Aleksandra

Encara hi ha pobles que mantenen la sala del cinema, com ara Torroella de Montgrí. I no només això, mantenen fins i tot el Cine Club. Això vol dir la possibilitat de veure pel·lícules que no entren en els circuits comercials, coses al marge d’indianes i mòmies.
L’altre dia hi vam anar. Déu n’hi do la gent que hi havia. Feien Aleksandra. Una pel·lícula de guerra en què no es dispara ni un tret. Hi surten russos, que ara estan de trista actualitat. Era sobre la Guerra (sic) de Txetxènia.
Interpreto que la pel·lícula és una faula moralitzant. Una faula en la qual en comptes d’animals hi surten persones. Si algú vol anar més lluny amb el raonament i les consegüents conclusions és cosa seva.
No sé si a Rússia és tan fàcil que l’àvia d’un soldat el visiti i es quedi uns dies xafardejant a lloure pel campament. Diria que no.
No sé si és tan automàtic que una àvia russa faci amistat amb una àvia txetxena. Diria que no.
En tot cas, com a les faules, tothom fa el seu paper i al final arriba la moral de la història. Però és una moral en forma de pregunta: ¿Què passaria si en els exèrcits deixessin entrar les àvies? ¿Quant de temps durarien les guerres?
Llàstima que només sigui una faula (de persones, no d’animals; o potser aleshores es diu d’una altra manera... Ai, això de la literatura! Sort que en el cinema tot s’hi val.)