Premis amb permís

Mireu si n'és de dolent això de disposar de temps, que m'ha donat per buscar a la xarxa tots els premis Enderrock 2009 que van donar fa un parell de setmanes. Un cop satisfeta la meva curiositat, ho penjo per si algú li passa semblantment i es vol estalviar la recerca. Són premis adjudicats per votació popular. Heus aquí el que van decidir els 8000 vots que la revista va rebre:

Millor artista pop-rock: LA PEGATINA
També van rebre el premi al millor web 2009


Millor directe pop-rock: MANEL


Millor disc pop-rock: AT VERSARIS (A cada passa)


Millor cançó pop-rock: WHISKYN'S (Vitralls)


Millor artista de cançó d'autor: CESK FREIXAS


Millor directe de cançó d'autor: ELS AMICS DE LES ARTS
També van rebre el premi a la millor cançó per L'home que treballa fent de gos, a la millor lletra de cançó, al grup revelació i al millor disseny de portada.

Millor disc de cançó d'autor: GERARD QUINTANA (Deterratenterrat)


Millor artista d'altres categories: PEP GIMENO "BOTIFARRA"
També va rebre el premi al millor disc per Te'n cantaré més de mil i a la millor cançó per Cant del batre


Millor directe d'altres categories: AL TALL


Millor artista català en altres llengües: LOVE OF LESBIAN


Millor videoclip: ANNA ROIG I L'OMBRE DE TON CHIEN (Je t'aime)


Millor DVD musical: LAX'N'BUSTO (Lax'n'Busto a l'Apolo)


No deuen pas ser els únics que creen, i pel fet d'haver tingut prou sort segur que tampoc no s'estan fent rics. Se'ls felicita, fins i tot els que no m'agraden, perquè la feina l'havien feta abans del premi.
Ha estat bé disposar d'aquesta estona!

Paisatge amb un Recés (de Poussin a Clark)

En Joan em passa una antologia de poesia americana del 2004. Un bagul de sorpreses. Entre elles un poema d’un tal T.J. Clark (suposo que és Timothy James Clark, historiador i historiador de l’art) en què descriu un quadre d’en Nicolas Poussin. Llegit el poema, em vénen ganes de conèixer el quadre. El trobo. Rellegeixo el poema, i sento l’impuls de traduir-lo. Com que tinc temps, ho faig. Us ho adjunto, per si fa pasqua, o no, que no en tinc gaire idea d’això.

Paisatge amb un Recés

L’home amb les cabres ha vist aquesta llum abans.
Li agrada, se la pren seriosament, però no recula
Per trobar una vista millor. El gos espera instruccions.
La gent com ell ha entrat al mateix riu dos cops.

Admeto (imagineu-ho bordat per un Labrador) que blaus i grocs
De vegades capgiren les coses de com són normalment.
Per exemple, l’herba del turó que baixa cap al sud
Es vincla vers el sol de cada tarda, com si un bon pasturatge
Pogués continuar per sempre, com lava o gel d’una glacera, però refredant-se, reduint-se,
Verd com l’herba, potser, però herba triturada amb pedra tosca
Feta una pasta seca i eterna. Epidèrmica, cosmètica,
Ombra d’ulls en un rostre.

Les dues dones a les finestres del castell més alt
No es preocupen del verd. El món els arriba
Bàsicament com un so, una calidesa, una inundació d’energies suaus en flascons de formes estranyes.
Música de gaita (per fi tolerable). Fulles de bedoll. L’olor de la crema de rostoll quan el ruixen.

No doneu per fet que els homes sobre els cavalls a galop tinguin pressa.

És la mateixa història de sempre (tal com diu la llei de mercat). Les cabres no necessiten gaire cura.
El gos està desvagat la meitat del temps,
Però han tornat a entabanar-nos
I tornem a ser al costat equivocat del riu quan es pon el sol.
Un piló de cops que m’han mesurat els últims dos quilòmetres i escaig
Contra la inclinació de l’ombra al terrat del safareig
I han decidit que no.

No crec que aquestes flaires, fins i tot la de cendra, siguin terapèutiques
No pas més que el bust a la sala més interior del castell, ònix, esmalt−
Esperant els temps foscos, oferint-los el nas Romà.
L’art no és pas un paquet d’habilitats per la supervivència. La ciutat a l’aigua
Ja és prou estereotip, havent-nos fallat la ciutat dalt del turó.

Per ser precisos, mireu el cel. No el mateix blau de pertot
Però no canviable, no buit, no el blau d’una casa ran de mar.
No un filòsof meditant allunyat dels detalls
O un pintor prement la carn i prenent èter que fos al davant;
Blau cel, però d’un cel com tocat per quelcom no d’aquest món,
Un pinzell o un guant, fins que es vegi exactament igual durant una setmana.

Terrastre - Maríntim

¿Tenir raó és tenir sort?

¿Tenir sort és tenir raó?

Bé sembla que els que hem estat defensant Vilanera amb la raó també hem tingut sort. Volíem que el paratge de Vilanera, a l’Escala, es mantingués dins del projecte de Parc Natural del Montgrí, Medes i Baix Ter, i tot i que semblava que la cosa anava de mal borràs, finalment el govern ens dóna la raó, tant pel que fa al Parc com pel que fa a Vilanera. De raó en tenim i en teníem. De fet, és l’únic que hem pogut fer servir en la nostra campanya.

Suposant que sí, que finalment hàgim tingut sort... ¿Què ha passat? Aneu a saber. El Fòrum va participar en la compareixença parlamentària defensant el que considerava raonable. Després, o durant, o abans, o al marge, tot deu ser cosa de polítics i polítiques. Podem imaginar-nos quins pactes, concessions, intercanvis, revenges, promeses, aliances i acords s’han lligat perquè acabéssim tenint sort.

Bé, suposo que és normal. En el fons, la nostra cràcia és només una demo.

Però estic content. Molt. Tant que m’ha semblat oportú celebrar-ho. Ho he fet llegint un llibre. Un llibre d’un autor. Tots dos els he conegut amb la història de Vilanera. El llibre es titula Maríntim. L’autor es diu Carles Duarte. No els coneixia. Ara sí, gràcies a Vilanera.

Maríntim. Un recull ple de referències al mar, lògicament, però també a Empúries, a l’Escala, i a Vilanera, fins i tot. Descripcions amb serrells intencionadament sense lligar. Un pont lleu des del paisatge cap a un mateix. Una paret de mots entre la boira del llenguatge. Versos vius. Versos viscuts. Polits però no arremolinats.

            “El mar és un mirall en moviment

            i cap imatge no és sinó un vague ressò

            que s’esvaneix.”

            “Mar infinit,

    Pluja de llum d’estrelles.”

    “Aquest present ja ha succeït.”

Maríntim és un nom ben trobat.

Terrastre és més matusser, però vés a saber, igual un dia d’aquests m’hi poso. Per Vilanera.

Nous asteroides

En el seu temps ja vaig quedar bocabadat amb en Ricardo Leão, que en Jaume em va presentar en la seva versió plana, plàstica i giratòria.

Aquests dies de diverses relliscades per la xarxa he anat a petar a la música de les esferes (un podcast de música clàssica lliure). Ostres, tu!

Digueu-li casualitat, però l’actualitat teatral ha fet que darrerament mantingués diguem-ne converses més o menys apassionades sobre música i espectacle, música visual, música visònica, música per a alguna cosa més que fer de fons.

Digueu-li casualitat, però aquesta mateixa setmana he estat visitant el Centre d’Observació de l’Univers, on hi ha el CdA del Montsec, on pots acostar-te uns quants anys llum als astres que ens capfiquen des de la prehistòria, i cal fer-ho amb música, ja sigui colpejant un tronc buit, o amb el teclat del sintetitzador de darrera generació. I estic posant pel mig també els treballs arqueològics del CdA de la Noguera.

Doncs, bé, estic anant a petar a l’Ehma, un belga i el seu piano, que ja té alguns petits èxits paracomercials a Creative Commons. Trio Pizzicato. No us quedeu només amb la cançó estrella. Busqueu, que val la pena. Busqueu, i compartiu. 

El golf de Roses, un cop a la vida

Sense comentaris.

Recepció, digui'm!

Senyores, senyors i quitxalla variada,

la Funcional celebra 20 anys d'història. I fa una posada de llarg enmig del bo i millor de la societat que vés per on són vostès i sou vosaltres.

La Funcional no ha tingut altre acudit que fer una obra on sortís tothom (o quasi tothom) dels que som en nòmina (nòmina seca, val a dir) de la companyia.

Veuran i veureu desfilar tot de personatges que roden al voltant d'un crim i d'una porta giratòria, per obra i gràcia d'en Josep Valls, i per ofici i reforma de la Funcional en ple, capitanejats per en Salvador Torres.

Dels tres actes de l'obra hom potr dedicar el primer a saber qui és la víctima, el segon a descobrir el o la criminal, i el tercer a comprovar les múltiples maneres de resoldre, o no, un cas policial.

Si al començament de l'obra els o us dóna la sensació que els actors van accelerats, no passin ni passeu ànsia: simplement estan agafant embranzida per córrer més.

Cal seure còmodament, desconnectar el mòbil, posar la ment en blanc, i gaudir d'aquest catàleg d'estereotips que la Funcional hem acabat d'estripar per a tots vostès i per a tots vosaltres.

Ah, i gràcies per compartir amb tots nosaltres aquesta celebració.

Tot seguit comença Recepció, digui'm!

Dia de la dona treballadora

Dilluns havia d'haver estat el dia de la dona treballadora. Bé, segurament ho va ser, però...

Dilluns va ser el dia de la nevada. (No sé si es pot considerar la neu com una dona treballadora, que potser sí...)

Dilluns va ser el dia que va quedar clar que els ciutadans no fem ni cas dels avisos meteorològics. D'això se'n queixa la classe política. Ara faltaria que la classe política intentés esbrinar què passaria si els ciutadans fessin sempre cas dels avisos meteorològics.

Dilluns va ser el primer dia de la setmana de qui-va-parir-les-elèctriques. Ara vindrà quan les elèctriques i la classe política ens diran si som tan ignorants que no veiem com n'és de necessària la MAT.

Dones, aquest és el vostre segle. Sisplau, salveu el món. Ha quedat clar que els homes en som absolutament incapaços. Agafeu el poder d'una vegada. Sisplau.

AUTOMANIFEST C-31

Imatge: Hock

Un servidor, com a representant d’una mica més del 0,00000014 % de la població catalana, atònit davant de tot el que comporta l’actual construcció de la C-31 a la zona de l’Empordà, pel que fa a l’ingent remenament de terra, la destrucció de terres magnífiques per al conreu, el nefast impacte visual de les infraestructures construïdes, la destrucció del paisatge de la plana empordanesa i del perfil dels seus pobles, i l’absoluta futilitat de tan excessiva obra pública


RECLAMA


Que se n’aturi la construcció i s’iniciï immediatament la deconstrucció, retornant les terres al seu lloc, recompensant els pagesos perjudicats, i que es deixi el territori tal i com estava, amb la simple millora i mínima ampliació del ferm previ ja existent.

I que el cost de tota aquesta actuació sigui assumida directament, personal i proporcional per aquelles persones que han signat els documents que n’han permès la seva situació actual (arquitectes, enginyers, tècnics i, especialment, polítics).

Els nous contraherois, en Mike Prysner i l'IVAW

M'han fet arribar per diverses vies un vídeo d'un soldat americà que dóna la seva versió sobre la guerra d'Irak. El vídeo de la seva xerrada l'ha penjat l'IVAW: Irak Veterans Against the War.

Com que he vist que els blocs que sovintejo més no en diuen res, no sé si és que encara no ha corregut prou, o que jo, com altres vegades, em precipito i em passo de càndid fent córrer informacions que després resulta que no eren prou fiables.

És igual. Amb una estona de navegació ja em dono per satisfet i faig confiança a les coses que diu aquest senyor i a la plataforma que li dóna suport. El senyor, en Mike Prysner, és aquest que veieu detenir davant del Capitol ja el setembre de 2007. N'hi ha tota una galeria al Flickr penjada per Danny Hammontree.

A la xarxa també trobareu algunes conferències del revoltat en qüestió, però el que m'han fet arribar i que m'ha fet repensar és el que us poso a sota.

Igual resulta que tots hem estat fent la guerra a Irak, perquè és entre tots que ho hem estat pagant...

WebIslam

Don Cándido

La Ginesta ha fet una escapada a l'Argentina, vés per on. I entre altres coses que ja explicarà ella, si vol, s'ha arribat fins a Pergamino. ¿Que què hi ha anat a fer?
A Pergamino hi ha enterrat el seu besavi, el meu avi, el pare de ma mare. Va anar-hi el 1961 i s'hi va quedar fins a la mort, el 1989. I encara hi és.
Jo en tinc un record molt vague. Recordo més el vaixell en què s'embarcà que no pas ell en persona. A la seva mort ens enviaren un article-necrològica que va aparèixer al diari local.
Comença dient: "Días pasados, falleció en nuestra ciudad, más que ochentanario, don Cándido Sellart Comes." El presenta com "enamorado de su terruño natal, Cataluña."
I explica una mica més: "Fue Sellart, ebanista de profesión. Durante su larga vida le tocó combatir en las guerra liberadas per España en tierra de África, interviniendo en las batallas de Ceuta, Melilla i Monte Arruit. Más acá en el tiempo, se vio envuelto en la Guerra Civil Española y luchó, por el bando republicano, en la sangrienta batalla del Ebro. Finalizada la contienda fraticida, permaneció, como prisionero, en un campo de prisioneros."
I encara en rescato un altre fragment: "Ya en nuestro país. cumplió una fecunda tarea como ebanista. Entusiasta del "Centre Cultural Català", que funciona en Pergamino, trabajó con genuina artesanía, las estanterías, marcos, pizarra y otros muebles del local y acerca de los cuales jamás percibió remuneración alguna."
La Ginesta n'ha vist el poble on va viure els seus darrers quasi trenta anys, el domicili, i fins i tot el taüt on hi ha les seves restes al cementiri de Pergamino. Quina enveja! El seu relat desvetlla, no vells fantasmes, sinó l'ésser que no desapareix, allò que a vegades arrosseguem amb penes i treballs, i altres vegades és ell que ens estira i ens fa anar endavant, quan la pena i el treball som nosaltres. Vaja, que m'empatollo.
Un brindis per don Cándido.

Un cap de setmana amb lluna plena

Doncs, sí. Un assaig intens de Recepció, digui’m (Properament, més informació).
Doncs, sí. La primera truita de l’any amb espàrrecs de la Muntanya Gran.
Doncs, sí. Una incursió força profitosa per Grooveshark (tip dels clips de propaganda del Goear).
Doncs, sí. Un vot a l’urna de l’Escala Decideix (un dels 1400 vots emesos, un dels 1333 vots afirmatius, un 0,012 % de participació del 17,04 % total).
Doncs, sí. Un parell de bones xerrades sobre l’Argentina (els dos dinars del cap de setmana han estat dedicats a aquest país).
Doncs, sí. Una visita al bosc de can Ginebreda, que no havia visitat (Us adjuntem una petita galeria, a més d’un parell d’entrades a Tròpic de Tramuntana).
Doncs, sí. La lluna plena.
Doncs, sí. Un cap de setmana profitós.

L'Stalin a Txevengur

Va ser en un programa de llibres de TV3. Recomanaven llibres per a l'estiu. Lectura gruixuida a tocar de la sorra fina. Una noia molt progre i de natural simpatia (la Marina Espasa) va parlar de Txevengur. Em va convèncer. Deia que si eres capaç de resistir les dues-centes primeres pàgines, després xalaves d'allò més, entraves en un nou món.
Vaig intentar esbrinar més coses i resulta que vaig topar amb un exèrcit d'intel·lectuals reivindicant l'autor, l'Andrei Platónov, com a figura cabdal de la literatura russa i universal, ignominiosament censurat i silenciat pel règim soviètic. Un artista stalinitzat i mort en la misèria.
Doncs, bé, me'l vaig comprar, el llibre, i me l'he llegit. M'ha costat, però me l'he acabat. M'ha costat tant que no em puc permetre de no dir-ho.
La primera part, aquella que en el programa televisiu es considerava una formalitat prescindible, l'única que el règim soviètic va permetre'n la publicació sota el títol La procedència del mestre, és la que més m'ha agradat. La que més i amb molta diferència. 85 primeres pàgines d'absoluta antologia.
La part que havia de ser un orgasme de llegir, una experiència iniciàtica, m'ha semblat tediosa -amb alguns petits passatges excepcionals però sense que vinguessin a tomb-, capciosa -els homes són purs per naturalesa, les dones una simple eina de perversió, en el millor dels casos-, vagarosa -l'acció va i ve i torna i no saps per on para, sense gaire sentit-, una cançó enfadosa que durés no hores, sinó setmanes. Mentre llegia m'anava creixent la simpatia per l'Stalin i pels seus criteris censors. I això que el llibre havia de servir exactament per a tot el contrari.
En fi, em queda només reconèixer la meva ceguesa literària i incapacitat crítica. Em penso que no em convidaran al programa L'hora del lector.

Vilanera again

Aquests dies estan discutint al Parlament sobre Vilanera. Segur que també discuteixen sobre altres temes, però d'aquest en tenim constància. Si Vilanera ha de formar part o no del Parc Natural del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter.
Si el tema us interessa us podeu mirar el vídeo del Canal 10 Empordà(abans TV l'Escala).
S'aprova l'avantprojecte del Parc Natural Del Montgrí

Si ho feu comprovareu com la representant del PP, Eva García, diu que felicita el Conseller de Medi Ambient perquè ha estat capaç de posar d'acord tot el territori en contra seva. Ella assegura que ha buscat per tota la zona alguna persona o entitat que hi estigui a favor, del Parc Natural, i no ha aconseguit trobar ningú. És mentida. Ningú del PP ha buscat pel territori ni persones ni entitats. Si ho haguessin fet n'haurien trobat. Molts en contra i fent molt de soroll, és cert, però altres que també aporten raons en sentit contrari. Gent que no va en contra dels pagesos sinó dels especuladors. Gent que demana la protecció de Vilanera perquè no esdevingui una altra zona lamentablement urbanitzada. Gent que no excusa els polítics pel que fan i pel com ho fan, però que sí que creu que la defensa de Vilanera és necessària.
Una d'aquestes entitats és Fòrum l'Escala-Empúries. Els seus membres estan recollint informació sobre Vilanera convençuts que la informació clara i contrastada és la millor arma dels que no tenen interessos personals. Aquesta informació l'anireu trobant a http://sites.google.com/site/vilaneraparcnatural/.
S'agraeixen visites i comentaris, especialment les i els de bona fe.
I han editat un fulletó informatiu sobre l'espai de què parlem. Aquí el teniu.
EL CONNECTOR BIOLÒGIC DE VILANERA DINS DEL PARC NATURAL DEL MONTGRÍ
Tot i que la parlamentària del PP no els ha pogut trobar, els membres del Fòrum l'Escala-Empúries tenen una compareixença davant la comissió parlamentària que estudia el projecte de llei per tal d'exposar les seves raons als diferents grups polítics.
Tot això s'està coent en aquests moments. Us seguirem informant.

La llum de la foscor

No m'esplaiaré en l'impacte que vaig tenir llegint La Carretera del Cormac McCarthy. Però ho faria, això d'esplaiar-me. La vaig comprar de patac. La vaig llegir de patac. I la vaig estar paint una llarga temporada. En Cormac deixa anar seqüeles que no es poden pair de patac.
Ara ha sortit la pel·lícula. Ui! No sabeu el desinflament que va ser veure la versió cinematogràfica de Tots els cavalls bells. No se salvava ni en Matt Damon, i ja no diguem la sosíssima Penélope Cruz.
Llavors un busca al fons de l'armari les restes d'esperança i de confiança, s'omple les butxaques, i cap al dia de l'espectador s'ha dit.
Bé, doncs tampoc no ha anat tan malament. Els actors se'n surten. El guió se'n surt. El ritme se'n surt. La història se'n surt. Fins i tot el fons musical d'en Nick Cave se'n surt. Tot funciona prou bé com perquè la pel·lícula estigui condemnada al fracàs. Una pel·lícula d'aquest tipus no pot tenir èxit. Ni catalogant-la de "film de terror" com he vist en alguna cartellera -que és una bestiesa inclassificable.
I un dels principals elements de la pel·lícula és la llum. I aquí hem de parlar de l'encarregat de la fotografia: Xabier Aguirresarobe.
¿Recordaríeu imatges de Secretos del corazón, o d'Obaba, de Montxo Armendáriz? ¿Recordaríeu imatges de Los Otros, o de Mar Adentro, de l'Alejandro Amenábar? ¿Recordaríeu imatges de Soldados de Salamina, o d'Obra maestra, de David Trueba? Doncs moltes d'aquestes imatges no són dels directors respectius, sinó del basc autor del llibre En el umbral de la oscuridad.
I alguns fotogrames de La Carretera poden passar tranquil·lament al catàleg del senyor Aguirresarobe.
Si la voleu veure caldrà donar-se pressa, perquè segur que desapareixerà de les cartelleres en un no-res. Vaja, crec.

Tròpic de Tramuntana

Era a principis dels noranta. Jo feia una feina com aquell que diu acabada d'inventar: mestre itinerant. Feia molts petits viatges. Feia moltes petites esperes. Em vaig proposar de tenir una petita conversa amb la natura cada dia. Cada dia. Sense fer trampa. Res, un holacomvà, o un vajaquinpentinatportesavui. ¿Resultat? Cada dia feia una petita anotació, amb data i lloc, en una moleskine que feia patxoca. De tant, alguna cita d'algun llibre que llegís, o d'una cançó, o del que fos que hi lligués. Del que fos.
L'any 95 vaig decidir agrupar-ho tot, per l'època de l'any, lògicament seguint el calendari republicà. Es va titular Viure al país de la tramuntana i així va quedar. Era un volum força gruixut.
Ara m'ha tornat a picar el mateix cuc. Xerradetes amb la natura. Perquè les converses segur que seran diferents, i la manera d'entendre què em diu i el que li puc dir, també serà diferent. La feina d'ara també s'hi adiu.
Per guarnir aquesta entrada us poso el fascicle quart de les obres completes d'un esverat capaç de micropauses. Sense criteri previ us ofereixo el Pluviós de fa setze o disset anys, mentre em preparo pel Pluviós d'enguany.
Crec que es titularà Tròpic de Tramuntana. No em feu dir per què.
PLUVIÓS

Centelles Bros versus Director Patrimoni Txene

Centelles Bros: Hem venut les fotos al Ministerio de Cultura perquè ens garanteixen la difusió.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres també garantíem la difusió.

Centelles Bros: Però els del Ministerio especifiquen com.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres ens comprometíem a l’organització d’una gran exposició acompanyada del corresponent catàleg.

Centelles Bros: I ells establiran un premi de fotografia que es dirà Agustí Centelles.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres proposàvem de fer un premi de fotoperiodisme que es denominés Agustí Centelles.

Centelles Bros: Els del Ministerio van concretar millor la seva oferta.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres vam fer-los per escrit una oferta formal i concreta.

Centelles Bros: Les institucions catalanes van menystenir el nostre pare, només el Govern de Madrid li va donar el Premio Nacional de Artes Plásticas.

Director Patrimoni Txene: És cert, però el Govern català d’aquella època va intervenir en aquella concessió.

Centelles Bros: El material del nostre pare no anirà al Archivo de la Guerra Civil, sinó al Centro Documental de la Memoria Histórica, on el cuidaran molt bé.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres vam oferir-los guardar els originals a l’Arxiu Nacional de Catalunya en les millors condicions.

Centelles Bros: Els de Salamanca ens donen 700.000 € però això no té cap importància per a nosaltres.

Director Patrimoni Txene: La Generalitat els oferia 500.000 € i la cessió dels ingressos derivats de l’explotació de l’arxiu des de 2009 fins a 2015.

Centelles Bros: Però els del Ministerio ens han convençut.

Director Patrimoni Txene: Doncs hauria estat bé que els propietaris de l’arxiu i els representants del Ministerio ens haguessin informat d’aquestes negociacions.

Centelles Bros: El nostre pare hi hauria estat d’acord.

Director Patrimoni Txene: El vostre pare era un catalanista de pedra picada.

I així...

Una gran frustració. Un enorme cabreig. Una estupenda impotència. En tot cas els felicito: uns i altres ja han entrat a formar part d’un nou capítol de la meva memòria històrica.

Un centurió a Emporiae

Cal ser agosarat per a endinsar-se en el conreu de la novel·la històrica. L’Albert Gurt ho ha fet en una edició local i limitada, però que ha lliscat fins a les meves mans i que he començat a llegir ─un terç per plaer i dos terços per feina─ i que he acabat amb, aproximadament, els mateixos percentatges. Diria que Gurt ha fet una bona feina de documentació, situant la novel·la en l’època que a Roma feien filigranes amb el relleu d’en Neró. Hi desfilen Neró, Galba, Otó, Viteli, Vespasià i Titus.

Cal ser agosarat per trenar una història amb dos personatges principals que bé podrien ser alter egos de l’autor: l’antic lluitador, auster i esquerp, i ara conciliador i estimat, Marcus, que no suporta la vida política ni les seves ambicions; i l’altre el grec Calcídies, savi i habilidós, descregut i a punt per a noves creences. ¿I la noia de la novel·la? Una noia jovencíssima enlluernada amb la musculatura d'un atleta i soldat. Aquí sí que l’autor ha deixat de banda la simplicitat del guió per fer un tirabuixó conjugal propi d’en Woody Allen. Reconec que aquí sí que m’he quedat favagirat.

Cal ser agosarat per a editar el llibre sense les relectures i correccions necessàries. I sap greu perquè això rebaixa molt els valors de l’edició. És evident que l’autor té algunes dificultats amb l’idioma (algunes de les quals no detecten els correctors informàtics), també que hi ha badades i errors involuntaris que els editors haurien d’haver resolt, i encara aquelles incongruències pròpies d’un redactat fragmentat i d’afegitons posteriors sense una revisió aprofundida dels encaixos resultants.

És evident que l’Albert Gurt no busca pas la fama literària ni la recompensa econòmica. Es tracta, doncs, d’una aportació voluntariosa i generosa. Potser no eren unes sabates imponents, però és una llàstima que el betum mal posat n’hagi empitjorat l’estat i l’aspecte.

Tres sensors iconogràfics (adéu, Madrizt!)

Acabem la sèrie, amb el sentiment d'abatut entusiasme que acompanya tots els finals.
¿Quin símbol ens queda de Madrizt? No sabem, no ens posem d'acord, canviem a cada moment. Els jocs de l'aigua, de la humitat, humitat que dissol l'espanyolitat i en va deixant taques pertot, els tòpics imprevisibles, els llums, els colors, les portes, les icones indiferents, els objectes fora de catàleg, el menjar, el vi... La sensació d'haver-hi deixat més del que ens emportem, àllò que et fa tornar als llocs.

Tres sensors pels museus

Doncs sí, vam anar de museus que a la capital del regne en tenen molts i bons. Ei, sense abusar. La mida justa perquè algú de la colla ho trobés tirant cap a excessiu i perquè algú altre considerés que una mica més tampoc no hauria fet mal. O sigui, la mida justa.
¿Les fotos? Doncs, mira. N'hi ha alguna que la vam fer gairebé només perquè estava prohibit fer-ne. I altres, perquè imatges de les imatges (o sigui: metaimatges) sempre tenen el seu què. No en trobareu cap de l'exposició de Las lágrimas de Eros (el cartell era una foto de Man Ray; no em digueu que la porta de l'edifici no hi estava ben encaixada...), perquè la vigilància era contundent, a l'estil de la Capella Sixtina.

Deixo córrer les llistes comentades de Borbons i Borbones. N'hi ha molts. Massa feina a cremar fotos.

Tres sensors de carrer

Segon lliurament. El carrereig. De la puerta del Sol (un eufemisme, atès que va estar ennuvolat els quatre dies, si és que no plovisquejava, o directament plovia, o sigui que el sol no va fer ni cas de la seva porta) fins al palacio de Oriente (un altre eufemisme, perquè sempre hi arribàvem sense saber com i, doncs, per a nosaltres, era el palau del desoriente). Plaza Mayor, Mercado de San Miguel, templo de Debod, el Corte Inglés al carrer Preciados...
Hi havia molt més del que surt aquí, però la nostra obsessió no arribava a fotografiar-ho tot (bé, algú de nosaltres, quasi). Tampoc no hi busqueu gaire llum, per allò que us deia de la meteorologia. Tampoc no hi busqueu els retrats macos, els d'enlluernar la càmera amb el somriure Profidén (com que no m'agraden gaire, els he descartat tots; lògicament m'emportaré alguna que altra bronca).
Vinga, va, vaig a preparar el tercer lliurament, el penúltim, que ja comença a ser hora de passar pàgina, tu, tanta foto...

Tres sensors de llum

Tres càmeres fotogràfiques al seu aire per Madrid. Aquest cap de setmana hem fet una reunió de valoració a Girona, al voltant d'una taula de formatges i vins. És clar que els comentaris s'han anat contaminant, dels formatges i dels vins. I al final, tot semblava meravellós. Madrid com a ciutat oberta, múltiple, diversa, lluminosa...
Bé, sempre queda el reportatge gràfic que certifica o desmenteix els records. Com que hem ajuntat els tres sensors de les tres càmeres, hem barrejat les fotos i m'han donat permís per reordenar-les al meu aire.
Primer lliurament: Madrid com a ciutat generosament il·luminada per Nadal.

Dues aportacions

Doncs, sí, vaig una mica de bòlit i no compleixo amb el que havia promès. Encara tinc per revisar els articles sobre els Borbons i se m'acumulen les fotos de Madrizt, que us volia oferir. Massa feina.
Mentrestant altres blocaires més eficients m'han fet arribar dues aportacions inestimables. La Sole em passa per la cara un repàs monàrquic breu, intens i fidedigne, exceptuant alguna que altra llicència històrica. Més clara i divertida que no pas la meva. Es tracta d'un humorista que es diu Manu que fa un repàs titulat "Hoy: la monarquís española". Doncs bé, vaig a incrustar-ne el vídeo i en surt un altre. O sigui: a data d'avui, el vídeo ha estat enretirat del Tutub. Potser és que l'acudit final era sobre la Leticia borbona. Llàstima no haver-me'l baixat quan era corria.

Per altra banda, la Rosa, després de llegir alguns comentaris sobre la neu i la capital, també em fa arribar una sèrie de fotografies del Retiro nevat, francament espaterrant (el Retiro i el reportatge). Amb el seu permís i el del seu cosí madrileny, aquí la teniu:
Retiro Nevado, 09 Enero 2009
La propera serà de fotos pròpies. Promès.

Madrizt per a catalans. Lliçó 0 i 1/4.

No us perdeu el Monasterio de las Descalzas Reales. Potser a l’entrada trobeu un senyor d’una indefinible mitjana edat que us mirarà severament i si li pregunteu alguna cosa us respondrà amb paraules breus i esmolades. Feu el que calgui perquè sigui ell qui us faci de guia durant la visita. Segurament és una de les visites teatralitzades més contundents a què hagi assistit mai. Vaig quedar convençut que l’home havia demanat el seu ingrés al monestir com a monja de clausura i que la negativa papal li va conferir aquest caràcter i dedicació.
Si el visiteu ─i teniu la sort d’ensopegar el guia─ aneu-hi preparats. Això vol dir quatre dades més sobre les Àustries.

Comencem per Juana de Austria (també dita Juana de Castilla). Havia nascut en aquest mateix edifici, quan encara no era monestir. Era filla de Carlos I. Era vídua del príncep Juan Manuel de Portugal. Era germana del rei Felipe II. Era mare del futur rei portuguès don Sebastián. Ella mateixa el va convertir en monestir a mitjans del segle XVI. Tenia el títol de Gobernadora del Reino. La cara de simpatia fa joc amb la del guia que us comentava fa uns moments.

Continuem amb Maria de Austria. Era vídua de l’emperador Maximiliano II de Habsburgo. Aquesta –i la seva filla Margarita– va fer-se’n monja sense deixar de banda la seva faceta política. Per exemple va organitzar tres dies de festa al monestir per tal de convèncer el nou rei Felipe III que no traslladés la cort a Valladolizt. Això era el 1602. L’any següent, havent fracassat en allò de Valladolizt, va morir, i en el seu testament demanava de ser enterrada al monestir i així assegurar-se tres pregàries diàries per la seva ànima pels segles dels segles (mentre el monestir funcionés). A data d’avui, la Maria té a compte més de 445.600 pregàries. Ho teniu malament, catòlics, si voleu batre el seu rècord.

Si voleu ampliar la llista de monges il·lustres per part venèria, podeu investigar Ana Dorotea de Austria, María de la Cruz y Austria, Catalina María de Ester, Margarita de la Cruz (filla de Juan de Austria Chico, neta de Felipe IV), etc. Acabo amb un etcètera perquè en Felipe V (de tan grata memòria per als catalans no cerverins) va dictar un Real Decreto pel qual totes les abadesses de les Descalzas rebien el títol a perpetuïtat de Grande de España.
Doncs això: no us ho perdeu, però aneu-hi confessats.

Madrizt per a catalans. Lliçó 0.

Una cosa que els castellans no necessiten saber quan visiten Catalunya, però els catalans sí quan visiten Castella, són les diferents dinasties que han donat i donen esplendor a cada ciutat en qüestió, especialment a la capital. És important, perquè és cosa que es dóna per apresa i sabuda des del bressol i, en cas contrari –com el meu, per exemple– pots acabar fet un considerable embolic i fent un trist paper. Amb aquest afany de compartir els estris de supervivència, us en faig cinc cèntims, començant pels anomenats Àustries.

–Fernando II de Aragón i Isabel I de Castella: casats el 1460 van governar fins el 1504. Van anar tenint fills i els que no es morien els anaven col·locant en diferents cases reials europees. El Papa Alexandre VI els va atorgar el títol de Católicos per les seves aportacions polítiques a la difusió massiva d’aquesta religió. A la mort de la Isabel va pujar al tron la seva filla Juana la Loca però qui va exercir fou el seu formós marit.




–Felipe I el Hermoso: rei consort de Juana I des de 1504 fins a 1506. La seva mort diuen que va trastocar la seva muller a qui adjudicaren un generós sobrenom. En aquesta tesitura, en Ferran, que allà era conegut com Fernando, va ser regent fins el 1516. Mentre no creixia el fill del Felipe i la Juana, encara va haver-hi un regent: el cardenal Cisneros (a Aragó també hi va haver un altre regent, Alonso de Aragón, arquebisbe de Saragossa, però això a Madrizt no els fa ni fred ni calor).




–Carlos I (i V d’altres bandes), rei des de 1516 fins a 1556. Acumulava més títols i territoris que vestits el Manneken Pis. Va tenir cinc fills en el matrimoni i cinc més d'extramatrimonials. Es va retirar abans de morir (fet insòlit), abdicant i repartint les possessions entre son germà Fernando (les altres bandes) i son fill Felipe (les Espanyes). Tot seguit es retirà a meditar al monestir de Yuste fins que va morir de paludisme (algun mosquit nascut als estanys que ell mateix va fer construir).





–Felipe II és qui trasllada la Cort a Madrid, fins a aquell moment una vila de mides més aviat reduïdes; de fet, no ha estat reconeguda per llei la seva capitalitat fins el 1931, gràcies a la 2a República. Felipe II el Prudente, que li deien. Governant entre 1556 i 1598, aconseguint una bonica doble fama de virtuós (llegenda rosa) i de monstre despòtic (llegenda negra). Abans de posicionar-vos feu per manera de saber quina és la llegenda que preval entre els madrilenys que us acompanyen.





–Felipe III el Piadoso, rei des de 1598 fins a 1621. És dels que van instaurar la moda de delegar el govern en persones de confiança, concretament en el duque de Lerma, i després en el duque de Uceda, assolint nivells de corrupció que semblaven impossibles de superar, tot i que després s’han anat superant amb sorprenent facilitat. Va coincidir amb Lope de Vega, Luis de Góngora, i amb allò que en diuen el Siglo de Oro de las Letras Españolas.




–Felipe IV el Grande, rei des de 1621 fins a 1665. Va tenir una primera etapa en què mantingué la tradició anterior de deixar que manés algú altre, en aquest cas el conde-duque de Olivares. Després sembla que s’encarregà més o menys personalment i es dedicà a lluitar i a perdre contra els regnes europeus protestants, i contra França, també catòlica però més ambiciosa i espavilada. Total, que el sobrenom al final li va anar una mica gran, pel que es veu.





–Carlos II el Hechizado, rei des de 1665 fins al 1700. És el darrer dels Àustries bàsicament a causa del seu lamentable estat físic que incloïa raquitisme, incapacitat intel·lectual i esterilitat. En comptes d’atribuir aquesta problemàtica a la consanguinitat matrimonial dels Àustries, hom va considerar més idoni atribuir-ho a la fetilleria i a la bruixeria diabòlica, que tenia més morbo. Al començament la seva mare Mariana de Áustria va fer de regent quan tothom es plantejava que el rei moriria aviat, donat el seu estat de salut general. Però l'home va anar resistint provocant un problema successori d'abast monumental.

No se us acudeixi visitar Madrizt sense aquestes dades bàsiques. En un proper lliurament parlarem de les filles, germanes, mullers i amants, que també feien i desfeien, però en la zona fosca. Quan hàgiu superat els Àustries ja podrem passar als Borbons i a les Borbones. No sé si resistiré tant de plantejament pedagògic. Ja es veurà. S’admeten sol·licituds de deixar-ho córrer.

CCXXII

Vés per on la primera entrada de l'any és la 222. ¿I què?
Si això fos una quina dirien els tres aneguets. I aquí els teniu: tres d'anada, mascles ells, i acolorits: el collverd, el griset i el cullerot.

¿I per què no tres aneguetes? I també les teniu: tres de tornada, femelles elles, i discretes: la collverd, la griset i la cullerot.

Els dibuixos són d'en Peterson. Algun dia parlarem d'en Roger Tory Mounfort Peterson. Promès. Abans de l'entrada MMCCXXII (la dels quatre ànecs).

Total, que aquest bloc ja és un terç de diabòlic. Encara li falta una mica per a ser prou dolent per a sortir als Pastorets o simplement per a córrer món. Tot arribarà. Això de blocairejar és un vici absurd, que no saps com t'hi poses i encara saps menys com sortir-te'n. És descobrir una finestra nova a casa, i ja no te'n pots estar de treure-hi el cap de tant en tant, perquè et vegin i per veure tu què hi ha allà fora. I vas veient tot de gent que també treu el cap per la seva finestra. Penses: algun dia ens trobarem tots al carrer i potser aquell dia en farem una de grossa, que ja comença a ser hora. Penses: potser.

I canviant de tema. Gent de les finestretes: me'n vaig dos parells de dies a Madrizt, amb uns companys.
Doncs, sí, s'admeten suggeriments. Es demanen suggeriments, vaja.
Doncs, no, no feu encàrrecs d'autògrafs d'un tal Cristiano Ronaldo ni sobre el Tribunal Constitucional.
Doncs, sí, us mantindrem informats.