Coses del Nadal

El Nadal a Lleida. A més dels dinars i sopars i tertúlies repetides, comporta la possibilitat -fins i tot l'hàbit- d'un cert consum de productes culturals. Us comento algunes novetats en què he sucumbit.
De pel·lícula comercial ha tocat Australia amb dos guaperes que no acaben de lligar. Una mica com la duquesa d’Alba i el seu xicot. Una bonica història d’amor però amb alguna cosa que falla. La pel·lícula és un bon espectacle visual, amb paisatges i efectes i molta coloraina. Té, a més, algun tema de debat de sobretaula, com el procés d’obrir els ulls quan ets en una terra nova, l’amor als fills fins i tot als no biològics, els viatges iniciàtics com a manera d’assumir una terra i, per tant, una cultura i, per tant, una identitat. Suposo que encara que la pel·lícula s’il·lustri amb els aborígens australians l’exemple deu servir per a altres cultures. En tot cas, llargueta, pesadeta, però molt millor que altres coses que he vist darrerament. La dirigeix un tal Baz Luhrmann (australià ell, i director de Romeu + Juliet i Moulin Rouge).


De llibre ha tocat Estimat Michele. Demolidor. Es llegeix en un moment i això encara fa més mal. És una novel·la de la romana Natalia Ginzburg publicada el 1973, i ara traduïda al català. Com qui diu és un recull de correspondència entre en Michele i diverses persones relacionades, bàsicament la família i alguns amics. A cada carta que llegeixes –quin domini dels registres personals!– t’adones com en som de dependents i inconscients. Necessitem i establim relacions absurdes i obscures que es mantenen perquè els altres també necessiten i estableixen relacions absurdes i obscures. Cadascú té una peça del trencaclosques d’algú altre, i les nostres peces les anem repartint entre persones que difícilment les ajuntaran. Després ve quan ens morim i res del que hem deixat pendent manté el sentit. O d’això m’ha semblat que anava. Boníssima.

I un espectacle nadalenc. ¿Heu pensat en els Pastorets? Doncs, heu encertat. Però, mira. Pastorets Rock. És la gira del seu segon disc, 2 de 10 amb faixa. Abans d'ahir eren a Lleida i aquesta nit són a Salt. ¿Què us en puc dir? ¿Us podeu imaginar tres-centes persones saltant i ballant el Marrameu torra castanyes? Doncs jo ho he vist. ¿Us podeu imaginar una Santa Espina amb ritme de We will rock you? Doncs jo ho he sentit. ¿Us heu adonat de fins a quin punt El ball de la civada és un himne d’afirmació nacional? Doncs jo ho he comprovat. En Bernat diu que malament anem si els actes a favor de la terra passen per deixar-se anar amb La masovera. Doncs jo penso que anem força bé mentre algú descobreixi aquests lligams secretament col·lectius i col·lectivament secrets i aconsegueixi que el personal s’ho passi bé. Sí, sí, he dit allò tan lleig de “el personal s’ho passi bé”. I entre el personal, un servidor. Em van semblar musicalment molt bons i escènicament molt divertits. N'he buscat enregistraments a la xarxa però no els fan justícia, i encara menys una tristoia intervenció en el programa El Club.

Felicitació

Winter Solstice de Roberta Lannes-Sealey

Bon Solstici (a les 12:04 del diumenge 21, o sigui bon inici de Nivós; aquest any sí que la meteorologia juga a favor del calendari republicà)

Bon Nadal (bons missatges al mòbil, bones felicitacions via correu electrònic, potser alguna postaleta de correu ordinari –la del Corte Inglés, per exemple…)

Bones Festes (especialment funcionaris; cap comentari per als treballadors i treballadores de centres comercials d’horaris salvatges…)

Bons Regals (bon tió, bons amics invisibles, bons ninots del Pare Noël penjats del balcó, bons rotlles de paper de regal…)

Bons Àpats (bons torrons, bons canelons, bones escudelles, bones gambes, bons galets, bons tortells, bons propòsits de posar-se a règim…)

I ja no sé què més desitjar-vos. Que sobrevisquem, potser.

Vincent Sheean

Vincent Sheean al mig de la foto

A principis de 1939 en Vincent era a París, escrivint un llibre i pendent del procés de la Guerra Civil. Quan va adonar-se que la República tenia els dies comptats va deixar el llibre i va intentar anar a Barcelona. Viatajava amb el Ministre d’Estat, Julio Álvarez del Vayo. Impossible arribar a Barcelona. Les carreteres eren ocupades per milers de refugiats que fugien. Van pensar que amb prou feines podrien arribar a Girona. Tampoc. A Figueres van acabar el viatge. Hi va passar uns dies, els immediatament anteriors i els immediatament posteriors a la caiguda de Barcelona, justament quan a Figueres va arribar el gruix de gent camí de França.
Tot això ho explica en un capítol del seu llibre Not peace but a sword, capítol que he traduït per encàrrec. Un d’aquells encàrrecs que enganxen. Suposo que el capítol tindrà algun tipus de difusió en el futur. Espero. Em prenc la llibertat d’incloure un fragment en el missatge.

Portada del llibre Not peace but a sword

“Cap allà dos o tres quarts de quatre de la matinada vaig decidir que era inútil intentar dormir més; em vaig llevar i vaig sortir al carrer.
Mai no oblidaré el que hi vaig veure. Refugiats que havien seguit arribant totes i cadascuna de les vint-i-quatre hores darreres, però a cada hora n’arribaven més que a l'anterior, i en aquells moments ja hi havia una gernació de milers de refugiats en el poble de Figueres. Dormien als marges, i a les voreres, arraulint-se els uns contra els altres per mantenir l’escalfor, al voltant dels seus fardells que feien servir de coixí. Aquells fardells contenien totes les seves possessions. Sovint eren de parracs, però de vegades eren una olla o una paella estacades amb una corda. Les voreres i els marges al voltant de la Plaça eren plenes d’aquelles figures humanes en la nit gelada i negra; molts d’ells els senties dormir, altres es removien incòmodes o parlaven o sospiraven. Hi havia mainada plorant amunt i avall de la foscor del carrer, també mainada molt petita. A cada portal, pati, arcada o obertura de la mena que fos que oferís algun tipus de refugi o aixopluc de l’amarg temps atmosfèric, les fosques figures s’amuntegaven o s’arraulien contra les parets, negres entre la negror que les embolcallava.
Vaig vagar pels carrers durant molta estona, potser tres hores o més. Em semblava que allò havia de ser el final. Havia vist refugiats abans, però aquella acumulació de sofriment després de dos anys de guerra, em va sotragar tant la raó com l’esperança.”

Miraré d’aconseguir la resta del llibre, perquè us asseguro que el fragment al que he tingut accés val la pena.

Músiques sense les quals crec que jo no seria el mateix

He hagut de fer alguns viatges a Lleida per qüestions de salut familiar. Són unes tres hores d'anada i unes altres tres de tornada.

No puc concebre un viatge llarg sense música. Si puc, la trio amb calma. Després escolto altres coses a les que he pensat amb calma. Però necessito música. Pensant-ho bé, la música forma part indissoluble d'un servidor. Encara que canti fatal. Encara que no sàpiga tocar en condicions cap instrument. Sense música no puc concebre la vida. Sense música no em puc concebre.

Donant voltes a aquesta idea, una nit d'hospital a Lleida, a més d'escriure algun poema que ja he posat per alguna banda del bloc, se'm va acudir de fer un bloc nou: musiquessenselesquals. Un lloc on anar posant cançons o altres músiques que han deixat cicatriu, externa o interna. I al costat de la música, el record o el motiu o allò que la fa personalment rellevant. Una autobiografia musical a petites dosis. ¿A qui pot interessar? Tret de mi mateix, a ningú, evidentment. ¿I què? ¿No és internet la dictadura dels mediocres?

En aquell viatge a Lleida escoltava en Steve Winwood que, durant un temps, m'havia agradat molt. Em venia a la memòria l'any ja llunyà que vaig fer un màster a Barcelona. Hi vaig haver de fer tants viatges que em vaig plantejar com a feina metòdica reescoltar els centenars de cassets que tenia enregistrats. Amb la col·laboració d'una bona cinta netejadora, vaig tornar a posar cintes que feia segles que no escoltava. Moltes d'elles van anar a parar directament a la paperera i després a les escombraries (no eren temps de deixalleria, aquells, encara). D'altres cintes se sentien bé però van tornar al cul de la capsa. Algunes sí que es van salvar. Per exemple, les d'en Winwood.

I el que són les coses, tot fent el xafarder topo amb una imatge simpàtica d'en Gusti. Veig que hem coincidit amb alguna de les cintes que salvar. O potser és que ell ha trobat una manera més creativa de reciclar-les. Tant li fa.

Si acabaré fent el bloc o no depén de moltes coses, especialment del temps disponible. De moment us poso una de les músiques sense les quals crec que jo no seria el mateix. Si voleu saber per què, us haureu d'esperar que el projecte sigui una realitat. Tot arribarà, potser.

Espècie invasora

La broma era inevitable, i jo tampoc no me n'he estat. ¿Ordinari? I tant! Però amb el futbol tot és permès.

Si la imatge no tingués la cara d'en Leo Messi, seria una Linepithema humile com cal. Evidentment es tracta d'una formiga, aquest insecte tan laboriós com necessari, però que també ha entrat a formar part de les estadístiques de la globalització --com la Lliga de futbol!

Es tracta d'una plaga, i molt perillosa, segons la Universitat de Copenhaguen. Se la coneix com la formiga argentina, i la seva explosió demogràfica és una amenaça terrible per a la biodiversitat (vés, quina xorrada!) com per als conreus (ep, això sí que és seriós!).

La seva propagació és tan bèstia com es pot apreciar en el mapa:

Continuant amb la broma, podria dedicar aquest missatge a l'argentí de la família, en Cristian.

Tanmateix sembla que la qüestió és prou seriosa. D'aquí uns segles o uns milenis, tot es veurà diferent, segur; però també sembla bastant segur que seran altres espècies diferents a la humana, les que ho veuran. La natura se'ns haurà tret de sobre, necessàriament.

Per cert, la notícia l'he rebut a través de la Clau ("Actualitat i Societat a Catalunya Nord i Sud"). Suposo que us voldreu ampliar la informació. Endavant.

Nadaloto

Ara ve el Nadal (amb majúscula).
Ara ve la Loteria (amb majúscula).
Jo tinc un problema amb la loteria. Em dóna mal rotllo. La Margarita em diu que hi ha tantes coses que em donen mal rotllo que no sap què hi he vingut jo a fer aquí. I potser té raó. Però, tant si en té com si no, la loteria em continua donant mal rotllo.
Els companys del sindicat, ara farà quatre anys, es van quedar de pasta de moniato quan em van donar un pilonet de participacions perquè les anés oferint a les escoles i instituts, a mestres i professors, i jo els vaig dir que si havia d’anar als centres a vendre loteria em podien donar de baixa de la feina i, si convenia, del sindicat.
Quan els meus fills eren petits, sovint els adjudicaven talonaris de loteria o de vés a saber quin sorteig, perquè els havien de vendre. És clar que els ajudava a col·locar-los. En portava sempre a sobre i cada cop que algun company de feina o del que fos me n’oferia, jo els deia que, en tot cas, els intercanviava. Tants com estaven disposats a baratar-ne, fèiem el canvi. I tots contents. O no. Els que no podia col·locar, en pagava l’import i ja està. Tot sigui pels fills. I quan arribava el sorteig, a vegades mirava si havia tocat. Em sembla recordar que alguna vegada ho vaig mirar.
Doncs, ja hi som. Ara vé quan els companys decideixen de fer una compra de dècims. Que si en vull. Sempre dic que sí, el mínim que em sembla socialment acceptable. M’estalvio explicacions.
Vull pensar que el mal rotllo que hi tinc és una qüestió moral. Crec que això de la sort institucionalitzada és una manera hipòcrita de prendre una mica més del poc que tenen els que tenen poc, perquè els espavilats de la legalitat, l'estat en aquest cas, en treguin el profit que poden o que consideren que podran justificar. Es disfressi de tradició o d’oportunitat o del que sigui, continua sent una enganyifa, una martingala, un frau. Un frau en què els estafats són còmplices directes.
¿Exagero?
La sort és important. Molt important. Si n’hem de tenir no es pot desaprofitar. ¿Per què malgastar-la amb loteria, doncs?

Les primeres freds

Doncs sí, les primeres freds m'han enganxat precisament llegint el llibre d'en Joan Margarit amb el mateix títol, tot i que normalitzat: Els primers freds. Una antologia poètica que abraça l'obra de l'autor entre 1975 i 1995.
Llegir una antologia tan completa d'un autor tan con-centrat en determinats símbols i imatges recurrents, i encara amb una versificació única (com aquell que diu només fa servir un tipus de vers), et dóna la sesnsació d'estar rellegint el que vas llegir ahir o abans-d'ahir, amb unes altres paraules o amb una altra excusa; com si l'autor hagués oblidat que ja havia escrit aquell poema i tornés a intentar-ho.
Malgrat això és un llibre de bon empassar. Reconeix que la feina del poeta és donar feina al lector, que no es pensi que llegir poesia és un passatemps innocent. I aconsegueix fer-ho d'una manera tan elegant com planera.
Us en poso dos exemples breus, que potser ja són coneguts:

AL LECTOR

Teves seran les dones que he estimat
i que mai no he perdut, malgrat el vent
cruel dels anys, i teu serà l'enigma
de l'illa del tresor.
Els teus ulls seran meus per un instant
i, a canvi de deixar-te escoltar als vidres
la pluja que ara escolto, i fer-te còmplice
del meu demà, que tu podràs conèixer,
no permetràs que mori i, algun vespre,
em deixaràs ser tu en una altra pluja.

POÈTICA

Perseguint la bellesa estaràs sol
perquè, en trobar-la, s'esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
I tornaràs a percaçar l'esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
fins al llunyà horitzó, la realitat.

I ja està, dues mostres de l'autor de moda, l'autor contingut.

I al mateix temps us goso parlar d'un altre autor, un altre de poesia més incontinent. El vaig seguint de fa un temps tot i que la seva fertilitat m'obliga a ser més metòdic i exhaustiu del que em surt de natural, si no em vull quedar enrere. Parlo de Santi B. Amb el seu permís l'incloc dins el llistat lateral del Deixat enredar.

Desembre i la fi del món

Us suposo informats que un desembre (com aquest però no aquest) hi ha prevista la fi del món. Concretament el dia 21 del desembre de 2012. Diuen que els maies ja ho havien calculat al detall. I que en Nostradamus ho va portar a cal notari.
Una mala jugada, no cal dir-ho, perquè per al 2014 hi havia també prevista la independència de Catalunya. Concretament el dia 11 de setembre. Vaja, que és possible que no pugui ser.
Anem a pams. Desembre, com a darrer mes de l'any segons model occidental, ja es presta a despertar psicosis catastrofistes tant personals -que passen més aviat desapercebudes excepte per als bancs- com col·lectives -que sempre tenen una mica més de color.
Si voleu aprofundir en el primer tema, trobareu de tot a pertot. Us en poso un perquè no digueu que no teniu temps d'investigar pel vostre compte.



Com a mostra que totes dues prediccions tenen fonamentació científica, us adjunto dues portades de la premsa internacional. En una es veu clara la proximitat de la fi del món (és una imatge capturada a internet) i l'altra avala la immediatesa de la recuperació sobiranista (aquesta és capturada del meu disc dur; no sé pas qui la deu haver posat, senyor fiscal).



De fet, aquest missatge només era per informar-vos que en tal dia com ahir, 11 de Rufolari, començava el mes de desembre. I que era una molt bona oportunitat per a reescoltar la cançó dels Water Boys amb el mateix títol. El que passa és que després se m'hi han anat afegint altres temes. I com sempre, la poesia ha quedat a sota del piló.

Ballar l'aigua

"Water ballerina", obra de yotambonehbait

El títol respon a una troballa d'aquestes imprevistes per internet. El corriol que porta fins a la imatge és el següent:
De tant en tant dono cops d'ull a la gent de Worth 1000, l'enllaç als quals corre per aquest bloc.
Una de les propostes més insistents dels obsessos del photoshop (que podríem traduir com fotopollanc) és un aplicatiu en línia que han batejat com a Aviary. Darrerament han penjat algunes galeries com a reclam. Per exemple: Com en Pollock hauria pintat la Mona Lisa (segons Meowza Katz).
O potser preferiu saber les capes que han fet servir per a confegir aquesta imatge (obra també d'en Meowza):

I tot, remenant un ratolí connectat misteriosament amb un ordinador de vés a saber on (potser a Mollerussa, però passant per Silicon Valley via Bombay). ¡Quines ganes de tornar a abocar el revelador a la cubeta i omplir novament la casa dels ferums de l'àcid acètic!

Fracàs

Aquest missatge s'havia de dir "Amb tots els respectes i cap dels permisos". Però la cosa no ha sortit bé.
Els darrers números de la revista Enderrock han estat especialment generosos amb els CD que hi encarten. Un dels darrers, en Pascal Comelade, em va fer concebre idees que després han resultat absurdes pretensions. És un disc amb vuit versions comeladianes dels Stones. La primera del disc, Satisfacció, consisteix en la música a la que en Sergi López hi afegeix la veu recitant la traducció del text. Immediatament se'm va fer la llum. Jo faria exactament el mateix amb Brown Sugar. Mans a la feina. Fer una versió del text, agafar l'Audacity, fer la barreja de música i veu, penjar-la al Goear, i esperar la multa de la SGAE. Tot ha anat anant com estava previst. Però escoltant el resultat, després de diversos intents, he vist clar que no ho podia exposar públicament i impúdica. Frustració absoluta. Hi ha d'haver un mínim d'àutoexigència, que cadascú se la gestiona, i aquest mínim m'ha impedit arrossegar el pla fins a la fi. O no sé expressar la morbositat que la lletra reclama, o el meu to de veu no és tan rolling com jo em pensava. En tot cas, reconec el meu fracàs. I encara que potser resultaria elegant i terapèutic de posar el resultat a la consideració pública, penso que podria caure en mans d'alguna persona inadvertida i deixar-la traumatitzada per sempre més.
Us poso la cançó. Us poso la traducció (en gentils decasíl·labs). I us poso el repte que ho faci algú altre. Algú amb més gust, amb veu més adequada, i que vulgui agafar la idea "amb tots els respectes i sense cap dels permisos".

Vaixell d’esclaus cap als camps de cotó
Subhastada al mercat de New Orleans
Sempre ha tingut bon ull el vell cacic
Si el sentíssiu pels volts de mitjanit

Sucre morè, com pots ser tan gustós?
Sucre morè, tan jove, tu sí pots.

Timbals que baten i escalfen la sang
La dama prega quan s’aturaran
El noi de casa tampoc li treu ull
Si el sentíssiu pels volts de mitjanit

Sucre morè, com pots ser tan gustós?
Sucre morè, tan jove, tu sí pots.

Ta mare fou ballarina, segur
La festejaven noiets de setze anys
No sóc cap escolar i sé el que vull
Si em sentissis pels volts de mitjanit

Ah, ves fent, sucre morè, com pots ser tan gustós?
Ah, fes-me sentir, sucre morè, com sols tu, negra, pots.
Sucre morè, com pots tenir tan bon gust, noia?
Ah, sucre morè, com només una noieta sí pot.

Hospital

Passadís d’hospital, inacabable
i estèril, d’una tènue blavor,
de llums difícils de localitzar.

Blanques portes amb ulls de bou simètrics
que estotgen patiments esmorteïts
i abreujats fulls de càlcul en dejú.

Hi passeja un silenci laminat,
lluny se sent un televisor proper,
i com frega la nit el doble vidre.

La mare ja s’ha pres els comprimits
i s’ha tombat de cara a la paret
com si dormís, o per donar-ho a entendre.

El tub del sèrum, el tub de l’oxigen,
un bombolleig, l’interruptor d’alarma,
passes lleus i el carret de la infermera.

La incòmoda butaca on maldormir,
zeros vermells del crèdit de la tele,
la llum que filtra la porta ajustada.

Vint anys deuen faltar perquè m’entubin,
perquè em giri de cara a la paret,
perquè els fulls de paper es diguin com jo.

Si és veritat que tot es repeteix,
bé caldrà veure quin serà el meu cas,
quan i com podré enllestir aquest poema.

Quermançó

Castell de Quermançó. L’Ajuntament de Sant Pere Pescador n’organitza una visita entre els actes de celebració del bicentenari de la Guerra del Francès.

Hi va un autocar amb moltes places lliures. L’Associació d’Amics del Castell de Quermançó els ha preparat una visita escenificada. Expliquen la història del lloc amb ajut d’un agosarat Simonet de Garriguella.

Entre la història hi encabeixen la Comtessa de Molins, com a deferència als seus visitants. No només hi ha soldats francesos sinó també la Teresa que intenta robar els visitants, tot i que es fa enrere en saber que són santperencs.

Una visita completa, sense Dalí i sense Orgue de la Tramuntana. Finalment la Ginesta llegeix uns versos del romanç que un servidor havia refet a partir dels trossos conservats, presumptament escrits pel Gegant de Ventalló.

"¿Sents, Gegant, una campana?
¿Sents, Gegant, el seu ressò?
¿Que no sents que per mi clama
i que em crida a fer oració?
¿Què m'hi espera a Quermançó
si no l'ombra d'una estrella?
Abadessa, el perdó
em dareu a Garriguella.
Sols novícia humil serà
la que un jorn fou Canongessa
i blanc hàbit vestirà
qui vestia de Comtessa.
La que més obeirà,
qui farà més penitència,
nit i dia pregarà
a la Verge sa clemència,
que perdoni sos pecats
i sa joventut perduda,
tots els crims i els disbarats
d'una vida trista i dura;
la que avui tot penedida
dóna un crit de deslliurança,
sent desig de nova vida
de repòs i d'esperança.
Suau campana que em convides,
amb cançó de coure, bella.
És a mi a la que crides...
Bon Gegant..., a Garriguella!"

Un intent de l’Ajuntament de Sant Pere de difondre la història i la rondallística local. ¿Poca repercussió? Potser sí, però cal continuar intentant-ho. Mirar quines vies poden servir per a arribar a la gent, i anar insistint. Encara que costi diners i decepcions.

El suec ianqui

M’estava llegint el llibre de poesia quasi completa d’en Joan Margarit que m’havia passat en Joan. Però va caure a les meves mans un dels llibres de moda. Els homes que no estimaven les dones del suec Stieg Larsson. Un cas curiós. L’home escriu una trilogia quasi d’amagat i abans de publicar el primer lliurament, que serà rècord de vendes mundial, va i es mor.

En algun lloc he llegit que el protagonista de l’obra és una mena d’alter ego del propi Larsson. Si és així, tira cap a indulgent l'home, perquè en Mikael Blomkvist, és una mena de superheroi modest i amable, l’extrema integritat del qual arriba al punt de passar per sobre de la pròpia integritat per respecte a persones més febles i vulnerables. Heus aquí el que fan els súperherois quan se superen com a tals. Quan em quedi poc per morir-me també em buscaré un alter ego d’aquests.

De tota manera semblaria que un dels personatges més curiosos i ben perfilats de la novel·la, la Salander, és més protagonista que ell. Ho semblaria perquè hi ha dedicat un esforç notable a dibuixar el procés de socialització d’una asocial visceral, sempre gràcies al mantell miraculós d’en Blomkvist. Curiosament la traducció anglesa de l’obra es titula La noia del drac tatuat, que és ella mateixa, tot i que el tatuatge en qüestió apareix un sol cop i d’una manera més aviat tangencial.

Sorprèn el canvi de títol. Potser han considerat que això dels homes que no estimaven les dones era poc comercial o que, donada l’actualitat de la violència de gènere, resultava massa incisiu. Així i tot la novel·la fa contínues referències a la violència de sexes, i en algun moment, aquesta violència esdevé l’eix narratiu central, un eix que finalment no és exposat a la llum pública per motius humanitaris.

Ara bé, les sis-centes pàgines del llibre es llegeixen d’una esgarrapada. No es pot negar que és un llibre addictiu. Quan cap a la meitat del llibre, l’autor es deixa de fer literatura per a dedicar-se exclussivament a fer novel·leta d’intriga, tu ja estàs atrapat per la trama, amb ganes de saber quin destí i quin desllorigador ha previst per a cada situació, per a cada personatge, per a cada relació. I sempre li queda un tirabuixó més per al seu joc de malabars.

I tot molt modern, amb molt d’internet i de correu electrònic encriptat, amb molt de discos durs i de tractament digital de la imatge. Bé, ¿no?

Espanta saber que hi ha dos llibres més al darrera. En aquests moments no sé si m’hi posaré. Però de moment ja he donat el meu exemplar a la família, que corri.

No cal que us informi que ja tenen la pel·li quasi a punt...

La Troika del Nouvembre

Imatge capturada a http://www.valentina.net/troika.jpg

Situem-nos a data d’avui.
Encara que és evident que som a 18 de Bromari de l’any 217, els calendaris oficials s’entesten a situar-nos al novembre. Novembre, mes número nou i reconvertit en onzè.
No és un mes especialment pròdig en tradicions, encara que començar amb una festa pels morts ja té el seu suc.
Quan Piotr Illich va composar per encàrrec Les Estacions, que es publicaven mensualment a la revista de música Nouvellist, per tal de posar música al mes –cosa que feia pocs dies abans d’acabar cada termini, segons es diu– es va inspirar en els versos d’en Nikolai Nekarsov:
“En la teva solitud no et preocupis pel camí,
No tinguis cap pressa amb el trineu
I oblida per sempre més la tristesa que et crema el cor”
Un bon consell. Fem-ne cas. No xurriaquem els tres cavalls del trineu, doncs. Uns romàntics, aquests russos. ¿Voleu sentir el carruatge sobre la neu amagat entre l’antic piano d’en Konstantin Igumov? És una versió baixada del Iutiub. Diuen que alguns acords volen recordar els tòpics cascavells que tots portem als trineus.

I encara una altra cosa: ¿heu vist la pàgina de Viquidites dedicada a recollir els refranys de cada mes de l’any? Igual en sabeu algun i l’hi podeu afegir.

Peregrinament

Vull tornar a ser ermità
un dia a la setmana –ni que fos–
indiferent a les temptacions
oblidat de conxorxes
sembrant sols per collir
i collint per sembrar només
bastint paret pel fred d’avui
i pensant que algú altre podria tenir fred demà

Vull tornar a ser ermità
una estoneta al dia –ni que fos–
pregant a déus en què valgui la pena creure
deixant que sedimentin els records
que es metamorfosegin
i que esdevinguin carn i esperit
xarbotats –si calia–
amb lentitud extrema

Vull tornar a ser emità
un tancar d’ulls –ni que fos–
assaborint l’instant i el lapse
veient de prop el terra que trepitjo
veient de lluny el cel que em cobreix
pensant en la gent que vaig deixant
i en els que vull retrobar, si em consenten

Vull tornar a ser ermità
ara que ni recordo
quan vaig deixar de ser-ho

Mestres bocacionals

Sóc mestre. I m'agrada la meva feina. ¿Això és ser "vocacional"?
Faig aquesta pregunta perquè fa dies que dono cops d'ull a un bloc que aviat tindrà rècords de visites: Diari antipedagògic d'una mestra sense vocació. (Igual ara l'estic ajudant a aconseguir-ho).
L'escriu en primera persona una mestra de primària que es pseudonima "Pissarra Negra". Atacona tot el que -segons ella mateixa confessa- li dóna de menjar. Té l'encert de no deixar-se res. De les moltes coses a què se li pot treure la punta de la realitat escolar, metòdicament, vocacionalment, dóna patacades a tort i a dret.
N'encerta moltes, però, és clar, quan t'ho carregues tot alguna n'has d'encertar. Des dels horaris a les bates de les mestres de parvulari, de les colònies a les vagues sindicals, de les TIC als especialistes...
I un afegit interessant d'allò més són els comentaris que li envien. És innegable que ha aconseguit un grup de seguidors fidels, vocacionals.
Pissarra Negra reclama el dret a dir que ella treballa pel sou i per res més, en una professió que pots aconseguir sense estudiar gaire, com ho fan els paletes i els fusters. No sé si quan contracta paletes i fusters a casa seva els exigeix que no els agradi la seva feina i que hagin estudiat com menys millor. Igual sí.
Particularment li diria que està bé treballar i que t'agradi el que fas. Fins i tot val la pena intentar-ho.

(Vés a saber, però, si el bloc no és el recurs expiatori d'una mestra vocacional fins al moll de l'os.)

Una fira imprescindible

No hi falteu. Us anirem informant de tots els detalls. L'organització s'encarrega de posar les parades. Vosaltres només heu de portar el material. Hi haurà premis per a les parades més completes, per a les parelles retrobades, per als afiliats a Descalços Anònims, per als aparellaments més inversemblants, per a les més originals propostes d'aprofitament dels mitjons imparellables, etc.

Karaoke per a orgue

Ja se sap (s'ha comentat molt en la premsa mundial d'aquests darrers temps) que aquest bloc ni ha guanyat ni tan sols ha estat finalista ni l'autor té la més remota idea dels vots obtinguts en la darrera i primera edició dels Premis Blocs Catalunya.
Així i tot m'ha semblat oportú de mirar-me amb calma els vint-i-cinc finalistes.
Hi ha de tot. Confesso que em fa mal veure'n alguns de mal escrits, molt descurats en el llenguatge (la principal tecnologia humana i dunana). Però ja tinc clar que això són manies meves, obsessions senils d'algú que ja té una edat.
També n'hi ha que m'han agradat. Fins i tot algun ja el coneixia i l'havia votat. Com sempre, el més agraït són les troballes. Us en poso una de molt simple, però que m'ha fet peça. És un missatge del torroellenc Rafael Martín:


El vídeo és fet per The Music Animation Machine, i tenen diversos materials penjats. Va, reserveu-vos-en una estoneta.

El pont deconstruït

Vaig picar. El llibre tenia una portada atractiva. L’autor era novell però mediàtic. El llibre anava per la tretzena impressió (confiant que no volgués dir que s’haguessin imprès tretze exemplars). A més el llibre tenia una franja de color blau que informava: “13ª (sic) edició. La novel·la que et convida a passejar pel Besalú medieval. Més de 40.000 (sic) lectors ja l’han descobert.” O sigui, un dels darrers i rotunds èxits editorials de Columna. La banda de darrera d’aquesta banda blava, encara era més convincent: “Un brillant retrat medieval fonamentat en una rigorosa documentació.” La Vanguardia. “Un viatge al passat ple d’acció, d’intrigues i de sentiments narrat per l’autor amb passió i veritable ofici.” Maria Mercè Roca. “Martí Gironell ha escrit una història amena, plena d’aventures i de fantasia. És un pont a la diversitat que es fa llegir.” Guillem Terribas.
Senyors, senyores, aviso: esteu llegint el comentari d’un ignorant que no ha sabut apreciar cap d’aquests valors, un criticaire incapacitat per gaudir d’aital joia.
M’he acabat el llibre; tot i que és una lectura lleugera, m’ha costat. Ho he fet per convèncer-me de la pricipitació de les meves impressions, i perquè pensava que Besalú s’ho mereixia. ¿Que què m’ha semblat?
Crec que és una novel·la infantil, juvenil a tot estirar. M’encanten les novel·les infantils i juvenils. Però aquesta pretén no ser-ho a base d’afegir algunes escenes de violència i, en especial, de sexe.
El sexe és una cosa molt interessant, tant en la vida real com en la ficció, però aquí esdevé quelcom anecdòtic, irrellevant, sobreafegit. Aquí floreix una violació. Allà salta de cop i volta una escena de zoofília porcina. Tot seguit un monjo se’n va de putes. Al prota de quinze anys se’l beneficien en el moment menys esperat, tant pel lector com pel mateix personatge.
Abunden les escenes de “fantasia” amb druïdes, déus del riu, dones d’aigua. I quan algun d’aquests elements sembla que promet una mica, doncs s’esvaeix. Arriba un moment que ja no sorprén ni quan apareixen ni quan desapareixen.
Hi ha comtes bons –el de Besalú– i comtes dolents –el d’Empúries–. ¿Per què un és bo i l’altre és dolent? Doncs perquè l’autor ho deixa ben clar. El de Besalú és bo i el d’Empúries és dolent. ¿Qui necessita majors raonaments?
Hi ha molts personatges, molts, infinitat, però tots tenen una cosa en comú. Tots parlen exactament igual que el narrador. És igual que sigui comte bo o comte dolent, home o dona, jueu o cristià, jove o vell, beat o descregut. Arriba un moment que et planteges, ¿per què cal posar guió i explicitar les paraules exactes de cada personatge, si tots fan servir el mateix lèxic i el mateix registre? ¿No seria més fàcil estalviar-s’ho?
Confesso que cap al final del llibre estava més pendent de trobar coses estranyes que no pas de saber com acaba la història. Coses estranyes. Ara mateix em ve al cap el bisbe amb tendència a mirar i remirar nens petits en els patis de les escoles. No sé com estava el tema de les construccions escolars del Departament d’Educació en el segle XI, però em costa d’imaginar la situació. ¿Es posaria al darrere de la reixa metàl·lica tot mirant el rellotge digital esperant l'hora del pati?
Bé, no tinc costum de ressenyar llibres (o pel·lícules o escenificacions o exposicions o discos o el que sigui) que no m’hagin agradat. Penso que un bloc no és indret per anar donant cops de pal. Però aquest cas m’ha estat una mica més dolorós que els altres. Perquè em vaig passar d’innocent, perquè vaig picar com un passerell, perquè em vaig creure el que l’editorial proclamava que alguns crítics i escriptors i llibreters proclamaven. No sé què en pensen els 40 000 que l’han llegida abans que jo. No sé si han publicat l’opinió en alguna banda que jo no he sabut trobar. Però jo sí que he volgut dir-ho, perquè si algú ha pensat participar en la 14a edició, i llegiex aquest missatge, hi trobi una morbositat afegida, la d’algú que diu: “És una obra literàriament molt menor, històricament incongruent i sense consistència narrativa. Cal esperar coses millors de l’editorial, de l’autor i dels professionals que fabriquen i publiquen valoracions destinades a la promoció.”

No és això, Companys, no és això

Està clar que no en treurem l'aigua clara, que estem tots molt enfadats i no acabem de saber amb qui.
Fa uns dies sortien a la premsa la neta d'en Companys amb un circumspecte polític proclamant la demanda de l'anul·lació del judici sumaríssim al president de la Generalitat. Els d'Esquerra responien tot ofesos pel que s'ha fet i com s'ha fet. Tot seguit en Pío Moa enarborava nous escrits dels seus inculpant Companys d'haver tramat i haver fet inevitable la Guerra Civil; és a dir que el que li va passar va ser poc pel que es mereixia.
Sembla que la llibertat per la qual va morir Companys és la que facilita tothom a dir la seva, i això ja deu estar bé, però prosperen coses tristes, coses com rèdits polítics, medalles de doble cara, fotos pagades, portades i titulars, disciplines mediàtiques i lleialtats a ultrança. Un exèrcit d'enfadats, ressentits, emprenyats i dolguts, cadascú amb més raó i més retòrica que els altres.
Sap greu. A mi em plau pensar que encara puc ensenyar les dents sense deixar de somriure.
Un record per a en Companys i per tots els que van morir per la llibertat. Si tot plegat és mentida, pitjor per mi.

Totes les tardaons del món

Tardaó. Així ho dèiem a casa, i és que a casa parlàvem molt malament el català. Ja se sap, aquells de la terra ferma...
Després ha resultat que no. Resulta que "tardor", que dóna lloc a tants de derivats, no té sentit etimològic. Que tot plegat ve de tardatione i no de tardatiore, i que allò tan mal dit que dèiem, és el que correspondria.
Vés per on.

Sant Miquel del Corb aquests dies

A la discreta festa de serpentines
i paperets de besllums encesos
recolzats al mur de les heures
veient voleiar guspires del temps
temps donat
temps en préstec
temps encomanat
temps de manlleu
que no sabem si ens correspon
i en aquesta ignorància gaudim
del festeig petit i improvisat
d'aniversaris que no sumen

Octubre, cause you're not here

El vuitè mes romà, October, que després passà a ser el desè. Història sabuda.
El mes de la tardor, no pas l'únic però és el que en porta l'estendard, esventat i xop.
D'entre el milió llarg de referències musicals a la tardor, mira que m'està venint de gust el Forever Autumn que apareixia -ai las- al disc aquell de la Guerra dels Mons, la novel·la primerenca de marcians d'en H. G. Wells, que inspiraria el bateig radiofònic de l'Orson Welles i, molt més tard, la superproducció de lluïment d'en Tom Cruise.
Doncs abans que Hollywood hi parés esment, a finals dels 70, en Jeff Wayne va convertir la història en un musical. Dins del doble disc hi havia un parell de cançons notables. Una d'elles es deia -i encara se'n deu dir- Forever Autumn. Al Iutiub he trobat una versió en directe que canta un Justin Hayward acabat de sortir de la capsa, aquell que fou líder i compositor dels Moody Blues, que també intervenia en el disc. Però que la cançó no era seva, que consti.

Apa, quin devessall de nostàlgia irreprimida! Doncs, mira, us poso el vídeo, però amb el vostre permís, jo me l'escoltaré en el disc, que se sent millor, i vés a saber, igual em dóna per sentir-me'l tot sencer, amb aquells fragments narratius d'en Ricard Burton, i algun que altre passatge narcòtic (de tan plom!). El disc de cap a cap. Coses de la tardor. Coses del refredat, que humiteja els ulls i fa que tinguis mocs.
I pensar que en el moment de començar aquest missatge pensava si us proposaria d'escoltar La cançó de tardor, d'en Tchaikovsky, que també està molt bé, tu.

A les enfosques

Els cecs. Una obra teatral que el belga Maurice Maeterlinck va escriure el 1890 –una de les seves primeres obres. Tothom sembla estar d’acord que es tracta d'una peça simbolista. El que ja costa més és decidir quins són els símbols amb què l’autor juga, quina iconografia és la que fa treballar.
Llegeixo que el capellà representa déu, i que la peça mostra la desorientació de la humanitat quan déu, després d’una llarga i silenciosa decadència, mor. No sé si ho veig ben bé igual. Potser al 1890 això de la malaltia de déu era tema de debat. Potser.
També llegeixo que és una obra de “terror psicològic”. Bé, més que per “terror” em decantaría per “angoixa” o "neguit", no tan intensos però més empipadors.
Vaja, que la significació simbòlica encara és oberta, a gust de l’espectador, esperant noves aportacions. Diria que en Maeterlinck va ser prou ambigu, qui sap si intencionadament.
Doncs, sí, és una peça breu i estranya. No és una obra d’acció. És una obra de situació. I aquí és on l'Helena -la directora- i el seu equip juguen fort i guanyen la partida. En la situació. Els cecs s’ha representat moltes vegades , però, que jo sàpiga, mai així. En la més absoluta de les fosques. Amb la feina que això porta, perquè la foscor és una il•luminació difícil. I amb els –malanomenats– espectadors al bell mig de la “situació”, sentint la veu dels actors tot al voltant, intuint els seus moviments a través de la procedencia canviant de la veu. I el so, impecable, inquietant. Sons que no es reconeixen. Altres que sí, la qual cosa no significa que resultin tranquil·litzadors. Sorolls. Remors. Com a espectador no tens escapatòria. No pots mirar a una altra banda. No et pots distreure criticant el vestuari, l’ambientació o el maquillatge.
Crec que Els Cecs és una aposta forta, agosarada, valenta. Però reeixida. Que val la pena, vaja. Si estimeu el teatre, teniu una cita. Una cita a cegues.

Un tema totalment al marge és l'estranya relació entre la Funcional i els colors. D'un seguit d'obres lluminoses i coloristes com La ronda i La serba padrona, es va passar a La soga, en blanc i negre (i una reduïda gamma de grisos). La darrera és només en negre. Negre intens. Sense matisos. Costa d'imaginar com serà la llum de la propera.

Cineclub - Cinecrisp

Sóc dels que dilluns, rebentat de cansament, vaig aguantar les imperdonables sessions de publicitat per acabar de veure la pel·lícula de la iraniana Hana Makhmalbaf, que van passar per la televisió. "Buda va esclatar de vergonya". És la primera pel·lícula d'aquesta directora, rodada amb un pressupost ínfim (enlloc no he trobat la xifra exacta; si algú la sap...). Una pel·lícula amb mancances, però amb un missatge clar i directe, que algú ha d'anar recordant de tant en tant, i que es fa entendre. Un dard a l'esòfag per tots els que treballem en educació i posem el crit al cel quan un alumne no porta la llibreta.

Curiosament el cap de setmana passat havia anat al cinema. A la Margarita li feia il·lusió de veure la seva Meryl Streep i vam pagar la picossada que val ara tancar-se en una sala i visionar "Mamma mia". Quan era l'hora de sortir vaig trobar a faltar una disfressa, per tal de dissimular, que ningú no sabés que jo hi era; o potser haver llogat una criatura per tenir l'excusa aquella de "és que el nen la volia veure". També és la primera pel·lícula de la seva directora, l'americana Phyllida Lloyd, que ha comptat amb un pressupost il·limitat (enlloc no he trobat la xifra exacta; si algú la sap...). No sé si és una pel·lícula amb mancances; la principal mancança que jo hi he trobat és la pel·lícula.

Vaja, que hi ha vegades que vas al cineclub i t'emportes una sorpresa desagradable. També hi ha vegades que vas al cinecrisp i t'emportes una sorpresa agradable. No és ni un cas ni l'altre. Aquestes dues són ben bé per reforçar gustos ja adquirits. Totes dues fan patir. En la primera pateixes per la nena, pel nen, pel Buda, i per com t'has de fer el mort si vols continuar la història. Cineclub, ni que sigui per televisió. En la segona pateixes perquè no s'acaba d'acabar, perquè no saps si la teva parella entendrà la demostració d'amor infinit que estàs realitzant, i et vas crispant per no haver-te comprat els dos quilos de crispetes. Cinecrisp, amb dolby system.

Bé, tot són gustos. Ja veieu els meus.

Aniblocsari

Tal dia com avui, de fa un any, a l’equinocci de la tardor passada, amb una foto d’uns corbs marins al Salpatx, vaig estrenar aquest bloc.
En aquell moment em venia bé d’anar seguint el calendari republicà, tan exòtic ell i tan oblidat. S’ha anat fent, amb la puntualitat que he pogut. Com que això de l’ordenació del temps que, ordenat o no, va fent via endavant, és un tema que m’atrapa, penso que enguany –de tardor a tardor– puc anar seguint altres calendaris, potser el calendari julià amb els retocs de l’August, que ja he iniciat en el missatge de la cesària. Bé, anirem decidint sobre la marxa.
Així és que avui toca fer allò tan quico de bufar les espelmes (l’espelma!) i posar música de fons. La flama l'he pillat del Flickr (d'un paio boníssim que es diu Rickydavid) Reconec que no és ben bé una espelma d'aniversari, però el pastís tampoc no destaca especialment. La música encara l'estic buscant entre els vinils. Pensava en un altre paio boníssim, que es deia Piotr Illich, que va fer un concert amb dotze temes, un per cada mes de l'any (com en Vivaldi, però en romàntic).
I ara ve quan em poso romàntic jo també (coses del cava virtual). Tant de bo aquest espai serveixi perquè algú –pel motiu que sigui, i tan circumstancial com s’escaigui– trobi un puntet del plaer intens que jo empaito escrivint-lo. Salut!

Quin fart de blocs!

Vaig boig aquests dies mirant blocs d'altri, a causa del concurs aquest.

Això dels concursos em fa una mica de daixonsis. Tinc tendència a pensar en una tapadora, en una frivolitat. Traumes mal païts, suposo.

El cas és que el vaig veure i hi vaig inscriure aquest bloc que ara mires. Vaja, em va semblar que tocava fer-ho, ja que era una iniciativa engegada des de Girona, i perquè era una manera de dir: doncs, sí, faig un bloc, i és públic, i és en català. No és res de l'altre món, ni falta que fa, i ja em va bé que el mireu i opineu.

Abans meditava si m'editava. Ara, amb la inwebpendència, el dubte és més que dubtós.

Total, que sóc perdut en un llistat anomenat "Miscel·lània", que és la manera fina d'anomenar el "poti-poti" de blocs especialitzats en la no especialització.

El concurs, si més no, permet fer el xafarder seguint una pauta diferent de la seguida fins ara. I això faig: el llufa entre els inscrits.

He topat amb alguns dels blocs que ja inspecciono habitualment, i els he votat, només faltaria. Però en vaig descobrint molts altres que déu n'hi do.

I això és el que us suggereixo de fer.

Atenció: sota cap concepte us convido a votar-me. Tinc l'autoestima baixa però ferma. Ni que quedi l'últim em replantejaré res respecte al bloc i/o la seva continuïtat, mai dels mais garantida.

Que tot plegat serveixi per a una nova escata del peix de la cultura i de la catalanitat. O si voleu, un nou còdol per a la fona que tenim oblidada no se sap on.

Tero amb noves Fronteres

Divendres en Tero va inaugurar una Festa de la Sal passada per la tramuntana.

Tero, sempre fidel a la seva manera de fer, a la seva música, a les seves músiques, als seus músics, als seus temes, als seus autors, a la seva mediterranitat, a la seva escalanitat...

Hi va interpretar moltes de les cançons que ja el defineixen, de les que ja t'esperes, però també de noves d'un nou treball que assegura que es publicarà aquesta tardor, Fronteres, i aquí és on vam sentir alguna cosa estranya, algun toc de jazz, cançons construïdes amb una sonoritat quasi bàrbara (segons definició seva, ja que bàrbar és tot el que ve del nord). Us confessaré que la cançó que em va tornant un cop i un altre -tot i ser incapaç de recuperar-ne la melodia- és la de les bombes del 39.

Esperem l'aparició del disc per escoltar els nous temes amb més detall. Ja ho sabeu: heu de rescatar el disc-man de l'armari de les andròmines, i amb un bon parell de cascos (del mateix calaix), estirar-vos al llit, desconnectar el mòbil, apagar el llum, i gaudir una estona.

Endavant, Josep. Sempre amunt! No s'hi val a callar!

La Comtessa i la Diada

Dibuix d'en Narcís Coderch.

Res a veure, en principi.

Si la Comtessa hagués estat a Barcelona el 1714 la història hauria anat diferent. Però no.

La relació entre la Comtessa i la Diada és molt més prosaica.

Demà, diada de Catalunya, al Casal de Sant Pere Pescador es presenta un llibre sobre l'Elenc Santperenc i el moviment teatral a Sant Pere Pescador.

Particularment m'afecta perquè vaig ser membre d'aquest grup de teatre, i perquè faig una aportació al llibre. M'han encarregat d'explicar l'activitat teatral i cultural del grup els anys 94, 95 i 96, quan la Comtessa en va ser protagonista absoluta.

Així és que demà, juntament amb els altres autors dels capítols del llibre, fem una presentació "teatralitzada" del seu contingut.

A part de la compensació econòmica (0,00 € per cada hora de les reunions mantingudes, 0,00 € per quilòmetre en els desplaçaments generats, 0,00 € per pàgina publicada, 0,00 € en concepte d'intervenció a l'acte de presentació; podeu sumar), m'ha encantat retrobar-me amb els companys de teatre de Sant Pere.

El teatre, com a fet col·lectiu, com a treball d'equip, com a compromís social, cultura compartida... Hi vaig entrar fent de Bobin (Un barret de palla d'Itàlia) i vaig sortir-ne fent de Sebastià (Terra baixa).

Doncs això, molt bé pels companys de l'Elenc -present, passat i futur-, per la Marisa Roig -promotora del llibre-, i pel poble de Sant Pere -per haver estat bressol de la Comtessa. ¿Us imagineu un personatge d'aquesta mena en mans d'una altra vila o poble o capital de Catalunya o d'arreu del món? Doncs, no. Que s'aguantin. És de Sant Pere.

Setembre, quan l'any neix per cesària

Sí, gent, ja ha tornat el setembre.
Segons els romans primitius era el setè mes de l'any (September), d'aquí el seu nom.
Després va venir en Juli Cèsar (que també era romà però no tan primitiu) i va dir que no, que allò del calendari s'havia de retocar, i setembre va passar a ser el novè, i a més es va inventar l'any de traspàs. Parlem, doncs, del calendari julià. Per tals mèrits en Juli va ser premiat amb un mes. Quintilis va ser substituït per Julius.
Uns anyets més tard, un altre cèsar, l'August, aquell que s'estimen tant a Tarragona, va dir que allò de l'any de traspàs estava mal calculat i que s'havia de retocar. Així fou. I el Senat va dir que aquell pegat agustinià era també molt meritori. Així és que li van donar un altre mes. Sextilis va ser substituït per Augustus. I perquè no hi haguessin suspicàcies van fer que també tingués 31 dies, igual que el mes d'en Juli. Van haver de manllevar el dia que els faltava al mes que ja havia quedat una mica escapçat: Februarius.
Resumint, els cèsars de fa dos milenis van acaparar els mesos estivals, els que nosaltres hem anar adjudicant a subvencionar específicament la indústria turística i tota l'economia lligada al lleure.
I quan arriba el setembre, tot recomença. El curs escolar, el curs polític, la temporada artística, la programació televisiva, els cicles socials, els cicles laborals. De fet, és el primer mes de l'any. L'any comença de debò al setembre. L'any neix, per cesària (per allò d'en Juli i l'August). Vosaltres sabeu quan es venen més agendes, ¿al gener o al setembre?
Vinga, aprofitem que encara no fa mal temps i anem de passeig. Si no podeu fer una passejada, us proposo entretenir-vos fent un trencaclosques (Cliqueu la imatge del capdamunt).

Gràcies Tere i Dolça per la joguina aquesta de fer trencaclosques.

The boy in the striped pyjamas

Quan algú te'n parla bé, d'un llibre, et vénen ganes de llegir-lo. Quan són tres -els que te'n canten meravelles-, les ganes es multipliquen per tres. Quan te'n parlen vint-i-cinc, aleshores ja se't passen les ganes i penses que amb tot el que te n'han dit no val ni la pena intentar-ho; que amb els rotllos que has aguantat ja te'l pots donar per llegit i paït.
Això és el que havia passat amb El noi del pijama de ratlles. I amb tot el que hi ha per llegir ja l'havia donat per fet.
Però les circumstàncies són les circumstàncies. Heus-me aquí (en aquell moment; ara és allà), a Bilbao, havent acabat les lectures que portava a la maleta, i va i em trobo amb la versió anglesa; l'original, vaja. Fullejo. Home, difícil no es veu. Lletra grossa. Això és lectura de dues vetlles, potser de tres. Som-hi.
Resultat: me l'he llegit i m'ha agradat. Fins i tot m'ha sabut greu que me n'haguessin parlat abans. El llibre està pensat perquè un lector anglès -millor irlandès; millor lectora i irlandesa-, sense cap precaució d'antuvi, agafi el llibre, convençut/da que és un llibre infantil, i que se l'empassi.
Evidentment jo complia molts pocs dels requisits previs. Així i tot el llibre m'ha agradat.
Puc estar d'acord amb molts dels retrets que se n'han fet, d'argument, de maniqueïsme, d'aprofitar un moment comercialment propici. Així i tot el llibre m'ha agradat.
Puc pensar que se n'ha fet un gra massa, amb la pel·lícula inclosa i tot el que vindrà darrere (¿cromos? ¿sèries? ¿portades de llibretes escolars? ¿moda de pijames a ratlles?). Així i tot el llibre m'ha agradat.
Bé, potser m'ha agradat pel mateix motiu que l'incident del gos a mitjanit, perquè és fàcil d'entendre en versió original, i perquè el puc passar a la gent que està en la mateixa fase lingüística que un servidor, inclosos els fills. Cal ser-ne conscient. Així i tot el llibre m'ha agradat.

Si queda algú que encara no l'hagi llegit, potser li tocarà anar a veure la pel·lícula que és a punt d'estrenar. Mireu, mireu el tràiler:

Chillida Leku

mira encaixa't desencaixa't
frega doblega't replega't
investiga torça't contorça't
observa forma't reforma't
palpa escapçat emmolla't
busca busca't instiga't
tasta per fora perfora't
sent tomba't entreobre't
toca rebrega't poleix-te
trenca trenca't desprèn-te
calla emmudeix emmudeix-te

La Nau dels Bojos

Hyeronimus Bosch, La Nef des Fous, entre 1490 i 1500. Oli sobre fusta. 58 x 33 cm. Museu del Louvre, París.

Al llibre Tretze Tristos Tràngols, de l’Albert Sánchez Piñol, hi ha un conte que se situa en una Nau dels Bojos. Mentre el llegeixo m'assalten les neurones unes músiques. Una cançó dels Doors. I al cap d'un moment: Ostres, si també n'hi ha una altra del Robert Plant. Les cançons tenen aquest mateix títol: Ship of Fools. Vés quina casualitat. ¿Però no havíem quedat que les casualitats no existien? Doncs, per gratar-se la curiositat no hi ha res com la xarxa!

No cal dir que hi surt de tot: pel·lícules (especialment una d’en Kramer de l’any 65), un munt de versions musicals (la dels Doors: http://www.youtube.com/watch?v=O1dtKp8PtBA; la d’en Robert Plant: http://www.youtube.com/watch?v=iYhDPgRvSaU; una molt celebrada dels Grateful Dead: http://www.youtube.com/watch?v=V9JV0E-Y5KQ; una altra dels Erasure: http://www.youtube.com/watch?v=d1MYwyDm5hA; i altres), fins a una cooperativa d’espectacles.

Cal fer un pas més. Diu la Wikipedia (en anglès):
“El Vaixell de Bojos és una al·legoria que durant molt de temps ha estat un element recurrent dins la literatura i l’art occidentals. L’al·legoria dibuixa un vaixell poblat per humans trastornats, frívols o inconscients, passatgers d’una nau sense pilot, i aparentment ignorants de la seva pròpia condició. Aquest concepte serví de marc per al llibre del s XV, Das Narrenschiff (1494) de Sebastian Brant, el qual inspirà la famosa pintura del Bosco amb el mateix nom. Un vaixell –en principi era tota una flota– surt de Basilea cap al paradís dels bojos. A les composicions artístiques i literàries dels segles XV i XVI, el motiu cultural del vaixell de bojos també va servir per parodiar “l’Arca de la Salvació” (paper que s’autoatribuïa l’Església Catòlica).”

Michel Foucault, en el seu llibre Història de la bogeria a l'època clàssica dóna per fet que moltes ciutats europees van veure arribar aquests vaixells de bojos.

Bé, pel que es veu la cosa ha donat de si i continua donant. En tot cas, la metàfora al·legòrica del llibre d’en Sánchez Piñol està bé. Seguirem informant (si arribem a port).

Fructidor

Dilluns passat era el primer dia de Fructidor.

Per a algú que s'ha passat tots els estius de la infantesa, preadolescència, adolescència i postadolescència collint fruita a Lleida, dia sí i dia també i l'altre no cal dir-ho, el nom del mes porta tants referents bucòlics i enyorívols com de maledicció humana i divina.

Lluny dels camps d'aquells temps, ara visc a la vora d'uns altres camps. Diria que la feina ha variat molt però la continuen fent -en la major part- pàries de la societat, o si voleu que no soni tan fort: gent per obligació inexcusable o per necessitat imperiosa (tal com jo aleshores).

Els temps eren més durs, el pa més bo però també més escàs, i ens adaptàvem tant com podíem.

Un cop dit, canviem de registre. tornem al quartidi de Fructidor de l'any CCXVI. He trobat una pàgina de la Viquipèdia que us penja el calendari republicà d'enguany i també de l'any proper. Si a hores d'ara encara us pica la curiositat, grateu-vos fent-hi una visita. A la capçalera del missatge us he posat les al·legories dels mesos republicans, d'autor desconegut. La imatge és extreta del Flickr.

Catosfera literària 08

No és que l'hagi vist als aparadors de les llibreries, però buscant per l'interior, i després de preguntar al taulell (No em sona, esperi que miro l'ordinador. Doncs, sí, sí que el tenim, a veure a quina secció el devem haver posat. Ai, sí...) he pogut adquirir el llibre del que ja havia fet un comentari.
És tan varidivers i divervariat que te l'has d'anar fent a petites dosis. Aprofitant l'actualitat televisiva més rabiosa, diria que és com uns Jocs Olímpics en què cadascú s'inventa un esport i tot seguit intenta demostrar que té opcions a l'or.
Ordenats alfabèticament pel nom del bloc/blog, no saps mai per on et sortirà el següent. No cal dir que això forma part de "l'encant" del llibre. Permeteu-me que us faci esment d'algunes de les troballes que m'han semblat més suggerents (alerta: moltes són llegides a l'estona de la migdiada d'estiu; no sé si és el moment més adequat per a fer seleccions equànimes). Us en trio unes poques:
Josep Maria Pinto, Duquena: Postdata
David Figueres Felip: Adéu
Toni Ibàñez: Ciberlitaratura
Xavier Caballé: Stanislav Petrov
Alejo Sans: Decàleg per a publicar o la desesperació del neòfit (en castellà)
El llibreter: Clàssics
Emili Samper: Fábulas: Las mil y una noches (y sus días)
Núria Aupí: Els mercats d'abans
Oportunitats: Pla
Juli Capilla: "La llengua és la casa de l'ànima"
¿Voleu sentir amb quina seriositat l'Ibàñez presenta el llibre i el seu metacontingut?

Era un home menut darrera un paraigua sense tela

"De l'aire a l'aire", i també "Cosa lírica" (1933), de Leandre Cristòfol

Els paisatges no s'han d'entendre. Si són els de la teva infantesa, simplement els vas integrant i sempre més són els teus paisatges.
Quan era preadolescent i anava a escola a Lleida, tot sovint m'aturava davant d'un aparador que hi havia al costat de l'escola. Un fuster ebenista hi tenia posats tota mena d'objectes estranys. No sé quants. Posem que n'hi havia set o vuit. De tant en tant en substituïa un per un altre.
Les primeres vegades devia pensar qui era el boig que feia allò, i com se li acudia de posar-ho a la vista. Després allò es va anar convertint en paisatge, i vés per on, el vaig anar integrant. De tant en tant tocava aturar-s'hi i veure si n'havia algun de nou.
Lluny de Lleida vaig anar sabent que allò era art i que el boig que ho feia, de mica en mica, se l'havia reconegut com a artista. De fet, com que li feien exposicions a Barcelona, París i Tòquio, els de Lleida van pensar que potser també l'haurien de tenir en compte.
Ara a Lleida li dediquen una superexposició i hi he anat a trobar, a recuperar, aquell element del meu paisatge.

Era un home menut darrera un paraigua sense tela.
Era un home amb el cor de fusta viva solcat per venes de filferro.
Era un home que buscava pels marges del seu poble i hi descobria galàxies sense batejar.
Era un home que empaitava un equilibri. Però havia de ser l'equilibri més petit, més fràgil, més impensable, per poder contenir tots els altres equilibris possibles.
Era un home que parlava amb els objectes, i els feia cas, i feia que uns objectes es coneguessin amb uns altres, i els donava llibertat per tenir relacions del tipus que fos.
Era un home tossut, que estimava els seus pares, la seva terra, i altres coses per l'estil.

"Harmonia estel·lar" (1957) de Leandre Cristòfol

Aleksandra

Encara hi ha pobles que mantenen la sala del cinema, com ara Torroella de Montgrí. I no només això, mantenen fins i tot el Cine Club. Això vol dir la possibilitat de veure pel·lícules que no entren en els circuits comercials, coses al marge d’indianes i mòmies.
L’altre dia hi vam anar. Déu n’hi do la gent que hi havia. Feien Aleksandra. Una pel·lícula de guerra en què no es dispara ni un tret. Hi surten russos, que ara estan de trista actualitat. Era sobre la Guerra (sic) de Txetxènia.
Interpreto que la pel·lícula és una faula moralitzant. Una faula en la qual en comptes d’animals hi surten persones. Si algú vol anar més lluny amb el raonament i les consegüents conclusions és cosa seva.
No sé si a Rússia és tan fàcil que l’àvia d’un soldat el visiti i es quedi uns dies xafardejant a lloure pel campament. Diria que no.
No sé si és tan automàtic que una àvia russa faci amistat amb una àvia txetxena. Diria que no.
En tot cas, com a les faules, tothom fa el seu paper i al final arriba la moral de la història. Però és una moral en forma de pregunta: ¿Què passaria si en els exèrcits deixessin entrar les àvies? ¿Quant de temps durarien les guerres?
Llàstima que només sigui una faula (de persones, no d’animals; o potser aleshores es diu d’una altra manera... Ai, això de la literatura! Sort que en el cinema tot s’hi val.)

Hipgnosis

L’eMule i els mp3 han canviat moltes coses, és cert. Abans va fer-ho el CD. Però hi va haver fins i tot un abans al CD. Sí, sí, com us ho dic.
Hi va haver un temps en què els discos eren de vinil (clorur de polivinil, segons la Viquipèdia). Eren normalment negres. Tenien la meitat del disc a una banda i l’altra meitat a l’altra banda. En dèiem Cara A i Cara B. N’havien de diferents tipus i es podien escoltar a diferents revolucions per minut. Els que fan al cas es deien LP (long play) i es reproduïen a 33 i 1/3 rpm. Hi solia haver uns vint minuts de música per cada cara. Solien anar en una bosseta de plàstic fi i tot plegat dins d’una funda de cartró. A vegades dins la funda de cartró hi havia un paper quadrat amb els textos de les cançons (moda que van introduir els americans perquè cantaven i ni ells mateixos s’entenien què deien). I la funda de cartró solia tenir una portada amb personalitat, que donava carácter al disc, i que moltes vegades era la carta de presentació del disc, el motiu pel qual t’hi fixaves, i vés a saber si la causa final de la compra.
Anaves a les cases de discos, amb temps, miraves i remenaves, com qui passa fulls d’un àlbum de fotos, triaves el que t’interessava (o els que t’interessaven, segons el pressupost disponible), te’ls emportaves a casa. Era un temps en què la música era primordial. Un dels primers sous anaven a parar a l’equip de música. L’agulla del toca-discos es revisava curosament i periòdica. El vinil es netejava sistemàticament. Una de les primeres coses a fer amb els discos de culte era enregistrar-ho en una cinta de cassette (aquest aparell l’haurem d’explicar en una altra ocasió) perquè el disc no es fes servir tant i així evitar el risc de les ratllades.
Era habitual escoltar la música amb la funda a les mans, assegut a la cadira o al sofà, atentament i amb temps, llegint els textos, mirant les fotos, i així un dia o altre succeïa (segons la música que escoltaves, és clar). Tard o d’hora no era difícil topar amb un nom: Hipgnosis. En aquell moment en què no existia Internet les investigacions eren molt lentes. Així i tot, entre el que sabia un i el que sortia en una revista i el que trobaves en un llibre i el que anaves deduint tu pel teu compte, podies arribar a saber que:
–Hipgnosis era un grup artístic que es dedicava sobretot al disseny de portades de discos.
–El formaven els britànics Storm Thorgerson, Aubrey Powel i Peter Christopherson.
–La primera portada que van fer fou per als Pink Floyd l’any 1968. Com a grup es van desfer l’any 1983, però Thorgerson ha continuat amb la mateixa tasca individualment.
–Han fet centenars de caràtules per grups com ara Led Zeppelín, Genesis, Peter Gabriel, 10cc, Pink Floyd...

Podies estar tanta estona com sonava la música mirant-te les portades, buscant detallets, pensant-ne el significat. I al final, d’alguns discos te’n revenien més les imatges i el disseny que no pas la música que contenien.
Clar que això era quan les fundes feien una mica més de 30 x 30 cm. Dic feien, però de fet, encara fan les mateixes mides, i la música continua dins del vinil. Ara que és estiu potser és el moment: trobar els discos (uf!), el tocadiscos (uf, uf!), l’agulla (uf, uf, uf!) i la nostra cadira de fa vint o trenta anys (uf, uf, uf, uf!!!). I tornar a tenir les imatges dels Hipgnosis a les mans.

1558 (anys després de 1492)

A Ciutadella visitem l'exposició del Roser dedicada al 1558, "s'Any de sa Desgràcia". Ciutadella és atacada, devastada i anorreada pels turcs. L'exposició ens encanta; el plantejament dels espais, l'audiovisual, la composició text-imatge...
Total, que ens vénen ganes de saber més. I el que trobem són dues coses:
1. Repetició del discurs amb poquíssimes variacions
2. Un discurs absolutament diferent, fins i tot contrari a l'oficial
Llegeixo amb calma (relativa) les argumentacions de Es Poblat d'En Talàiòtic i em quedo astorat. Us cito un fragment de les conclusions:
"Després d'aquest brevíssim resum dels fets, es pot afirmar que l'any de Sa Desgràcia del que aquest 9 de juliol es compliran 450 anys, representa un claríssim i autèntic intent de GENOCIDI contra el poble de Menorca per part del regne de Castella i la Corona espanyola de la segona meitat del s. XVI com a primer pas cap a la descomposició de la Nació Catalana a la Mediterrània."Retorno a les converses amb Jordi Bilbeny sobre la descoberta d'Amèrica i tot el que va venir després.




Catalans, ciutadans, escoltem-nos! Dediquem-nos una estoneta a saber.

Fa més de tres mil anys

Fa tres mil anys aquesta construcció ja tenia segles d'antiguitat.
No sé a vosaltres, però a mi se m'encongeix alguna cosa. I se me'n dilata una altra. O potser és la mateixa cosa que s'encongeix i es dilata. A vegades es dilata i s'encongeix alhora. Vés a saber.
Sa Cova des Moro (una altra vegada el recurs d'atribuir al "moro" allò que no s'entèn). Altres anys l'havíem buscat, i res de res. Ara està més o menys indicada. Anar passant per tanques, camps de blat de moro (vés per on), travessant masos amb gossos sorollosos, aixecant tempestes de pols blanca, i al final...
Tot un poblat pretalaiòtic amb navetes diverses. I un panorama esbalaïdor del barranc de sa Cova.
Em recordava aquell any que vam aconseguir arribar a son Binagaus Nou, empaitant la platja i la cova des Coloms, i va aparèxier un pagès que ens va explicar tot de coses (en vam poder entendre un trist 27%, aproximadament) i finalment ens va ensenyar una sala hipòstila al darrere del mas, que ni amb GPS l'hauríem trobat.
Ai, Menorca, com em tens d'encongit i dilatat!
Nota: enguany no hem pogut entrar a la naveta des Tudons. N'impedeixen el pas a l'interior. És lògic, però també encongeix una mica.