dimarts, 14 d’octubre de 2008

No és això, Companys, no és això



Està clar que no en treurem l'aigua clara, que estem tots molt enfadats i no acabem de saber amb qui.
Fa uns dies sortien a la premsa la neta d'en Companys amb un circumspecte polític proclamant la demanda de l'anul·lació del judici sumaríssim al president de la Generalitat. Els d'Esquerra responien tot ofesos pel que s'ha fet i com s'ha fet. Tot seguit en Pío Moa enarborava nous escrits dels seus inculpant Companys d'haver tramat i haver fet inevitable la Guerra Civil; és a dir que el que li va passar va ser poc pel que es mereixia.
Sembla que la llibertat per la qual va morir Companys és la que facilita tothom a dir la seva, i això ja deu estar bé, però prosperen coses tristes, coses com rèdits polítics, medalles de doble cara, fotos pagades, portades i titulars, disciplines mediàtiques i lleialtats a ultrança. Un exèrcit d'enfadats, ressentits, emprenyats i dolguts, cadascú amb més raó i més retòrica que els altres.
Sap greu. A mi em plau pensar que encara puc ensenyar les dents sense deixar de somriure.
Un record per a en Companys i per tots els que van morir per la llibertat. Si tot plegat és mentida, pitjor per mi.