diumenge, 31 de gener de 2010

Centelles Bros versus Director Patrimoni Txene


Centelles Bros: Hem venut les fotos al Ministerio de Cultura perquè ens garanteixen la difusió.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres també garantíem la difusió.

Centelles Bros: Però els del Ministerio especifiquen com.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres ens comprometíem a l’organització d’una gran exposició acompanyada del corresponent catàleg.

Centelles Bros: I ells establiran un premi de fotografia que es dirà Agustí Centelles.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres proposàvem de fer un premi de fotoperiodisme que es denominés Agustí Centelles.

Centelles Bros: Els del Ministerio van concretar millor la seva oferta.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres vam fer-los per escrit una oferta formal i concreta.

Centelles Bros: Les institucions catalanes van menystenir el nostre pare, només el Govern de Madrid li va donar el Premio Nacional de Artes Plásticas.

Director Patrimoni Txene: És cert, però el Govern català d’aquella època va intervenir en aquella concessió.

Centelles Bros: El material del nostre pare no anirà al Archivo de la Guerra Civil, sinó al Centro Documental de la Memoria Histórica, on el cuidaran molt bé.

Director Patrimoni Txene: Nosaltres vam oferir-los guardar els originals a l’Arxiu Nacional de Catalunya en les millors condicions.

Centelles Bros: Els de Salamanca ens donen 700.000 € però això no té cap importància per a nosaltres.

Director Patrimoni Txene: La Generalitat els oferia 500.000 € i la cessió dels ingressos derivats de l’explotació de l’arxiu des de 2009 fins a 2015.

Centelles Bros: Però els del Ministerio ens han convençut.

Director Patrimoni Txene: Doncs hauria estat bé que els propietaris de l’arxiu i els representants del Ministerio ens haguessin informat d’aquestes negociacions.

Centelles Bros: El nostre pare hi hauria estat d’acord.

Director Patrimoni Txene: El vostre pare era un catalanista de pedra picada.

I així...

Una gran frustració. Un enorme cabreig. Una estupenda impotència. En tot cas els felicito: uns i altres ja han entrat a formar part d’un nou capítol de la meva memòria històrica.

2 comentaris:

elur ha dit...

Hi ha temes que entenc tan poc que fins i tot em fa cosa opinar...

Ningú sap ni sabrà del cert com ha anat tot plegat, suposo, i cada part creu tenir la raó.

Durant quants anys han estat 'ignorades' aquestes fotos? això se sap?

Càndid ha dit...

Saber com ha anat... uf! Potser millor ignorar-ho. Així sabem que algú l'ha ben espifiat però ignorem qui. Ara, si amb els 700 000 euros es compren una casa davant de la meva, els faré fotos cada dia...
Pel que fa a les fotos, suposant que el que diuen revistes i diaris sigui cert, ell les va amagar amb una família francesa de Carcassona. Va recuperar-los el 1976 quan ell es dedicava a la fotografia industrial. Aleshores va començar a publicar i exposar el seu material de mica en mica fins la seva mort el 1985. I suposo que del 85 en endavant tots han (hem) tingut la part de culpa corresponent com perquè només ho hàgim sabut fins que ha esclatat l'escàndol.
Una pena.