diumenge, 21 de febrer del 2010

L'Stalin a Txevengur

Va ser en un programa de llibres de TV3. Recomanaven llibres per a l'estiu. Lectura gruixuida a tocar de la sorra fina. Una noia molt progre i de natural simpatia (la Marina Espasa) va parlar de Txevengur. Em va convèncer. Deia que si eres capaç de resistir les dues-centes primeres pàgines, després xalaves d'allò més, entraves en un nou món.
Vaig intentar esbrinar més coses i resulta que vaig topar amb un exèrcit d'intel·lectuals reivindicant l'autor, l'Andrei Platónov, com a figura cabdal de la literatura russa i universal, ignominiosament censurat i silenciat pel règim soviètic. Un artista stalinitzat i mort en la misèria.
Doncs, bé, me'l vaig comprar, el llibre, i me l'he llegit. M'ha costat, però me l'he acabat. M'ha costat tant que no em puc permetre de no dir-ho.
La primera part, aquella que en el programa televisiu es considerava una formalitat prescindible, l'única que el règim soviètic va permetre'n la publicació sota el títol La procedència del mestre, és la que més m'ha agradat. La que més i amb molta diferència. 85 primeres pàgines d'absoluta antologia.
La part que havia de ser un orgasme de llegir, una experiència iniciàtica, m'ha semblat tediosa -amb alguns petits passatges excepcionals però sense que vinguessin a tomb-, capciosa -els homes són purs per naturalesa, les dones una simple eina de perversió, en el millor dels casos-, vagarosa -l'acció va i ve i torna i no saps per on para, sense gaire sentit-, una cançó enfadosa que durés no hores, sinó setmanes. Mentre llegia m'anava creixent la simpatia per l'Stalin i pels seus criteris censors. I això que el llibre havia de servir exactament per a tot el contrari.
En fi, em queda només reconèixer la meva ceguesa literària i incapacitat crítica. Em penso que no em convidaran al programa L'hora del lector.