dimarts, 30 d’agost de 2011

El salze cec i la noia adormida

Un llibre pot ser un bosc on perdre's. Encara que, en comptes d'un bosc, sigui un jardí japonès.

Parlo de l’Haruki Murakami. Ja sé que, en tant que famós, no necessita de gaires més lloances. Però no puc estalviar les meves.

Diria que l’Haruki és un home que toca de peus a terra, però en una illa acostumada als terratrèmols. Això deu implicar tocar de peus a terra de manera diferent.

El seu llibre de contes El salze cec i la dona adormida m’ha ben absorbit. Els contes d’en Haruki són portes entre tu i la realitat. Però no s’obren cap a una banda o cap a l’altra. Segurament són portes corredores, que no et fan fer un pas enrera, ni es tanquen amb grans cops; portes corredores, com un forat en un mur, de manera que tu pots anar a l’altra banda o l’altra banda pot venir a tu, i mai no saps per quant de temps.

El conte del salze cec amb el pol·len que ens torna insensibles
El conte del desig que quan es concreta mata la resta de desigs
El conte del ressò llunyà dels miners atrapats en una bombolla d’aire minvant
El conte dels efectes dels miralls intermitents o dels ganivets de caça
El conte de la constatació que les experiències humanes són impensadament –impensablement– compartides
El conte de la platja dels ganivets
El conte de la tranquil·litat encomanadissa dels marsupials
El conte de la contrasenya que et converteix en una presa fàcil del cabussó
El conte de la pèrdua de la mà que et porta a Grècia
El conte l’enyorança de les tietes pobres que no hem tingut
El conte de les trucades telefòniques que et fan vomitar
El conte de l’onada de les nostres pors
la solitud dels espaguetis
El conte de l’ànima que no deixa de ser una cuca de llum
El conte del déu del jazz i del déu dels gais, que són íntims de la deessa del càncer de pit
El conte dels dits que feien surf sobre el teclat del piano
El conte de l’home no trobat per qui no el buscava
El conte de la pedra en forma de ronyó que fa funambulisme entre gratacels
El conte d’un dels tres micos que robava noms de persona –però que no era mala gent

¿Com s’ho fa per connectar les coses? ¿S’ho prepara o es deixa anar? ¿Quin estatut d’autonomia aplica a la seva imaginació, al treball lliure de les mans? ¿És el jazz? ¿És el tremolor latent del terra?

Faig les maletes i me’n vaig a Tòquio. Si és el que banc em dóna un crèdit...