Paisatge amb un Recés (de Poussin a Clark)

En Joan em passa una antologia de poesia americana del 2004. Un bagul de sorpreses. Entre elles un poema d’un tal T.J. Clark (suposo que és Timothy James Clark, historiador i historiador de l’art) en què descriu un quadre d’en Nicolas Poussin. Llegit el poema, em vénen ganes de conèixer el quadre. El trobo. Rellegeixo el poema, i sento l’impuls de traduir-lo. Com que tinc temps, ho faig. Us ho adjunto, per si fa pasqua, o no, que no en tinc gaire idea d’això.

Paisatge amb un Recés

L’home amb les cabres ha vist aquesta llum abans.
Li agrada, se la pren seriosament, però no recula
Per trobar una vista millor. El gos espera instruccions.
La gent com ell ha entrat al mateix riu dos cops.

Admeto (imagineu-ho bordat per un Labrador) que blaus i grocs
De vegades capgiren les coses de com són normalment.
Per exemple, l’herba del turó que baixa cap al sud
Es vincla vers el sol de cada tarda, com si un bon pasturatge
Pogués continuar per sempre, com lava o gel d’una glacera, però refredant-se, reduint-se,
Verd com l’herba, potser, però herba triturada amb pedra tosca
Feta una pasta seca i eterna. Epidèrmica, cosmètica,
Ombra d’ulls en un rostre.

Les dues dones a les finestres del castell més alt
No es preocupen del verd. El món els arriba
Bàsicament com un so, una calidesa, una inundació d’energies suaus en flascons de formes estranyes.
Música de gaita (per fi tolerable). Fulles de bedoll. L’olor de la crema de rostoll quan el ruixen.

No doneu per fet que els homes sobre els cavalls a galop tinguin pressa.

És la mateixa història de sempre (tal com diu la llei de mercat). Les cabres no necessiten gaire cura.
El gos està desvagat la meitat del temps,
Però han tornat a entabanar-nos
I tornem a ser al costat equivocat del riu quan es pon el sol.
Un piló de cops que m’han mesurat els últims dos quilòmetres i escaig
Contra la inclinació de l’ombra al terrat del safareig
I han decidit que no.

No crec que aquestes flaires, fins i tot la de cendra, siguin terapèutiques
No pas més que el bust a la sala més interior del castell, ònix, esmalt−
Esperant els temps foscos, oferint-los el nas Romà.
L’art no és pas un paquet d’habilitats per la supervivència. La ciutat a l’aigua
Ja és prou estereotip, havent-nos fallat la ciutat dalt del turó.

Per ser precisos, mireu el cel. No el mateix blau de pertot
Però no canviable, no buit, no el blau d’una casa ran de mar.
No un filòsof meditant allunyat dels detalls
O un pintor prement la carn i prenent èter que fos al davant;
Blau cel, però d’un cel com tocat per quelcom no d’aquest món,
Un pinzell o un guant, fins que es vegi exactament igual durant una setmana.