divendres, 31 d’octubre de 2008

Mestres bocacionals


Sóc mestre. I m'agrada la meva feina. ¿Això és ser "vocacional"?
Faig aquesta pregunta perquè fa dies que dono cops d'ull a un bloc que aviat tindrà rècords de visites: Diari antipedagògic d'una mestra sense vocació. (Igual ara l'estic ajudant a aconseguir-ho).
L'escriu en primera persona una mestra de primària que es pseudonima "Pissarra Negra". Atacona tot el que -segons ella mateixa confessa- li dóna de menjar. Té l'encert de no deixar-se res. De les moltes coses a què se li pot treure la punta de la realitat escolar, metòdicament, vocacionalment, dóna patacades a tort i a dret.
N'encerta moltes, però, és clar, quan t'ho carregues tot alguna n'has d'encertar. Des dels horaris a les bates de les mestres de parvulari, de les colònies a les vagues sindicals, de les TIC als especialistes...
I un afegit interessant d'allò més són els comentaris que li envien. És innegable que ha aconseguit un grup de seguidors fidels, vocacionals.
Pissarra Negra reclama el dret a dir que ella treballa pel sou i per res més, en una professió que pots aconseguir sense estudiar gaire, com ho fan els paletes i els fusters. No sé si quan contracta paletes i fusters a casa seva els exigeix que no els agradi la seva feina i que hagin estudiat com menys millor. Igual sí.
Particularment li diria que està bé treballar i que t'agradi el que fas. Fins i tot val la pena intentar-ho.
(Vés a saber, però, si el bloc no és el recurs expiatori d'una mestra vocacional fins al moll de l'os.)

3 comentaris:

El-divino ha dit...

Si algo aprendí de mi padre, (y que parece ser que si consiguió transmitirme) es que solo estas vivo de verdad cuando amas aquello que haces. Esta claro que se puede trabajar en algo que no te gusta y que no deseas, pero ....... no parece una opción demasiado atractiva, dedicar un tercio de nuestra vida a realizar algo que no nos gusta, aunque nos lo paguen muy bien. Saludos

El-divino ha dit...

Ayer tarde te intente dejar un comentario, pero parece ser que me lo monte mal, veamos si hoy tengo mas suerte. Comentaba yo, que muy triste ha de ser, el dedicar una tercera parte de nuestra vida a realizar un trabajo que no nos gusta aunque nos lo paguen muy bien.
También comentaba, que una de las cosa que había sabido transmitirme mi padre, era que solo si amamos aquello que hacemos, solo entonces, estamos realmente vivos. Hoy por muchísimos días sigo pensando lo mismo. Salutacions

kandid56 ha dit...

Tens molts raó, Divino. Encara que no pugui dir que m'ho hagi ensenyat el pare -quina sort que tens!- és una cosa a aprendre. Molt bona la reflexió del terç de la nostra vida perduda si fas quelcom que no t'agrada i no t'ajuda a créixer. Sona tòpic, és cert, i potser ho haurem de dir d'una altra manera, però és el que és.
Una abraçada.