Veure com un àlic roig –més conegut com flamenc– trepitja el terra de la bassa, amb ritme i fermesa, alhora tibat i encorbat, de seguida fa relacionar aquesta au amb el ball d’igual nom. I és que la paraula flamenc ve de flamenc, segons diuen que podria ser.
No ens equivoquéssim, però. El ball i la manera de cantar i de tocar la guitarra, que rep el nom de flamenc fou un invent del XVIII i el bateig va ser al XIX. Ara fa un any la UNESCO el va declarar patrimoni immaterial, com la tradició castellera. M’estalviaré l’acudit que els castellers el podrien ballar mentre aixequen la torre de sis. En tot cas, el cante, el toque i el baile reben el nom de l’animal, que era abans, molt abans. Una de les teories diu que el nom se li va donar al ball per la imitació del llenguatge corporal d’aquesta au.
¿I d’on ve el nom de l’ocell? És curiós, l’Alcover diu que és un mot pres del germànic flaming, i els germànics (Douglas Harper) diuen que ve del portuguès o del castellà flamengo (de colors flamígers) o del provençal flamenc (de flama).
No em digueu que l’etimologia no és tan apassionant com marejadora. I per mareig, us deixo amb una mica de ball flamenc que vaig enregistrar ahir mateix als aiguamolls de l’Empordà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada