Un servidor és nascut i criat al Segrià. És de més o menys gran que s’ha anat desenvolupant com a empordanès. No ben bé adoptat pels empordanesos, sinó més aviat adaptat als empordanesos.
Un dels primers ritus d’adaptació va ser la truita d’espàrrecs. Sí, ja sé que no és res exclusiu dels verals nord-orientals, però en el meu cas va significar una de les proves de foc. La litúrgia dels espàrguls me la van fer descobrir aquí. Recordaria la primera vegada tot dient “és boníssima” però pensant “tampoc no n’hi ha per tant”, fins a aquesta que estic a punt de fer-me aquesta nit, després d’esgarrinxar-me un parell d’hores pel Montgrí. Sí que n’hi ha per tant. I tant si n’hi ha per tant. No sé si és algun dels components de l’espàrrec mateix (¿l'àcid fòlic?), o de tota la cerimònia, però hi ha un punt de no retorn. Jo l’he travessat.
El meu fill –empordanès des d’abans de la concepció– està fent un procés invers. No amb els espàrrecs, sinó amb el país. Estudia i viu al Segrià i veig com cada dia està més adaptat –que no adoptat–. Parlem:
–Osti, papa, l’altre dia vaig dir que se m’havien esparracat els apunts i no m’entenien. Em preguntaven què tenien a veure els espàrrecs amb els apunts.
–És que a Lleida no diuen “parracs”, en diuen “cassigalls”. Explica’ls que se t’han escassigallat els apunts, a veure què et diuen.
–Osti, papa, ara sóc jo que no t’entenc a tu.
–Doncs, que se t’han estripat i ja està.
–Sí, home, fins aquí ja hi arribo jo.
Segur que espàrrec i esparracar no tenen res a veure. A no ser que per collir-los t’embardissis molt. I ara que parlo d’embardissar, tinc un company que sempre ho escriu “enverdissar” i s’enfada si el corregeixo.
–¿Que no ho veus que és una verdissa?
Bé, m’estic embardissant. Me’n vaig a fer la truita. Amb el vostre permís. O sense.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada