diumenge, 10 d’abril de 2011

Flors camperoles

Em ve una sobtada pruïja de llegir poesia.

A la biblioteca em topo amb El Retorn, que és el quart volum que Horsori Editorial dedica a Maria Antònia Salvà, dins la col·lecció Clàssiques Catalanes –subvencionada per l’Institut Català de les Dones de la Generalitat de Catalunya.

I me'l llegeixo.

No me’n sé avenir de tanta calma i galania, tanta benaurança i bonhomia, tanta gentilesa angelical, tants idil·lis i floritures, tanta santedat i poncellament, tanta fe i llengua patriòtiques, tanta divinitat casolana i quimeres pagesívoles...

Per un moment entenc per què li diuen noucentisme; o sia “no-ho-sentisme”. Ei, això sí, amb una mesura impecable i una elegància feta xarop.

És un vespre dolcíssim. La poesia va de flor en flor buscant el nèctar de la bellesa i va escampant el pol·len de l’immobilisme burgès. ¿Què cal canviar si tot ho ha creat el bon Déu i Jesuset en té cura?

Serà per vici però un dels poemes que més m’agrada és el que descriu les flors boscanes mallorquines sense cap altra intenció aparent que repassar-les. M’hi entretinc a buscar altres noms i imatges de cadascuna.

Com que és llarg, us ho poso per capítols. Avui el primer.

LLOANÇA DE LES FLORS CAMPEROLES


Pels sembrats, quan el rou s’evapora
somrius, temptadora,
oh flor del cap-blau,
esperant una nena que culla
ta flor i ta fulla
per joc de sarau.


Car ta fulla que quan s’esbocina
com de teranyina
uns fils deixa anar,
ofereix a les nenes rosaris,
collars d’encantaris,
braçals... quant n’hi ha!

(Segurament es refereix al blauet –Centaurea cyanus– que també rep el nom de blavet, angelets, flor de blat...)

Per fer lloc al safrà i la nadala
quan l’herbei exhala
preludis d’Advent,
corretjoles i humils margarides
ofrenen llurs vides
al sol i al vent.

(Cap dubte que parla del safrà –Crocus sativus–, de la nadala, més coneguda com a verger –Narcissus tazetta–, d’algun dels molts tipus de corretjola –Convolvulus– i d’alguna classe de margarida, la més probable la Chrysanthemum frutescens).

Prens tot urc de ta pròpia esponera
resolta bracera,
vistós salamó;
de furgar terra endins mai n’ets farta;
per desarrelar-te
suà el conrador.

(I acabem el primer capítol amb una parenta de la primera: la bracera –Centaurea aspera–, també coneguda, segons la Viqui, com bracerera, caps de burro, carxofa borda, flor de sucre, travalera, passacamins, tiravaques, gracera, herba del terrig.)