Al carrer major de la Jonquera hi ha el MUME (Museu Memorial de l’Exili), justament al carrer per on van desfilar milers i milers de fugitius de la seva pròpia terra.
Costa digerir. Com és que passen aquestes coses. Com s’arriba tan fàcilment a aquestes cotes d’irracionalitat. Com hi van arribar gent com nosaltres. Com nosaltres hi podríem arribar. O com ja hi estem arribant sense voler adonar-nos-en. És com lluitar constantment amb una fera que portem engabiada a dins. Nosaltres en som la gàbia. Intentar calmar-la com sigui.
Costa imaginar també que un dels principals artífexs de tot plegat –que no l’únic, evidentment– per a alguns continua essent un heroi, un semidéu, algú que esperen que torni.
El MUME és una mica el túnel del terror. Fa riure veure en Franco ben retallat al costat d’un Hitler somrient que sembla ser que mai no li va somriure. Fa riure el trucatge. I fa por. Però encara fan més por les fotos no trucades: el front, els combats als carrers, els soldats adolescents, els bombardejos, la destrucció, la retirada, la fugida, els camps de concentració, l’exili dels privilegiats, l’exili dels desfavorits...
Dos nous noms a la llista de productors d’imatges: una magnífica col·lecció de dibuixos de Josep Franch-Clapers (Castellterçol, 1915 – Saint Remi, 2005), donats a la Generalitat de Catalunya l’any 1997; i les fotografies de Manuel Moros (París, 1898 – Banyuls de la Marenda, 1975), pintor francès d’origen colombià.
Les imatges també expliquen molt, i no és cert que ho expliquin de cop i ja està. Les imatges tenen el poder d’instal·lar-se en racons inabastables del nostre inconscient i fer de les seves, deixant anar informació de mica en mica, batzegades de llum.
A veure si a la fi hi veiem clar.
5 comentaris:
Sí, jo també ho he pensat moltes vegades. Terrible.
unes imatges esgarrifans
sort de no haber.les viscut
peró tampoc les podem oblidar
un petó candid
Gràcies pels comentaris, Novesflors i Sargantana.
No oblidar per no tornar-hi; semblaria fàcil...
Company Càndid,
ja t'he dit més d'una vegada que segueixo amb interès el teu bloc, el segueixo sabent que cada comentari, article o com es digui el que allà hi incorpores són per a mi petites o no tan petites lliçons d'expressions, de continguts, de reflexions, de lèxic i de tantes coses més.
Me n'alegro molt de tenir un company com tu que em dóna l'oportunitat de poder llegir el que pensa i escriu, i que en fer-ho, t'ho creguis o no, m'omple de pau i tranquilitat.
T'ho havia de dir.
Salut company
Salvador Torres
Ostres, Salvador,
m'has fet enrojolar més que si m'ho hagués dit la Shakira en persona (per exemple).
Destarota una mica que et digui això algú que consideres que podria fer un bloc cent vegades més interessant que el teu.
O sigui: gràcies.
Publica un comentari a l'entrada