La Ginesta ha fet una escapada a l'Argentina, vés per on. I entre altres coses que ja explicarà ella, si vol, s'ha arribat fins a Pergamino. ¿Que què hi ha anat a fer?
A Pergamino hi ha enterrat el seu besavi, el meu avi, el pare de ma mare. Va anar-hi el 1961 i s'hi va quedar fins a la mort, el 1989. I encara hi és.
Jo en tinc un record molt vague. Recordo més el vaixell en què s'embarcà que no pas ell en persona. A la seva mort ens enviaren un article-necrològica que va aparèixer al diari local.
Comença dient: "Días pasados, falleció en nuestra ciudad, más que ochentanario, don Cándido Sellart Comes." El presenta com "enamorado de su terruño natal, Cataluña."
I explica una mica més: "Fue Sellart, ebanista de profesión. Durante su larga vida le tocó combatir en las guerra liberadas per España en tierra de África, interviniendo en las batallas de Ceuta, Melilla i Monte Arruit. Más acá en el tiempo, se vio envuelto en la Guerra Civil Española y luchó, por el bando republicano, en la sangrienta batalla del Ebro. Finalizada la contienda fraticida, permaneció, como prisionero, en un campo de prisioneros."
I encara en rescato un altre fragment: "Ya en nuestro país. cumplió una fecunda tarea como ebanista. Entusiasta del "Centre Cultural Català", que funciona en Pergamino, trabajó con genuina artesanía, las estanterías, marcos, pizarra y otros muebles del local y acerca de los cuales jamás percibió remuneración alguna."
La Ginesta n'ha vist el poble on va viure els seus darrers quasi trenta anys, el domicili, i fins i tot el taüt on hi ha les seves restes al cementiri de Pergamino. Quina enveja! El seu relat desvetlla, no vells fantasmes, sinó l'ésser que no desapareix, allò que a vegades arrosseguem amb penes i treballs, i altres vegades és ell que ens estira i ens fa anar endavant, quan la pena i el treball som nosaltres. Vaja, que m'empatollo.
Un brindis per don Cándido.
3 comentaris:
El meu avi va ser capturat i portat a Argelès quan anava a França amb el propòsit d'embarcar-se cap a Mèxic. Si ho hagués aconseguit jo ara no seria aquí.
Amb aquest brindis, no sé perquè, m'has recordat una cançó dels Rodríguez...
'Porque la vida es dura por el fin de la amargura
brindo porque me olvido los motivos porque brindo
Brindo por lo que sea que caiga hoy en el vaso
brindo por la victoria , por el empate y por el fracaso
(...)
Desde un rincon del mundo...brindo contigo...'
Va per Don Cándido i pel seu amor a la terruña Catalunya.
És una història preciosa i alhora trista, aquesta.
Bona la referència musical.
Potser sí que la història m'ha quedat trista, per massa solemne, potser. Jo, el que volia expressar sobre l'avi Càndid és que hi ha persones que no coneixes però sí reconeixes.
Salut i gràcies, Neus.
No és que t'hagi quedat trista, és que haver de marxar de la terra per obligació, per salvar la vida, sigui per una guerra o per la precarietat, sempre és trist.
Publica un comentari a l'entrada