No sé vosaltres, però jo tinc una lleixa per als llibres pendents. Quan n’acabo un –o abans d’acabar-lo, de vegades– faig una ullada a la lleixa a veure què. Passa sovint que un em crida l’atenció, o bé em ve una febrada de seny i decideixo que aquell que fa tant de temps que s’espera, tot i que no em resulti gens abellidor, doncs que ja li toca.
El cas és que fent una repassada a la lleixa me’n vaig trobar un de cobertes totalment negres, sense res escrit al llom. Jo no recordava haver-l’hi deixat. El vaig agafar i imagineu-vos la sorpresa en descobrir que era negre per dins i per fora. Totes les pàgines eren negres. Si hi havia alguna cosa escrita, era impossible llegir-ho. Vaig mirar a contrallum, per si tenia algun tipus de transparència. Res. Vaig mirar a besllum, per si notava diferents brillantors entre la negror. Res. Vaig mirar a tocallum, per si es diferenciava alguna mena de gruix o de relleu. Res.
Evidentment jo no l’hi havia posat. Algun dels bromistes que passen per casa. Broma tòtila, perquè les pàgines negres no s’aprofiten per res. Tant per tant, que fos totalment blanc i es podria fer servir com a llibreta. El vaig deixar a part pensant a qui li podria fer la mateixa broma que m’havien fet a mi, a qui li podria encolomar, vaja.
Al vespre, però, em va semblar que la negror no era tan intensa. Com que fosquejava, vaig pensar si no seria els llums encesos, que a vegades falsegen els tons. Així i tot, me’l vaig estar mirant estona, passant pàgines, comprovant-ne la negror ara un xic mate, només un xic, certament, buscant algun indici en aquella foscor.
I a l’endemà ja semblava que es podia llegir el títol, amb dificultats i perquè les lletres eren grosses. I tornem-hi a buscar-hi més canvis, pel davant, pel darrere, de costat, pàgina per pàgina. Una bona estona. Començava a ser encara més misteriós que quan era negre del tot.
Ja us podeu suposar que al vespre no només es podia llegir el títol sinó que fins i tot en alguna pàgina, destacant sobre el gris pujat, ja es veien les línies de text i podia desxifrar alguna paraula.
Em va costar uns quants dies d’anar-lo tocant i amanyagant i remirant fins que va ser possible començar-lo a llegir en condicions. Conforme avançava s’anava tornant un llibre com els altres. No gaire millor, la veritat, no era res de l’altre món. El que sí que era evident és que tenia el seu orgull i no se li havia posat bé això d’anar quedant relegat a la lleixa dels pendents.
Fa dies que no el veig ni el busco. Altra feina tinc. Ja m’imagino com deu estar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada