La veritat és un fruit que, si no l’has de menjar, millor no remenar-lo gaire.

No fa ni una setmana que vaig anar a veure la pel·lícula Encontrando Dragones i me’n queden ben poques imatges a la retina. El que sí que m’ha quedat és la santedat categòrica i inqüestionada d’en Josemaría Escrivá. Tots aquells personatges de la Guerra Civil, tan bons i dolents alhora, tots tan complexos i contradictoris... i només un que brilla per sobre la mediocritat humana, un que està més enllà; ja sabeu qui. Potser no us acabarà de sorprendre saber que tot i tractar-se d’una pel·lícula americana dirigida per un anglès d’origen jueu, els productors són dos madrilenys membres de l’Opus Dei.

Això m’ha fet pensar en l’embolic que hi ha muntat al voltant d’en Santiago Carrillo. Quan va tornar de l’exili va ser acusat de la matança de Paracuellos, al començament de la Guerra Civil, quan ell tenia vint anys. L’acusació va ser recusada ateses les circumstàncies, però fa poc va tornar a aparèixer l’ombra del dubte –o alguna cosa més fosca que no pas una ombra– de la seva responsabilitat a partir dels estudis d’en Paul Preston.

I ja posats podem recuperar un altre personatge que jugava a la mateixa lliga: Arias Navarro. Quan vessava hipotètiques llàgrimes anunciant la mort d’en Franco hi havia telespectadors que recordaven el nom que se li havia donat durant la Guerra Civil, el “carnicerito de Málaga”, nom que tornava a sonar fa poc en descobrir-se’n les tombes d’algunes (de moltes) de les seves víctimes. El mateix Arias Navarro que havia estat d’esquerres i anticlerical abans de la guerra i després nomenat marquès i Grande de España.

Al final, la veritat no és més que una moneda de canvi que curiosament té més de dues cares, una qüestió de fe i apostasia, un motiu per esdevenir malfiat crònic...

¿Què ens queda? Vaja, potser només procurar ser bones persones i no sortir als llibres d’història.