dijous, 6 de gener de 2011

Romance de ciego


La Sole em va recomanar el llibre d’una de les millors maneres de recomanar-lo: deixant-te’n un exemplar i no dient gaire res més.

Va estar molt de temps en llocs propers a la tauleta de nit, intentant fer-se un lloc a la cua. Amb aquella portada, ho tenia una mica difícil. I les set-centes pàgines tampoc no hi ajudaven. Però a la fi li va tocar.

Com que no n’havia llegit cap abans de l’Ángeles d’Irisarri, el llenguatge em va sobtar, agradablement. Durant dos mesos vaig anar llegint fragments, irregularment. Era una novel·la rosa rosada, com si anés sortint per capítols en l’edició dominical d’un diari petitburgès saragossà. Cosa fulletonesca. Fins a la pàgina 400.

S’esdevingué que vaig prendre cafè a ca la Sole i aquella mateixa nit (anit) em vaig llegir les altres 300 d’un sol cop. Serà el cafè o no, però allò era una altra novel·la. El rosa es va tornar morat. Allò que era lent i immutable es va tornar frenètic i imprevisible.

Ja he parlat bé del llenguatge; es podria fer el mateix de l’ambientació i la documentació (de vegades excessiva per recurrent i detallista). També dels personatges, tots. I els seus registres. I el to de l’obra sencera.

També es pot dir que es tracta d’un conte de bruixes i princeses col·locat amb encert a finals del XIX i començaments del XX en una societat més papista que el Papa, més monàrquica que el rei i més manya que la Pilarica. Els dolents són pocasoltes o es moren aviat. Els bons són boníssims, però també es moren amb una certa facilitat. Els grans invents hi surten més o menys retratats. Els moviments socials no passen de ser comentaris de sobretaula. I amb les bombes anarquistes encara en moren uns quants més.


O sigui, 400 pàgines pensant si passarà alguna cosa en el capítol següent. I 300 pàgines pensant què passarà de nou a la línia següent.

Gràcies, Sole.