Passadís d’hospital, inacabablei estèril, d’una tènue blavor,
de llums difícils de localitzar.
Blanques portes amb ulls de bou simètrics
que estotgen patiments esmorteïts
i abreujats fulls de càlcul en dejú.
Hi passeja un silenci laminat,
lluny se sent un televisor proper,
i com frega la nit el doble vidre.
La mare ja s’ha pres els comprimits
i s’ha tombat de cara a la paret
com si dormís, o per donar-ho a entendre.
El tub del sèrum, el tub de l’oxigen,
un bombolleig, l’interruptor d’alarma,
passes lleus i el carret de la infermera.
La incòmoda butaca on maldormir,
zeros vermells del crèdit de la tele,
la llum que filtra la porta ajustada.
Vint anys deuen faltar perquè m’entubin,
perquè em giri de cara a la paret,
perquè els fulls de paper es diguin com jo.
Si és veritat que tot es repeteix,
bé caldrà veure quin serà el meu cas,
quan i com podré enllestir aquest poema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada