dimecres, 27 de gener de 2010

Un centurió a Emporiae


Cal ser agosarat per a endinsar-se en el conreu de la novel·la històrica. L’Albert Gurt ho ha fet en una edició local i limitada, però que ha lliscat fins a les meves mans i que he començat a llegir ─un terç per plaer i dos terços per feina─ i que he acabat amb, aproximadament, els mateixos percentatges. Diria que Gurt ha fet una bona feina de documentació, situant la novel·la en l’època que a Roma feien filigranes amb el relleu d’en Neró. Hi desfilen Neró, Galba, Otó, Viteli, Vespasià i Titus.

Cal ser agosarat per trenar una història amb dos personatges principals que bé podrien ser alter egos de l’autor: l’antic lluitador, auster i esquerp, i ara conciliador i estimat, Marcus, que no suporta la vida política ni les seves ambicions; i l’altre el grec Calcídies, savi i habilidós, descregut i a punt per a noves creences. ¿I la noia de la novel·la? Una noia jovencíssima enlluernada amb la musculatura d'un atleta i soldat. Aquí sí que l’autor ha deixat de banda la simplicitat del guió per fer un tirabuixó conjugal propi d’en Woody Allen. Reconec que aquí sí que m’he quedat favagirat.

Cal ser agosarat per a editar el llibre sense les relectures i correccions necessàries. I sap greu perquè això rebaixa molt els valors de l’edició. És evident que l’autor té algunes dificultats amb l’idioma (algunes de les quals no detecten els correctors informàtics), també que hi ha badades i errors involuntaris que els editors haurien d’haver resolt, i encara aquelles incongruències pròpies d’un redactat fragmentat i d’afegitons posteriors sense una revisió aprofundida dels encaixos resultants.

És evident que l’Albert Gurt no busca pas la fama literària ni la recompensa econòmica. Es tracta, doncs, d’una aportació voluntariosa i generosa. Potser no eren unes sabates imponents, però és una llàstima que el betum mal posat n’hagi empitjorat l’estat i l’aspecte.

2 comentaris:

sargantana ha dit...

i es que hi ha gent molt agoserada...

salutacions, candid!

Càndid ha dit...

Dona, al cap i a la fi, sort que hi ha gent agosarada, ¿no trobes?

Salut!