dimarts, 26 de gener de 2010

Tres sensors iconogràfics (adéu, Madrizt!)

Acabem la sèrie, amb el sentiment d'abatut entusiasme que acompanya tots els finals.
¿Quin símbol ens queda de Madrizt? No sabem, no ens posem d'acord, canviem a cada moment. Els jocs de l'aigua, de la humitat, humitat que dissol l'espanyolitat i en va deixant taques pertot, els tòpics imprevisibles, els llums, els colors, les portes, les icones indiferents, els objectes fora de catàleg, el menjar, el vi... La sensació d'haver-hi deixat més del que ens emportem, àllò que et fa tornar als llocs.

5 comentaris:

elur ha dit...

Ahir vaig parlar amb la meva madrilenya preferida, la meva guia i anfitriona quan visito aquesta ciutat.
Diria que mai li ha estranyat que em negui a fotografiar algunes coses de la seva ciutat, com ara l'"oso y el madroño" o la Cibeles... o pels meus comentaris, en veu prou baixa perquè no em senti ningú més que ella, quan critico aquells bars i restaurants on no hi cap cap més bandera i/o simbol espanyolista. I encara riu quan recordem tot el que va sortir de la meva boca el dia que em volia convèncer (en plan de conya) a entrar al Bernabéu una vegada que hi vam haver de passar pel davant per força. És tan lleig!

A mi de Madrit em queda sempre un regust dolç de gent amable i simpàtica. I espero que sigui així per molts anys. I t'asseguro que he parlat amb madrilenys sobre la independència de Catalunya sense que ningú prengués mal ni alcés el to de veu. Al final fins i tot em van donar la raó, tot i reconèixer que els hi agradava fer-ho, je.

Càndid ha dit...

No voldria pas donar la sensació que l'espanyolitat sigui el tret definitori de Madrid. Suposo que moltes vegades som els que ens sentim incòmodes amb aquesta iconografia (per símbol d'imposició, d'ocupació) els que ens dediquem a detectar-la obsessivament pertot. I clar, per a fer això, no cal anar a Madrid ni cal anar enlloc. A casa nostra també ho trobem.
Parlant del tema, a finals de febrer hi ha una cita interessant a l'Escala (i a altres indrets)!

elur ha dit...

ummm a Madrid hi ha molt de nacionalisme espanyol i moltes mostres iconogràfiques exagerades, en sóc testimoni. Si a casa nostra ens manifestéssim amb la mateixa mesura seríem altament criticats, no en tinc cap dubte. La majoria de visites que hi he fet l'he trobada molt concentrada a demostrar que és la capital del regne espanyol. Podria criticar-ho i ho faig, però no pas ara i aquí. I tampoc vull excusar-los, només faltaria. A mi totes aquestes mostres excessives i obsessives em fan angúnia, siguin del tipus que siguin, siguin de la nacionalitat que siguin. La seva la que més, no puc evitar-ho.
També és cert que segons en quins indrets de Madrid no t'avasallen amb tota aquesta tonteria. Bàsicament es troba exagerat en els llocs de més turisme.
A casa vam assistir a la cita el 13 de desembre :)

i ara no sabri dir-te si he sigut gaire coherent, avui vinc tocada per la tramuntana, el vi blanc i un barrig barreig emocional considerable.

Me'n vaig a veure el Barça :)

Càndid ha dit...

Hola Neus, seguim el debat (ara que el Pedrobarça ja ha guanyat i que el Madriguti ha demostrat tothom que aprendre a fer passos a la disco també té la seva recompensa):
-estic d'acord que a Madrid hi ha molts símbols de les Espanyes Imperials, però mira, resulta que jo me n'esperava encara més.
-el que em sap greu de casa nostra són les mostres espanyoleres, la veritat, no les catalanes, que em penso que n'hi ha massa poques, tractant-se d'una nació ocupada.
-ja sabia jo que al teu poble havíeu pogut opinar al desembre, prou enveja te'n vaig tenir. Però estic content que l'Escala també s'hagi sabut mobilitzar.
Una abraçada.

elur ha dit...

Per aquí anem escassos en quant a mostres d'amor a la Terra, molt escassos.
M'alegro que pogueu opinar.

(Ahir l'Empordà estava repreciós i el Montgrí atractiu com sempre)

Una abraçada!