El vuitè mes romà, October, que després passà a ser el desè. Història sabuda.
El mes de la tardor, no pas l'únic però és el que en porta l'estendard, esventat i xop.
D'entre el milió llarg de referències musicals a la tardor, mira que m'està venint de gust el Forever Autumn que apareixia -ai las- al disc aquell de la Guerra dels Mons, la novel·la primerenca de marcians d'en H. G. Wells, que inspiraria el bateig radiofònic de l'Orson Welles i, molt més tard, la superproducció de lluïment d'en Tom Cruise.
Doncs abans que Hollywood hi parés esment, a finals dels 70, en Jeff Wayne va convertir la història en un musical. Dins del doble disc hi havia un parell de cançons notables. Una d'elles es deia -i encara se'n deu dir- Forever Autumn. Al Iutiub he trobat una versió en directe que canta un Justin Hayward acabat de sortir de la capsa, aquell que fou líder i compositor dels Moody Blues, que també intervenia en el disc. Però que la cançó no era seva, que consti.
Apa, quin devessall de nostàlgia irreprimida! Doncs, mira, us poso el vídeo, però amb el vostre permís, jo me l'escoltaré en el disc, que se sent millor, i vés a saber, igual em dóna per sentir-me'l tot sencer, amb aquells fragments narratius d'en Ricard Burton, i algun que altre passatge narcòtic (de tan plom!). El disc de cap a cap. Coses de la tardor. Coses del refredat, que humiteja els ulls i fa que tinguis mocs.
I pensar que en el moment de començar aquest missatge pensava si us proposaria d'escoltar La cançó de tardor, d'en Tchaikovsky, que també està molt bé, tu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada