dijous, 30 de juny del 2011

Fer trampa

Doncs, sí, faig trampes. M’enganyo a mi mateix.

Fa un any i mig vaig obrir un bloc que es deia –i es diu, encara– Tròpic de Tramuntana.

Més que un bloc era una excusa amb compromís. M’obligava a tenir una microconversa diària amb la natura. Cinc minuts. Una observació. Temps de veure-ho o sentir-ho, pensar-ho i escriure-ho. I al vespre passar-ho al bloc.

Si no tenia cinc minuts diaris per a calmar-me i observar el que m’envolta i treure’n alguna cosa significava que la meva vida era molt trista. Entengui’s “el que m’envolta” com la “natura en un sentit inapropiadament ampli”. Potser es mantenia igualment trista, la vida, però segur que no tant.

I això vaig anar fent, com una disciplina necessària. Si no les anotes, hi ha pensades –que no arriben a pensaments– que s’esvaeixen enterrades per noves pensades. Amanides amb fragments del que llegia i que també fos una microconversa, i encara finalment hi he anat afegint fotos.

L’altre dia em va venir la cosa aquella que si Google ens feia la guitza i deixava de ser-nos col·lega, ¿no seria millor tenir aquell escamparrogle en un sac lligat, per si de cas? I m’hi vaig posar. Però...

Cada forat que trobava en el calendari (cada dia sense anotació) m’agafava mal rotllo. ¿Tants? Vaig decidir que no podia ser, que taparia aquells forats amb “les altres anotacions”, o sigui, buscant les imatges que havia fet per aquelles dates i posar-les com un plafó per dissimular el que no hi havia.

I en aquestes estic: buscant imatges –algunes de les quals he aprofitat per decorar aquest missatge- i tapant forats. I anar-ho guardant tot, per si de cas. 

És fer trampa, és cert. ¿I...?

dilluns, 27 de juny del 2011

Indiknats, ¿fins kuan?

Per exemple fins ke la klasse polítika deixi de sotmetre’s –i de sotmetre’ns– als diktats de les lleis del kapital i dels merkats.

Els bankers, ¿kuan fa que estan akampats a la Monkloa o al Parlament?

dimecres, 22 de juny del 2011

¿I si un dia es revelen els cables?


Tots hem llegit un conte en què els electrodomèstics es revelaven. Estava bé. Però feia riure.

I caminant pel carrer, per qualsevol carrer de l’Escala, per exemple, hi ha una cosa que no fa riure; fa por, esborrona.

¿I si un dia es revelen els cables?

¿I si deixen de fer córrer allò que se suposa que fan córrer, sigui electrons o protons o megatrons, i ens abandonen sense llum ni aparells ni telèfon ni internet?

¿I si decideixen desenganxar-se dels ganxos i atacar els i les pobres vianants, entortolligant-los pels peus, per les mans, pel coll?

¿I si opten per baixar a terra i tallar els carrers, fondre les bateries dels cotxes aparcats, o electrocutar els panys de les portes i de les finestres de totes les cases?

Quan aneu pel carrer, fixeu-vos-hi. Som massa confiats. No sabem el perill que ens assetja.

dijous, 16 de juny del 2011

L’eclipsi

De casa no el vam veure pas però sí que vam notar una fal·lera desfermada entre els coneguts i amics, llunàtics tots de cop i volta, o de tota la vida.

La no contemplació del fenomen em va recordar la sèrie de l’astrònom i fotògraf Laurent Laveder. Va estar fotografiant la lluna pel davant i pel davant (pel darrere no es pot, d’aquí on som, ja ho sabeu) sense cridar massa l’atenció. Fins que se li va acudir “jugar amb la lluna”, allò que els seus compatriotes i els erudits en general en diuen “trompe l’oeil”. Aquí la cosa va canviar. Va guanyar un concurs de Canon. Va començar a sovintejar en publicacions del gran públic, les fotos van aparèixer en cartells publicitaris, etc.

Segur que us ha arribat algun correu electrònic o alguna presentació d’aquelles que circulen amb fotos seves.

Va per l’eclipsi que també ens va fer un trompe l’oeil, o un eclipsi de núvols. Amb música dels REM i dels Police s'hi pot feri un viatge divertit.

dilluns, 13 de juny del 2011

Pedra sola

Us dibuixaria una pedra
una de sola una pedra
i exclamaria aquí ho teniu
el més exacte resum
les curculles dels mars eixuts
les derives continentals
els mantells i el seu corriment
les insistències de l’aigua
el vent corrosiu i la sal
els càlculs del picapedrer
l’habilitat del paretaire
l'ocàs de civilitzacions
passes enrere i endavant
temps i natura que s’alien
supervivència i instint
descobrint de nou la bellesa
el bo i dolent de les persones
aquí ho teniu exclamaria
a mercè de l’àcida pluja
dels dits humans àcids també
una pedra que encara hi és
hi és la pedra que és Empúries
aquesta pedra que és l’Empordà
aquesta pedra que podríem ser
la que inequívocament som

diumenge, 12 de juny del 2011

Escollida pels déus


Com l’autora, la Maria Carme Roca, diu: una història que hagués pogut passar en qualsevol altre moment però que li va agradar de situar al segle IV aC, quan Empòrion i Índica estaven en plena esplendor.

En una revista especialitzada en parlaven amb no gaire entusiasme, però em va semblar que l’havia de llegir. Que me l’haguessin regalat per Sant Jordi va esvair i resoldre els dubtes.

I, vaja. M’ho he passat molt bé llegint-la. Potser no té l’argument del segle, però déu n’hi do si s’ho ha currat. Potser hi ha alguna relliscada històrica (m’ha semblat localitzar-ne un parell de grosses), però és evident que hi ha un esforç potent de documentació. Potser els personatges són una mica estereotipats, però val a dir que n’ha necessitat una bona colla i d’una gran varietat. Potser el personatge principal, l’Hèlia, només té protagonisme a la portada, però ja en fa prou. Potser les ciutats grega i ibera que s’hi respiren són una mica televisives però al cap i a la fi estan ben dibuixades (i mai més ben dit perquè a les guardes del llibre hi ha sengles dibuixos d’en Jordi Sagrera).

A la fi es llegeix molt bé. Manté el fil. El joc dels capítols, amb títols aforístics del tipus “ràbia covada, seny perdut” o poètics com “la letal metzina del despit” hi donen molt de joc. Vaja, que m’han quedat ganes de llegir-ne algun altre, potser no de manera imminent.

I, sí, encara som prou grecs i prou ibers per a entendre’ls.

dissabte, 11 de juny del 2011

Irònic

En acabar d'escriure el poema vaig trucar l’Alanis pensant que seria una bona idea que el musiqués. Em va dir que li enviés per fax que se’l miraria (en aquella època el correu electrònic encara no era habitual). Uns mesos després va publicar una cançó que es deia Ironic però que havia canviat substancialment el meu text. Per això us el poso perquè compareu. Encara ara em pregunto per què ho va fer. Ah, amb l’Alanis ja fa temps que no ens escrivim.

avui t’aixeques molt tard
            però els altres fan més tard que tu
l’aparcament és ben ple
            però quan arribes en surt un
vas a la pelu i no sents
            que malparlin de ningú
a la ràdio justament
            posen la cançó que enyoraves sentir
la teva xicota diu
            que està d’acord amb el que anaves a dir
prems una tecla només
            i ja es desbloqueja l’ordinador
el poli trenca el paper
            de la multa i reconeix que tens raó
et trobes aquell vestit
            que anhelaves a meitat de preu
no has de fer cua enlloc
            ni cal que t’hi quedis dempeus
tornes a casa i encar
            queda més de mig dipòsit ple
a la bústia t’has trobat
            una carta que no és cap rebut del banc
el xarop recomanat
            t’ha tret del tot el mal de cap
sembla que aquella loció
            contra la caspa està funcionant
la bàscula insisteix
            que fa dies que no t’has engreixat
com t’adoren els teus fills
            i els teus pares i tot el veïnat
i fent el sopar et sorprèn
            que darrerament l’allioli no se’t talla mai

però no et pots treure
de sobre la sensació
            que alguna cosa va malament
i el més irònic de tot
            és no acabar de saber el què


Ja que em nego a dedicar-li aquest missatge a l'Alanis (ja entendreu per què), doncs l'hi dedico a l'Eulàlia (ja entendreu per què).

diumenge, 29 de maig del 2011

Gràcies, Isabel Mebarak i Ripoll

No sé si has estat tu que l'has acostumat a anar de cinc en cinc -tot i que s'ha de reconèixer que no sempre hi arriba-, però t'ho hem d'agrair. Al noi se'l veu content i tots estem segurs que tu hi ajudes, i molt. I això fa que el noi ajudi a fer contents els seus companys i, de retruc, una bona colla d'aficionats i aficionades. Clar que és cosa vostra, i potser hi ha més coses per entremig, però gràcies.

Ah, i que vagi bé la cantada d'avui.

dimarts, 24 de maig del 2011

Pedra, paper, tisora...

Previ: La pedra insòlita és un llibre de l'editorial Meteora que conté fotografies fetes per l'Anna Vila, de pedres pintades per la seva filla Sandra Morera, que té paràlisi cerebral, i acompanyades de haikús escrits per Feliu Formosa. Les imatges que incorpora aquest missatge són les difoses per internet i no s'han triat especialment.
Versos que interpreten el color, la línia, el gest, la foto, i la pròpia mirada.

A cada pedra et demanes: ¿què hi ha pintat a l'altra banda?
De vegades les coses són i es deixen veure: no els cal significat.
L'alta pedra s'ajeu i es capgira el paisatge, però seguim parlant perquè ens apaivaga.
¿"Pedra insòlita" o bé "Diàlegs amb pedres"? Les fotos, els versos, potser són simple xafarderia.

A les pedres hi he trobat pols inexactes, joies fastuoses, apologies del còdol, armes embellides, espais tancats però amb textura, natures internes, ventades de cromoteràpia, exvots pagans...

Quan volem parlar del que creiem saber, exposem la resta.

dissabte, 21 de maig del 2011

Jornada de refracció

Diumenge tots a votar. ¿Tots? Serà cosa de veure quina serà l’abstenció. Els i les politiquívors parlaran de desinterès popular. ¿Per què no fan una cosa: permetre l’antivot, el vot en contra? Igual es batien els rècords de participació. I molt antidemocràtic no seria. És el que han fet els i les politiquívors durant bona part de la campanya, i abans i tot. ¿Per què nosaltres no podem? Poder dir qui volem que plegui i se’n torni a la feina, si és que en troba.

Diumenge a votar. ¿Votar a qui? Intentar esbrinar quin és el menys corrupte de tots, quin podrà ser més just i equitatiu, quin farà menys la gara-gara als poderosos i als especuladors i als manipuladors, quin serà menys titella en mans de titelles més grans en mans de les finances, quin té cara d’honestedat i alhora possibilitats d'eficiència. En una època en què tots proclamen que és un desastre però que tots estan disposats a fer-se’n càrrec... ¿No és molt sospitós això?

Diumenge a votar. O a preguntar-se de debò: ¿Què volen aquest jovent / que acampen de matinada?


divendres, 13 de maig del 2011

Ereccions

Deu ser que s'acosten eleccions.

Avaaz demana que votem, abans de les mateixes, els imputats d'or, d'argent i de coure. Si voleu participar-hi, ho trobareu clicant aquí. Veureu que n'hi ha per donar i vendre (i alguns que quedaran sense ni ser donats ni venuts, fent la seva).

I al mateix temps em fan saber que Al Tall ha publicat una cançó convidant els valencians a no votar en Francisco Camps. Ells n'expliquen els seus motius. Que en tenen.


La cosa s'escalfa. I els dubtes es van botint.

dimecres, 11 de maig del 2011

Picasso versus Klee

Va d’un dibuix d’en Paul Klee. Tothom el té i tothom el vol. Hi ha falsificacions pertot. Segurament l’original és una altra falsificació. Els protagonistes viuen al voltant d’aquest dibuix, és a dir, d’aquests dibuixos. Segurament els protagonistes també són falsificacions. No hi ha res que aquests personatges no puguin fer per aconseguir-ne una altra còpia, evidentment falsa. No hi ha res que no estiguin disposats a fer. No hi ha res que a l’autor no se li ha acudit que no facin. Com les drogues, les legalitzades i les que no ho són. Sabates de droga. Piscines de droga. Com el sexe, el que ho sembla i el que no. A saber quantes activitats se us poden acudir que tinguin relació amb el sexe. A l’autor segur que més del doble.
¿I sabeu què és el millor? Que tota la novel·la és com el dibuix: línies simples i geomètriques fent una composició clara, quasi transparent. Ciutat amb talaies (el dibuix). L'alquímia del mercat d'alquímies (la novel·la). ¿Qui ha estat capaç d’aquesta palla mental d’escriptura impecable? En Maurici Pla.

