Bon Any

Les biòlogues fan posats a l'estiu en biquini.

Nosaltres els fem a l'hivern i aprofitem per felicitar el canvi d'any a tothom.

Sortida de la lluna / sortida del sol

Lluna plena i innocent

Solstici assolellat

Ens apleguem per ser-ne testimonis

Estiuet de l'entrada de l'hivern

BON SOLSTICI (I FESTES ANNEXES)

¿Ja ha passat, el diluvi universal?

Sembla que ja hi havia ciutats a Mesopotàmia quan faltaven un parell de mil·lennis perquè a l’Albera es decidissin a fer dòlmens i a aixecar menhirs.

Alguna d’aquestes ciutats arribava als 40.000 habitants. I això vol dir déus compartits i recintes sagrats. I això vol dir arquitectura monumental. I això vol dir escriptura. I això vol dir comptabilitat.

Els sumeris van començar una història que continua, una que té molts punts febles, però que potser no en siguin ells els culpables.

Misteris com la deessa de les aigües primordials; una llengua no emparentada amb cap altra, ni d’anterior ni de posterior; l’escriptura cuneïforme; els mites de la creació de les persones; de la creació de les arts.

Desentranyar alguns dels seus misteris deu ser fascinant. 

L’exposició del CaixaForum de Barcelona hi ajuda una mica. També val a dir que observar les peces petites (plànols en ceràmica, figures fundacionals, segells cilíndrics...) entre una munió de gent que també hi vol badar i et mira malament si t’hi entretens...

¿I per què es parla de diluvi? Doncs, els sumeris van imaginar un gran diluvi que incorporaren a la seva mitologia. Els jueus la trobaren prou interessant com per copiar-la i posar-la al llibre sagrat que comparteixen amb altres religions. 

El Diluvi de les Civilitzacions –els múltiples diluvis– han anat enterrant la història sota les seves aigües, els seus llims i les seves sals. Remenar-hi té un què d'irreverent devoció. Pensar-hi et porta a laberints en espiral. Però, vaja, és inevitable retre-s’hi. Per mi ho és.

Anada i tornada a l'infern espiritual de la humanitat

La de la foto és la Neus Català. Si llegiu el llibre Un cel de plom sabreu com va aconseguir aquest vestit i per què es va fer la foto quan ja no necessitava portar-lo.

La de la foto és la Neus Català. Si llegiu el llibre Un cel de plom sabreu com va passar la seva infantesa i joventut als Guiaments i també com va ser que hi està passant la seva vellesa. Fins i tot sabreu com va ser que va anar passant per Barcelona, Darnius, Tolosa, Pau, Sarlat, Sarcelles, París, Ravensbrück, Holleschein, Rubí...

La de la foto és la Montserrat Roig, autora del llibre Els catalans als camps nazis. Si llegiu el llibre Un cel de plom sabreu com va ser que en el seu estudi finalment es fessin visibles les víctimes femenines catalanes en els camps d’extermini.

La de la foto és la Carme Martí. Un bon dia va anar a parlar amb la Neus Català sobre la seva infantesa al poble. I al cap de poc hi va anar moltes vegades més per tal d’escriure el llibre Un cel de plom.

La foto és la portada del llibre, l’edició catalana i la castellana. Una crònica del segle passat –suposant que realment hagi acabat de passar (el segle)– i que molts voldrien fer veure que no ha existit (el que s'hi explica).

Carícies d'electroxoc

Divendres. Un institut de Roses. Quarta Jornada de Filosofia a la comarca. La cosa començava amb el documental sobre la Naomi Klein i la seva teoria politicoeconòmica “La doctrina del Xoc”.

Li he estat donant voltes a la seva teoria i m’ha semblat oportú tornar-m’ho a mirar. Sí, dura més d’una hora, però hi ha vegades que t’has de dedicar temps a les coses.

Un plaer conèixer en Milton Friedman i els seus Chicago Boys. I la colla d’adeptes que ha tingut: Pinochet, Bush, Reagan, Ieltsin, Thatcher... El millor de la llista són els punts suspensius, que ens portarien fins a noms que veiem repetits als diaris –els que venen a l’estanc cada dia–.

La Naomi Klein, periodista canadenca, ja era coneguda pel llibre No logo del 2001. El 2007 va publicar The Shock Doctrine. El documental és del 2009 –estrenat el 2011– i té l’habilitat de presentar en 80 minuts el que el llibre aprofundeix en 750 pàgines. El llibre està publicat en català per Empúries.

Per suposat que el llibre i el missatge han recollit crítiques ferotges tant del món econòmic com polític. No podia ser altrament.

Per cert, la Jornada de la Filosofia portava per títol “Poder i obediència”.

Entorn i èxit escolar

Així es titulava un article que vaig enviar per als Diàlegs d'Educació del setmanari Empordà.

De fet era un escrit que tenia fet des del maig anterior, quan no tenia previst que les retallades em portessin a canviar de lloc de treball. Em va semblar especialment adient per tot plegat.

El mes passat apareixia publicat amb un altre títol: "El fracàs escolar". Els dels setmanari diuen que no saben què devia passar perquè el títol agafés un canvi tan sobtat. 

Com que alguns altres fragments de l'escrit també van desaparèixer, m'ha semblat oportú de posar al bloc el text original.

Entorn i èxit escolar

Sóc mestre de primària, però fa set anys que treballo amb alumnat de totes les edats: des d'infantil fins a formació d'adults (sense oblidar cap dels passos entremitjos: primària, secundària, formació professional, batxillerat i universitat). Això és degut que estic en un camp d'aprenentatge.

La diversitat de nivells no és el més significatiu de la meva feina, però, sinó el fet que es desenvolupa fora de l'aula, directament en el lloc dels continguts que es treballen. Segons com es miri, un privilegi, però també un repte i una exigència inacabables.

Set anys no és pas tant de temps com per haver oblidat el treball a l'aula ordinària. I tampoc no és pas tant de temps com perquè l'educació hagi resolt un dels seus problemes enquistats: el fracàs escolar.

El fracàs escolar té múltiples causes i, en conseqüència, no pot tenir una sola solució, ni simple, ni fàcil, ni immediata. És un problema que es deu haver d'atacar a diari i amb sistemes i estratègies diverses, amb l'esperança de veure'n els resultats en un futur més o menys allunyat.

Diria que el model de treball dels camps d'aprenentatge hi pot ajudar. No resoldre el problema, però sí ajudar a reduir. Si no estic equivocat, una de les causes del fracàs és la manca d'arrelament en una societat, en un espai geogràfic, en una història a compartir. Si l'alumne/a no té implicació mútua amb el medi, no hi pot haver interès vers la natura, vers el patrimoni col·lectiu, vers la cultura.

Dins de l'aula es pot fer molt en aquest sentit, però cal una cosa més: s'ha de trepitjar allò de què es parla, sigui la localitat o el cap de Creus o les ruïnes d'Empúries. Simples exemples.

És dificultós, certament. Cada sortida és una feinada d'organització, costosa econòmicament, poc reconeguda per les famílies de l'alumnat ni tampoc per l'administració educativa; una complicació per al centre i un risc per a professorat. Malgrat això, alguns centres i alguns professionals continuen creient-hi.

Jo també hi crec. Per aquest motiu em sembla que la tasca dels camps d'aprenentatge han de seguir en el camí encetat: donar suport pedagògic i organitzatiu als centres. Continuar promovent la pedagogia de proximitat. Continuar apropant el territori als alumnes, i viceversa. Continuar bregant contra el fantasma del fracàs.

El camp d'aprenentatge Empúries hi està compromès.

Càndid Miró, maig 2012

Claus

Cada cop tinc més claus al clauer.

I davant de cada porta

em costa més d'encertar la clau.

I no atino de posar-la al pany

amb aquests forats cada cop més petits.

I m'esforço a recordar

què passarà quan obri.

Segurament hi haurà 

una altra porta tancada

que es deu obrir amb una altra clau

que segurament també tinc al clauer.

Imatge: Old man walking in a key forest  - Sarolta Ban

Demòcrata l'últim

Dia de reflexió. Com aquell que diu ja ha passat. Queda la nit de reflexió. El coixí, o no.

Vindrà el nou dia, a no ser que els maies s’hagin equivocat d’unes quantes setmanes.

En tot cas millor dormir i aixecar-se descansat, no fos cas que posem la llesca a l’urna i el sobre a la torradora.

Martín Tognola (Time Out)

Miro el dibuix dels candidats. Sembla que no hi siguin tots, però no és cert. Sí que hi són, a la seva manera.

Bé, els que no es veuen és que han corregut més i no han quedat retratats. Diguem-ho així.

També hi ha el vot en blanc. I el vot nul. I, si m’apureu, hi ha l’abstenció. 

També a Nàpols es fan bolets, quan plou

La guerra passava a través dels llençols estesos.

El llit era a tocar de la porta d’entrada a la casa.

Matalàs i somier eren la caixa forta de la misèria.

L’estraperlo es juga amb fitxes de gana en un tauler

Que és sempre el mateix i completament nou cada dia.

Gennaro és una veritat de cartró pedra.

Amalia és una mentida de carn i ossos.

Gennaro condemna el mercat negre de cafè

davant d’una tassa que vol sempre plena.

L’Amalia es lliura totalment a l’ofici de sobreviure

i encara li sobra temps per parir i intentar fer de mare,

d’esposa, de veïna, d’amant, de napolitana.

Es pot entendre la història com un triomf de la moral.

Però darrere les cortines i sota les catifes hi ha una altra història.

Una moral molt més confusa, més ambigua, més certa.

Nàpols Milionària! és una obra d’Eduardo De Filippo, que els de la Funcional Teatre representen aquests dies a Figueres.

càndid a l'escala

El de dalt de tot de l'escala
triava i remenava
i feia seu el caramull
i en deia prerrogativa
no li ho discutia ningú
ans li oferien nous presents
perquè veiés qui l'estimava.

El de baix de tot de l'escala
collia el que n'havia caigut
sabedor del seu esglaó
i deslliurat d'altres mesures
i d'exigències qualssevol
vers l'escala i son redós.

I el que corria pel mig
ara pujant ara baixant
i mirava d'atrapar coses al vol
allò que refusaven més amunt
convençut que no podia 
fer altrament d'allò que feia
que no en tenia ni culpa ni opció.

Cap d'ells no estava disposat
a acceptar que era allò
digues-li escala o planeta
l'únic que els mantenia vius.

La versió original la trobareu als expositors d'Ikea (l'any que ve)

Tenia el llibre des del Sant Jordi i al final li ha tocat el torn.

Imagineu-vos que el segle XX sigui una persona... ¿en qui esteu pensant? ¿qui pot assumir tanta simbologia?

Doncs, segons en Jonasson, qui representa millor el segle XX és un suec especialista en explosius i que es nega a parlar i a entendre de política. És una mica curt de gambals però el que sí que té és una enorme facilitat per als idiomes. I una necessitat imperativa i periòdica d’alcohol.

Per tal de representar el segle el pobre home ha de córrer i recórrer món i conèixer gent tan interessant com Churchill, Franco, Mao Zedong, Nixon o Stalin.

Direu: d’homes molts i de dones poques. I tindreu raó.

Direu: alguns continents molt i altres no gaire. I tindreu raó.

Direu: deu ser de per riure, ¿no? I tindreu raó, però no tant.

La novel·la passa per ser una història hilarant. I deu ser-ho, per als suecs, tan formals ells i elles.

La història té moments que ens remet a Arto Paasilinna, a qui fa referència. També esmenta La Familia de Pascual Duarte, d’en Camilo José Cela, però no sé jo si...

El cas és que al protagonista –tant si representa el segle com si no– l’agafa la celebració del seus cent anys de vida en una residència geriàtrica, i l’home decideix saltar per la finestra i dedicar-se uns quants anys més al surrealisme nòrdic.

M'hi jugo... alguna cosa... que la temporada que ve trobarem la versió original del llibre entre els mobles d'exposició d'Ikea.

Homo periurbanus

Després de la pluja tranquil·la –la sàvia i reeixida pluja de tardor...

I abans de la tramuntanada –la irada resposta de les isòbares...

En un passeig periurbà –granges, conreus, recs, camins rodats...

Fins a un indecís Manol –com tot un poble aclaparat pels dubtes...

Algunes bestioles miren com s’acosta una nova i necessària tardor...

I un servidor que juga a fer de testimoni –com si no anés amb mi.

Canvi d'hora al dia verd

Després d’una severa despesa de sestertius –els que em corresponien diàriament com a servus– en la compra de trivias, i amb l’ajut final d’unes quantes permutatios, he acabat el meu primer ilustrum sobre Green Day.

Ara estic intentant desfer-me dels meus repetits –a base de regals i de permutatios– i després col·locaré el meu darrer cromo a l’àlbum i ja hauré acabat. 

Això em permetrà no sé exactament què, però vaja, alguna cosa bona. Potser sortiré al podium, o a l’Olympus, i potser podré inventar-me les pròpies trivias i fins i tot algun àlbum que se m’acudeixi... De moment vaig gastant els meus creatium en les propostes dels altres.

Suposo que sabeu que parlo de l’Ilustrum, una web catalana que havent assolit uns 40000 usuaris com jo en molt poc temps ja es planteja altres reptes, econòmics és clar/esclar: una versió Premium de pagament i entrar al mercat estranger.

Fins ara era d’aquelles que podies jugar sense despesa (Freemium, en diuen) però amb l’opció de gastar-te uns calerons reals si estaves molt desesperat de no trobar un cromo en particular que ningú no t’oferia, o molt impacient de continuar jugant quan t’havies acabat el teu sou gratuït. D’ara endavant, vés a saber.

En tot cas, boca oberta amb un rajolí de saliva, davant l’agudesa d’haver convertit una activitat quasi tradicional –de quan col·leccionàvem els santets de missa, o de quan els pobres proletaris aconseguíem un cromo de jugadors de futbol que no podríem comprar després de guanyar-lo a les bales– en tota una moguda digital.

M’he acabat el Green Day, i el que n’he après a base de respondre trívies, i de llegir el peu de foto de les caselles de l’àlbum, i de mirar la informació addicional de cada cromo.

Tres vegades

La Funcional Teatre ha escenificat tres cops la seva particular visió de Cap home és visible. Poesia medieval que la poetessa Dolors Miquel ha readaptat al català contemporani bàsicament per palesar la dificultat que tenim a l’actualitat amb el nostre català, probablement similar a la que haurien tingut a l’època, suposant que algú l'hagués fet arribat a la gent del poble.

Una mica de música en directe –medieval, però també del Renaixement i fins i tot barroca– fa més passable el devessall de mots d’intenció mística i amorosa i pornogràfica i pedagògica i de recull de les dèries socials.

Aquest cap de setmana, amb les representacions fetes al Casino Menestral de Figueres i al centre cívic de Garriguella completades amb l’estrena de fa uns mesos a Vilajuïga, s’acaba el injustificadament breu recorregut d’aquest espectacle.

Un dels poemes que em tocava recitar, amb l’ajut de la Bet i el seu violoncel, va ser el del gironí Francesc de la Via, No fonc donat tal joi en tot lo segle, o bé En secret dins sa cambra, segons la versió de la Dolors Miquel. Us en poso un fragment original. I també un enllaç al poema sencer.

A veure quants rombes hi posaríeu vosaltres.

"E no us pensets pas duràs llonga estona. 
Per mig dels cors li mis un gran palm d’asta, 
trencant los tels de sa virginal claustra, 
e leis dix: “Ai, ai, ai, que ara sui morta! 
que el cor me fall, e l’arma em desempara”. 
E dins mon queix me mes un tros de llengua, 
girant los ulls ab graciós donari, 
sí que eu pensí fos finida sa vida."

Desfilada de cap de setmana

Divendres vaig fer festa. Vés. Tenia la bandera a punt per anar a la manifestació de Barcelona, però no. No cal que la busqueu a la foto dels diaris, no hi era. Vull dir la foto aquella que es veu la plaça Catalunya, amb força gent. En comptes d’això era a Cervera (sí, sí, la Cervera del Felip Quint, que ara diuen que no va ser tan felipista com deien). I, com és tradició, acabant el dinar amb un cigaló-carahillo d’anís (d’Anís del Mono, sí, sí, la marca que va comprar Osborne, sí, sí, la del toro de la bandera que tenia preparada...).

Dissabte sí que vaig ser a Barcelona. I de fet vaig prendre un bany d’hispanitat, perquè vaig anar a veure Campanades de boda, d’uns que es diuen cubans i que parlen en català i en castellà i que juguen a barrejar-se amb els hindús tot fent broma amb els francesos i romanesos. L’obra, divertida, és el que en altres temps en dèiem una “espanyolada”.

Diumenge –o sigui avui– m’he estat a l’Escala, mirant una desfilada de núvols i discutint amb mi mateix si és diumenge l’últim dia de la setmana –i per això, abans a les comarques occidentals, en dèiem “fi de setmana”– o bé, com consideren els anglesos, n’és el primer, i per això el tema del “cap de setmana” li queda millor, tot i que cap també vol dir punta, ni que sigui la del final. O no.

Sigui com sigui, demà a treballar...

Del joc de l'oca al paté de foie

No és pas un acudit, d’entrada, sinó una proposta artística a mitges entre la Laura Iniesta i el Faustí Llucià. Està exposat al Palau Solterra i hi hem anat a donar un cop d’ull.

La Laura pinta i en Faustí fotografia. S’han repartit les caselles del joc de l’oca i s’hi han recreat. Ells dos estan a la foto de sobre del paràgraf. El tauler del joc està a sota.

Sembla ser que el joc de l’oca ve de lluny, que els grecs ja portaven circuïts semblants a l’escut per fer una partideta entre batalla i batalla. Ara bé, sempre hi ha un inventor oficial, i en aquest cas és en Francesco de Médici, per allà al segle XVI.

En Francesco devia pensar que era un joc que feia peça per a la monarquia i va regalar-ne una còpia a en Felip II d’Espanya, aviat farà 5 segles. 

La Laura i en Faustí han trobat que això del joc de l’oca era una bona metàfora de la vida, de la recerca de la perfecció, l’anar endavant i endarrere, trobar ponts, petites accelerades afavorides per l’oca empordanesa o la que sigui, també la de caure en desgràcia, aturat o mort del tot, o simplement haver de tornar a començar de nou.  

No és estrany que tirant del fil de la metàfora hagin arribat al paté de foie, aquesta exquisidesa (segons molts) que implica una bona tortura a la bèstia que ens fa saltar de casella i tornar a tirar. Deu ser gràcies a això que la mort de l’animal -i el consegüent aprofitament del seu fetge sobredimensionat i emmalaltit- li resulti un bon alliberament.  

I, mira tu, resulta que aquest cap de setmana passat, a Alpartir (Saragossa) se celebrava el VI Campionat Mundial del Joc de l’Oca. No, no hi vam anar, ni tan sols vam fer una partideta a casa. Però ha estat una casualitat com una altra. No hi sou a temps, d’anar al Campionat, però sí a donar un cop d’ull a l’exposició de la Iniesta i en Llucià. Ja ho sabeu, a Torroella de Montgrí.

Ara em surten els números

Segons la presidenta del PP a Catalunya, Alicia Sánchez Camacho, el seu amic Artur fa més cas dels 600 000 individus que es van manifestar a la Diada que de les 800 000 persones sense sostre que hi ha a Catalunya.

Jo hi era, a la Diada, i vaig quedar parat de saber que només n’era un, de poc més de mig milió. Però ara ho entenc. Allà hi havia els 600 000 manifestants i també els 800 000 sense sostre, els quals, tot i la calor, es tapaven instintivament amb el primer drap que tenien a l’abast que, casualment, era una estelada.

La senyora Alicia també va dir que ella era catalana i espanyola, però que si no manaven els espanyols, passaria a sentir-se estrangera, ella, la seva família, els seus amics, i tots els catalans silenciosos (no sé si també hi compta els sense sostre).

No vull pas frivolitzar sobre els que viuen al carrer. Confio que s’estengui que, de fet, frivolitzo sobre qui hi frivolitza, sobre ells i sobre tothom qui pot.

Va, d'acord, ho confesso. Simplement havia trobat aquestes imatges manipulades que fa en Mimaki i buscava una excusa per posar-les, encara que sigui parlar de qui segurament no s’ho mereix. 

Final d'estiu

“El temps ha estat propici. Ha arribat l’hora / dels treballs pacients / amb els penjolls pesants d’una son terrenal. / Ha arribat l’hora / d’oferir sacrificis al déu cenyit de pàmpols / pel sol que ve i se’n va, per l’aigua avara, / per la terra calenta i els minerals secrets / que les arrels anhelen. / Gloriós serà el suc de la tardor imminent. Després de la febrada dels ferments / i el foc obscur de la convalescència, / escalfarà les nits del gran hivern.”

Quim Español – Final d’estiu

Arriben les pluges i sembla que alguna cosa interior es prepara per fer balanç. Unes poques figues, un tros de formatge i un rajolí de vi ajuden a quadrar la liquidació d’estiu.

A les vinyes ja s’han collit les varietats primeres. D’altres, empeltades, triguen una mica més. Són al caure.

De nit, se m’acut jugar amb la copa de vi i una espelma. Amb vi és més fàcil trobar-hi el bokeh. No caldria ni càmera. Els llums petits i un puntet de llagrimeig fan guspires mòbils de colors als ulls.

Tot seguit hauria de fer el mateix un setrill d’oli, i potser també amb unes engrunes de pa, o amb la transparència d’una bona llesca. Massa feina. Massa tard. M'acabo el vi.

Pa acètic, most cereal, oli de pàmpols, vi d’olives, farina de raïm, oli de blat... Vaig a dormir sentint la pluja.