dijous, 27 de desembre de 2012

¿Ja ha passat, el diluvi universal?


Sembla que ja hi havia ciutats a Mesopotàmia quan faltaven un parell de mil·lennis perquè a l’Albera es decidissin a fer dòlmens i a aixecar menhirs.

Alguna d’aquestes ciutats arribava als 40.000 habitants. I això vol dir déus compartits i recintes sagrats. I això vol dir arquitectura monumental. I això vol dir escriptura. I això vol dir comptabilitat.

Els sumeris van començar una història que continua, una que té molts punts febles, però que potser no en siguin ells els culpables.

Misteris com la deessa de les aigües primordials; una llengua no emparentada amb cap altra, ni d’anterior ni de posterior; l’escriptura cuneïforme; els mites de la creació de les persones; de la creació de les arts.

Desentranyar alguns dels seus misteris deu ser fascinant. 

L’exposició del CaixaForum de Barcelona hi ajuda una mica. També val a dir que observar les peces petites (plànols en ceràmica, figures fundacionals, segells cilíndrics...) entre una munió de gent que també hi vol badar i et mira malament si t’hi entretens...

¿I per què es parla de diluvi? Doncs, els sumeris van imaginar un gran diluvi que incorporaren a la seva mitologia. Els jueus la trobaren prou interessant com per copiar-la i posar-la al llibre sagrat que comparteixen amb altres religions. 

El Diluvi de les Civilitzacions –els múltiples diluvis– han anat enterrant la història sota les seves aigües, els seus llims i les seves sals. Remenar-hi té un què d'irreverent devoció. Pensar-hi et porta a laberints en espiral. Però, vaja, és inevitable retre-s’hi. Per mi ho és.