I al final ens morim

Està clar que això és el que ens ha de passar. Si algú en té dubtes que s'ho faci mirar o que ens ho expliqui a la resta de mortals.
I això és el que els ha passat aquests dies a un parell de persones que em queien molt bé. Ho he sabut perquè els mitjans de comunicació se n’han fet ressò.
Parlo de John Barry i Gary Moore. Tots dos m’agradaven. Tots dos feia temps que no sortien als mitjans. I s’han posat d’acord a sortir-ne pel mateix motiu, definitiu.
John Barry es va morir el 30 de gener. A Nova York. Havia estat casat –tres anys, tot un rècord– amb la Jane Birkin. Havia guanyat cinc òscars. Però sempre s’havia mantingut en la penombra i deixava que es lluís la seva música.
No sé si us podeu imaginar els paisatges de Ballant amb llops sense la banda sonora. O els paisatges de Memòries d’Àfrica, o els de Nascuda lliure. O el glamour del James Bond dels començaments. ¿Podeu, sense l’acompanyament musical?
Doncs, en John Barry s’ha mort.

I també s’ha mort en Gary Moore. Avui mateix. A Andalusia, a la Costa del Sol. Els diaris encara no n’han dit com. Què més dóna! Si és morbós ja ho diran. Aquell que pels 90 va publicar Still Got the Blues no farà més música. C’est fini! Game over! Ja no hi haurà més flirtejos guitarrístics amb el rock, ni amb el heavy, ni amb el jazz, ni amb el blues.
Al final ens morim. I tots deixem alguna cosa bona.
Aquests dos, moltes coses bones. Comprovable! Demostrable!
Més que adéu cal dir-los gràcies.