divendres, 16 de desembre de 2011

En Franz, la Dora, en Max, en Klaus, en Jordi...



Franz Kafka va morir força jove. En vida va publicar poc. I va deixar encarregat el seu amic Max Brod que, quan ell morís, cremés tota la seva obra inèdita.

No sé si en Max va ser un bon amic o no. El cas és que no va complir amb la paraula donada. I, pòstumament, van anar apareixent llibres d’en Kafka que l’han anat convertint, a dir dels crítics, en un dels escriptors més influents del segle passat. El procés (1925). El castell (1926). Amèrica (1931). ¿S'haurien d'haver destruït?

En Franz va tenir tres dones: Felice Bauer, Milena Jesenskà i Dora Dymant. La Dora, la darrera, va estar amb ell el seu últim any de vida (entre el 1923 i el 1924). Tot i ser la dona que va estar menys temps amb ell, sembla que va “ostentar” el títol de vídua de Kafka fins la seva mort, l’any 1952.

Dora Dymant (posteriorment es canvià el cognom per Diamant) no deixa de tenir una biografia apassionant: la seva feina en orfenats jueus, el seu amistançament amb l’escriptor, el seu fracàs posterior com a actriu, el seu dissortat casament amb un economista, les malalties de la seva filla, la fugida a Rússia empaitada pel nazisme, les estades més o menys fortuïtes a Anglaterra i Israel, fins la seva mort a Plaistow (Londres) amb enterrament sense làpida inclòs.

Ella també tenia “ordre” de cremar el que posseís escrit per en Kafka. Pel que ella explicava tampoc no ho va fer. Però les 36 cartes que guardava d’en Franz li van ser confiscades pels nazis el 1933. Vés que un any d’aquests no aparegui un nou llibre titulat “Cartes a Dora” amb les missives, si és que es troben.

Tot això que us dic m’ho ha fet recordar i revisar la lectura del llibre “Kafka i la nina que se’n va anar de viatge”, d’en Jordi Sierra i Fabra. Un escriptor d’aquí, amb més de 300 llibres publicats i que a la seva pàgina web els classifica per nombre d’edicions i exemplars venuts. Tot un prodigi. Fins a aquest, jo no li n’havia llegit cap. Ho confesso.

El llibre recrea una situació d’en Kafka que va ser explicat per la Dora després de la mort de l’escriptor. En Franz es troba una nena plorant perquè ha perdut la nina i la convenç que és que se n’ha anat de viatge i que li escriu cartes a través d’ell mateix, que és carter de nines. La nina va viatjant pel món i li va explicant les seves experiències. La idea és espaterrant. El llibre d’en Sierra no tant, tot i furgar contínuament en el rerefons dramàtic d’un escriptor en estat gairebé terminal consolant literàriament la pèrdua d’una nina de porcellana.

Per acabar-ho d’adobar, un estudiós kafkià, l’editor Klaus Wagenbach, es va dedicar durant no sé quant de temps a trobar la nena en qüestió. Per si tenia les cartes, naturalment. Res. Vés a saber si també les va confiscar la Gestapo. A fe que serien una bona troballa, tant les unes com les altres.