"De l'aire a l'aire", i també "Cosa lírica" (1933), de Leandre Cristòfol
Els paisatges no s'han d'entendre. Si són els de la teva infantesa, simplement els vas integrant i sempre més són els teus paisatges.
Quan era preadolescent i anava a escola a Lleida, tot sovint m'aturava davant d'un aparador que hi havia al costat de l'escola. Un fuster ebenista hi tenia posats tota mena d'objectes estranys. No sé quants. Posem que n'hi havia set o vuit. De tant en tant en substituïa un per un altre.
Les primeres vegades devia pensar qui era el boig que feia allò, i com se li acudia de posar-ho a la vista. Després allò es va anar convertint en paisatge, i vés per on, el vaig anar integrant. De tant en tant tocava aturar-s'hi i veure si n'havia algun de nou.
Lluny de Lleida vaig anar sabent que allò era art i que el boig que ho feia, de mica en mica, se l'havia reconegut com a artista. De fet, com que li feien exposicions a Barcelona, París i Tòquio, els de Lleida van pensar que potser també l'haurien de tenir en compte.
Ara a Lleida li dediquen una superexposició i hi he anat a trobar, a recuperar, aquell element del meu paisatge.
Era un home menut darrera un paraigua sense tela.
Era un home amb el cor de fusta viva solcat per venes de filferro.
Era un home que buscava pels marges del seu poble i hi descobria galàxies sense batejar.
Era un home que empaitava un equilibri. Però havia de ser l'equilibri més petit, més fràgil, més impensable, per poder contenir tots els altres equilibris possibles.
Era un home que parlava amb els objectes, i els feia cas, i feia que uns objectes es coneguessin amb uns altres, i els donava llibertat per tenir relacions del tipus que fos.
Era un home tossut, que estimava els seus pares, la seva terra, i altres coses per l'estil.
"Harmonia estel·lar" (1957) de Leandre Cristòfol
Els paisatges no s'han d'entendre. Si són els de la teva infantesa, simplement els vas integrant i sempre més són els teus paisatges.
Quan era preadolescent i anava a escola a Lleida, tot sovint m'aturava davant d'un aparador que hi havia al costat de l'escola. Un fuster ebenista hi tenia posats tota mena d'objectes estranys. No sé quants. Posem que n'hi havia set o vuit. De tant en tant en substituïa un per un altre.
Les primeres vegades devia pensar qui era el boig que feia allò, i com se li acudia de posar-ho a la vista. Després allò es va anar convertint en paisatge, i vés per on, el vaig anar integrant. De tant en tant tocava aturar-s'hi i veure si n'havia algun de nou.
Lluny de Lleida vaig anar sabent que allò era art i que el boig que ho feia, de mica en mica, se l'havia reconegut com a artista. De fet, com que li feien exposicions a Barcelona, París i Tòquio, els de Lleida van pensar que potser també l'haurien de tenir en compte.
Ara a Lleida li dediquen una superexposició i hi he anat a trobar, a recuperar, aquell element del meu paisatge.
Era un home menut darrera un paraigua sense tela.
Era un home amb el cor de fusta viva solcat per venes de filferro.
Era un home que buscava pels marges del seu poble i hi descobria galàxies sense batejar.
Era un home que empaitava un equilibri. Però havia de ser l'equilibri més petit, més fràgil, més impensable, per poder contenir tots els altres equilibris possibles.
Era un home que parlava amb els objectes, i els feia cas, i feia que uns objectes es coneguessin amb uns altres, i els donava llibertat per tenir relacions del tipus que fos.
Era un home tossut, que estimava els seus pares, la seva terra, i altres coses per l'estil.
"Harmonia estel·lar" (1957) de Leandre Cristòfol 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada