diumenge, 30 de gener de 2011

La mare Gall

Assisteixo a una sessió benèfica de bicicleta, cullera, poma d'en Carles Bosch.

La gent en surt emocionada. O ho sembla. A mi, em sap greu, em costa.

És fantàstic que gent com l’expresident posin la banya a ajudar a trobar una solució per una malaltia que afecta un piló de gent i que ens acabarà afectant –si és que encara no ha començat– a gairebé tots. És encomiable.

Però em costa emocionar-me amb tanta corbata, amb tant de viatge amb l’AVE, amb tantes excursions a l’altra banda de l’Atlàntic, amb tant de despatx oficial, amb tanta escorta oficial, amb tant de mas a l’Empordanet, amb tantes clíniques de disseny, amb tants de metges i metgesses VIP, amb tantes fundacions i projectes únics i recerques innovadores. No sé si no deu haver-hi una altra manera. Si n’hi ha alguna altra, jo m’hi apunto.

Faig aquest escrit quatre dies després a la sala d’espera d’un hospital. Ma mare hi és ingressada. De fet he sortit de l’habitació –doble– perquè l’altra família ha posat tele 5 (és l’hora que hi surt la Belén Esteban) a tot volum. Ma mare s’hi ha quedat perquè ella no es pot refugiar a la sala d’espera. Ella no té la mateixa malaltia que en Maragall però la ingressen sovint, l’ataconen a base de medicaments (alguns dels quals potser han necessitat una fundació com la d’en Maragall, vés a saber) que no li fan l’efecte desitjat, i que no es descarta que li facin l’efecte contrari. Però a cada “episodi” augmenta la llista i les farmacèutiques deuen estar contentes.

En Maragall deu haver treballat molt. Segurament sí. Però més que ma mare segur que no.

2 comentaris:

sargantana ha dit...

m'estic posant una mica al dia, ja ho veus..

segueix be la teva mare?

Càndid ha dit...

Devies tenir uns dies endarrerit, pel que veig.
La mare? Va fent, diria.