (a l’era).

2.       Al maig cada dia un empatx (de sol).

3.       Març, marçot, mata la jove a la vora del foc i amb la vella no pot.

4.       A taula i al llit, el primer crit.

5.       Cel rogenc, foto amb el mòbil i cap al Temps.

6.       Per Nadal, cada casa és un corral.

7.       Tal faràs, a la renda t’ho trobaràs.

8.       Qui dia s’empassa, un mes empeny.

9.       A l’estiu tota cuca es fa un liu.

10.   De porc i de senyor, de mestressa i de mena.

11.   Al pot petit hi ha menys confitura.

12.   Si la Candelera plora, mireu què li passa; si la Candelera riu, mireu què s’ha pres.

13.   Si vols estar ben servit, ves a dormir a un altre llit.

14.   Qui de jove no treballa, no espereu que ho faci de vell.

15.   A la taula d’en Bernat, qui no hi és, és que no ha arribat (o que ja ha acabat).

16.   Pel juny, la feina ben lluny.

17.   Hostes vingueren, i a hòsties els tragueren.

18.   De Jesús, Joseps i ases, n’hi ha a tots els pessebres.

19.   D’on no n’hi ha, no se sap mai (millor demanar-hi també subvenció)

20.   Els testos s’assemblen als exàmens.

21.   Qui no té feina viu dels que sí en tenen.

22.   Qui canta a taula i xiula al llit és que hi ha anat al primer crit.

23.   Per Nadal un polsim de sal, per sant Esteve un polsim de pebre.

24.   Per Nadal qui res no estrena és que s’espera a les rebaixes.

25.   A l’abril cada miler val per mil (al febrer, també)

26.   Per la mare de Déu d’agost, de nit ja és fosc.

27.   Quan al cel hi ha cabretes a la terra hi ha un pastor despistat.

28.   Qui canta els seus veïns espanta

29.   Tants caps, tantes locions.

30.   Una flor no fa estiu, ni dues primavera, però tres fan un ram i sis mitja dotzena.

31.   Gat alcoholitzat de l’aigua tèbia fuig.

32.   Val més boig conegut que savi tancat al frenopàtic.

Digiscoping a les Gantes

Digiscoping és la tècnica de fer fotos amb una càmera digital fent servir, alhora, un telescopi terrestre (o sia, un “cata”). I les Gantes és el nom que reben als aiguamolls les cigonyes i que ha donat peu a anomenar un dels aguaits que hi ha a la vora del Cortalet.

Fetes les presentacions etimològiques, només dir que, gràcies a l’avinentesa de disposar del material necessari (i és que l’ocasió fa al lladre) i trobant-me prop del lloc esmentat (i és que la geografia també hi ajuda) i aprofitant la solellada inversemblant d’un dia de principis de gener (millor no dir res de la meteorologia), m’he decidit a fer una provatura. O sigui, he anat a capturar l’ànima i la imatge dels bitxos que se’m posessin a tret. Pobrets.

Val a dir que també estrenava la guia d’ocells del Lars Svensson, que és tota una novetat –fins ara “només” havia fet servir la del Peterson–. Ja us diré.

De moment us vull compartir una dotzena de preses del dia d’avui.

Romance de ciego

La Sole em va recomanar el llibre d’una de les millors maneres de recomanar-lo: deixant-te’n un exemplar i no dient gaire res més.

Va estar molt de temps en llocs propers a la tauleta de nit, intentant fer-se un lloc a la cua. Amb aquella portada, ho tenia una mica difícil. I les set-centes pàgines tampoc no hi ajudaven. Però a la fi li va tocar.

Com que no n’havia llegit cap abans de l’Ángeles d’Irisarri, el llenguatge em va sobtar, agradablement. Durant dos mesos vaig anar llegint fragments, irregularment. Era una novel·la rosa rosada, com si anés sortint per capítols en l’edició dominical d’un diari petitburgès saragossà. Cosa fulletonesca. Fins a la pàgina 400.

S’esdevingué que vaig prendre cafè a ca la Sole i aquella mateixa nit (anit) em vaig llegir les altres 300 d’un sol cop. Serà el cafè o no, però allò era una altra novel·la. El rosa es va tornar morat. Allò que era lent i immutable es va tornar frenètic i imprevisible.

Ja he parlat bé del llenguatge; es podria fer el mateix de l’ambientació i la documentació (de vegades excessiva per recurrent i detallista). També dels personatges, tots. I els seus registres. I el to de l’obra sencera.

També es pot dir que es tracta d’un conte de bruixes i princeses col·locat amb encert a finals del XIX i començaments del XX en una societat més papista que el Papa, més monàrquica que el rei i més manya que la Pilarica. Els dolents són pocasoltes o es moren aviat. Els bons són boníssims, però també es moren amb una certa facilitat. Els grans invents hi surten més o menys retratats. Els moviments socials no passen de ser comentaris de sobretaula. I amb les bombes anarquistes encara en moren uns quants més.

O sigui, 400 pàgines pensant si passarà alguna cosa en el capítol següent. I 300 pàgines pensant què passarà de nou a la línia següent.

Gràcies, Sole.

2011

Comença l'any nou amb les mateixes misèries amb què va acabar l'anterior.
¿No us ho creieu? Mireu la tele, llegiu el diari, escolteu la ràdio.
¿No us ho creieu? Mireu les factures noves, els papers del banc, l'agenda acabada d'estrenar.
¿No us ho creieu? Sortiu al carrer, parleu amb els veïns, truqueu els amics.
¿Per què calia celebrar el canvi d'any, doncs? Potser per renovar la nostra tossuda esperança, pensant que si alguna vegada s'ha de produir un canvi de debò, és que deu faltar cada vegada una mica menys.
Visca la crisi, els seus gestors i, especialment, les seves víctimes.
I d'aquí un any en vindrà un altre.