divendres, 23 de setembre de 2011

L'arbre de la vida


Vatua l’olla.
He anat a veure El árbol de la vida.
Quin patir pels actors.
Quin patir pels encarregats de buscar imatges per a l’edició.
Quin patir pels ajudants de guionistes.
Vaja, no parlem pas d’una pel·lícula convencional.
Segurament sí és una pel·lícula filosòfica (la qual cosa no és cap garantia), poètica (la qual cosa no és cap garantia), agosarada (la qual cosa no és cap garantia) i molts adjectius més (la qual cosa segueix sense ser cap garantia).
Suposo que parla de la vida en sí, de la família, dels fills, de les estratègies per a viure en aquest món, o per a sobreviure. Fins i tot parla de què és el món, aquest planeta i el que n’hem fet, l’univers, l’espai, l’infinit en escabetx.
Barreja les coses: planetes, dinosaures, deserts geològics, la mort d’un fill, l’adolescència, la bondat petiquipeti, la incomprensió d’un germà anys i panys després. ¿Es poden barrejar? Doncs, sí, amb molta música clàssica, moltes foses en negre i molta estona de pel·lícula.
Qui n’assumeix l’autoria és en Terrence Malick, assiri-americà. El recordareu de la Fina Línia Vermella.
¿M’ha agradat? Doncs, sí-tot-i-que.
Hi ha hagut moments de la pel·lícula que estava clavat a la butaca totalment frapat per les imatges.
Hi ha hagut moments de la pel·lícula que al mateix temps que pensava com això duri gaire, em sentia mig fastiguejat perquè la parella del darrere verbalitzava en veu alta una cosa semblant però sense tants embuts, i alhora encara notava la incomoditat de la butaca en qüestió.
És a dir, convençut però amb molt pocs arguments per convèncer.

Si teniu algun dubte de si us pot agradar, no dubteu d’anar-hi. Ja m’ho direu.