A les enfosques

Els cecs. Una obra teatral que el belga Maurice Maeterlinck va escriure el 1890 –una de les seves primeres obres. Tothom sembla estar d’acord que es tracta d'una peça simbolista. El que ja costa més és decidir quins són els símbols amb què l’autor juga, quina iconografia és la que fa treballar.
Llegeixo que el capellà representa déu, i que la peça mostra la desorientació de la humanitat quan déu, després d’una llarga i silenciosa decadència, mor. No sé si ho veig ben bé igual. Potser al 1890 això de la malaltia de déu era tema de debat. Potser.
També llegeixo que és una obra de “terror psicològic”. Bé, més que per “terror” em decantaría per “angoixa” o "neguit", no tan intensos però més empipadors.
Vaja, que la significació simbòlica encara és oberta, a gust de l’espectador, esperant noves aportacions. Diria que en Maeterlinck va ser prou ambigu, qui sap si intencionadament.
Doncs, sí, és una peça breu i estranya. No és una obra d’acció. És una obra de situació. I aquí és on l'Helena -la directora- i el seu equip juguen fort i guanyen la partida. En la situació. Els cecs s’ha representat moltes vegades , però, que jo sàpiga, mai així. En la més absoluta de les fosques. Amb la feina que això porta, perquè la foscor és una il•luminació difícil. I amb els –malanomenats– espectadors al bell mig de la “situació”, sentint la veu dels actors tot al voltant, intuint els seus moviments a través de la procedencia canviant de la veu. I el so, impecable, inquietant. Sons que no es reconeixen. Altres que sí, la qual cosa no significa que resultin tranquil·litzadors. Sorolls. Remors. Com a espectador no tens escapatòria. No pots mirar a una altra banda. No et pots distreure criticant el vestuari, l’ambientació o el maquillatge.
Crec que Els Cecs és una aposta forta, agosarada, valenta. Però reeixida. Que val la pena, vaja. Si estimeu el teatre, teniu una cita. Una cita a cegues.

Un tema totalment al marge és l'estranya relació entre la Funcional i els colors. D'un seguit d'obres lluminoses i coloristes com La ronda i La serba padrona, es va passar a La soga, en blanc i negre (i una reduïda gamma de grisos). La darrera és només en negre. Negre intens. Sense matisos. Costa d'imaginar com serà la llum de la propera.