divendres, 11 de març de 2011

Allò que brilla com el mar

La tempesta - Giogione


Vaig agafar el llibre. ¿Com va ser?

Potser perquè la seva col·locació entre els diferents pilons de llibres de la llibreria el feia destacar d’alguna manera. Com que no en vaig fer cap foto ara no puc ni demostrar que sí ni demostrar que no ni demostrar que demostrar-ho no serviria de res.

Potser perquè la seva portada amb un fragment (diguem-ne minimicrofragment descontextualitzat) de “La tempesta” de Giorgione no deixava de ser intrigant.

Potser pel ritme binari del títol –“Allò que brilla com el mar”– o per la seva marcada referència a vés a saber què (un títol així et fa pensar: “o és molt simple, o és molt complicat, o totes dues coses”).

Potser perquè el nom de l’escriptora sembla una joc de paraules amb el nom d’un escriptor que he anat seguint força últimament. No em digueu que no sembla un embarbussament haver de memoritzar els noms d’Haruki Murakami i d’Hiromi Kawakami.

Potser perquè en un bloc n’havia llegit una magnífica crítica d’un llibre anterior acompanyada d’una crítica horrible d’aquest en concret.

Potser perquè el meu instint em va dir que l’havia de llegir i, tot i que el meu instint m’està enganyant contínuament, jo encara insisteixo a fer-li cas, i és que no tinc gaire altre cosa que el meu instint (que és mentider i que és meu).

El cas és que el vaig comprar. El cas és que el vaig llegir. El cas és que no me’n penedeixo en absolut.

Segur que els japonesos són complicats de mena. Segur que l’adolescència i la prejoventud són uns processos personals complicats de mena. Però igual resulta que els prejoves i adolescents japonesos gaudeixen d’un estatut que els permet deixar les coses complicades per a més tard i s’ho agafen amb molta filosofia, amb molta poesia i amb molta naturalitat.

I el més sorprenent és com tot això es pot explicar en una novel·la sense excessives pretensions literàries.