Va d’un quadre d’en Picasso. Un detectiu és encarregat de buscar-lo a Horta de Sant Joan, on va ser pintat i d’on possiblement no n’ha sortit. A partir d’aquí comencen a aparèixer personatges, alguns trets de la saga Millenium, altres de pel·lícules americanes de sèrie B, altres de Ventdelplà, altres de les novel·les tipus Dan Brown, i encara algun altre de les revistes de l'època. Aquí també hi ha sexe, explícit en els insinuacions, pressuposat en les realitzacions. Aquí també hi ha drogues, però en mides més estàndards. Aquí també hi ha acció, sorpreses, salts mortals en l’argument, pistes falses, violències mesurades. Fins i tot una hipòtesi sobre el quadre en qüestió, que algun artista convençut dirà que podia haver-se estalviat. I una qüestió amb la filla que promet i promet, però que al final queda pendent.
¿I sabeu què és el millor? Que es llegeix com si res, tot i que és una mica com el quadre que diu que es busca: una fal·làcia. El secret de Picasso. ¿Qui ha estat capaç d’aquest bestseller, fluït i eficient, amb decorats de terres de l’Ebre? En Francesc Miralles.

A aquest ritme, aviat podré fer la competència al llibreter...

dimarts, 10 de maig del 2011

Darreres anotacions en moviment


Trenta anys de tramuntana a l’Empordà amb prou feines si m’han servit d’entrenament per a la ventada d’avui a Capo Testa.

Berenem tancats al cotxe –a fora plou– davant la badia de Santa Reparata. Rere els vidres mullats continua essent atractiva.

De nit, carpaccio de silenci.

Trobem, per fi, murs de pedra seca, tot i que, amb tants de líquens i amb tanta humitat, que no fa gaire honor al seu nom.

És evident que preferien voltar els morts de pedra en llocs petits i tancats. Sorprèn, ara la necròpolis excavada, voltada de flairoses murtes, molt més adients per al més enllà.

En una illa petita és relativament fàcil assenyalar on tens el mar a prop. A Sardenya és més complicat.

Porto Cervo és un decorat per a gent de pasta, entre ravioli i ravioli.

Sota el vol de rapinyaires de bona mida i entre cebollins i sureres sense pantalons, hi ha el país interior.

¿Per què ramats i pedra seca s’integren en el paisatge tan harmònicament, i amb les carreteres i els cotxes no hi ha manera?

Potser la nostra visió no és equànime, però la tele d’aquest país berlusquineja molt.

Agafem aire per volar, per endur-nos més coses del país, aire, llum, sons, a més d’una petxina i un còdol.

dilluns, 9 de maig del 2011

Paisatge i patrimoni col·lectius

Jo no ho vaig entendre, però John Berger ja ho insinuava en el seu Ways of seeing. L’aparició de la tècnica pictòrica a l’oli va ser forçada per les necessitats de vanitat de la burgesia. Quan es retratava un personatge sortia abillat amb algunes de les seves possessions més ostentoses: robes, cases, família, terres... És aleshores quan apareix de debò el paisatge. És un patrimoni personal, lligat a la persona que es retrata, un decorat de luxe.

Mr and Ms Andrews, de Gainsborough

Quan en la pintura desapareix el propietari, quan el paisatge comença a ser protagonista per si mateix, s’estan obrint les portes a l’aparició del romanticisme, per una banda, i molt més greu: s’estan posant les bases per al concepte de “patrimoni col·lectiu”.

Per això en Berger defensa el “paisatgisme” mentre que bona part dels crítics d’esquerres anteriors a ell, i encara més els coetanis, i especialment els posteriors, en deien i diuen pestes del “paisatgisme”, com un gènere espuri, badoc i propi de panxacontents sense cap visió social ni sentiment de classe.

¿Com és que he acabat ajuntant aquestes peces del puzzle?

Doncs escoltant l’Àngel Rodríguez que feia una xerrada sobre paisatge i literatura, i, és clar, començava el viatge literari amb el romanticisme, per anar passant a l’obsessió “jardinista” del noucentisme (m’ha vingut com un llamp la visió del jardí abandonat de Sant Martí d’Empúries que havia pertangut a l’autora noucentista local per excel·lència, la Caterina Albert), i ha anat continuant fins als nostres dies.

I escoltant, tot seguit, la Cristina Massanés, que il·lustrava l’anterior amb obres pictòriques més o menys locals, especialment Ramon Reig i Salvador Dalí i en llançava un bon gruix de propostes pedagògiques.

Ramon Reig - paisatge

I rematant la sessió amb Joan Manuel del Pozo amb una repetició-resum d’una seva conferència del 2009 sobre Paisatge, ciutadania i educació, que ja havia sentit en un congrés –i que m’havia realment convençut però que m’havia quedat com una peça aïllada, fluctuant, a l’espera d’encaixar de debò en alguna banda. (En Gerard em passa el text de la conferència: http://joanmanueldelpozo.blogspot.com/2009/06/paisatge-ciutadania-i-educacio.html)–.

No hauríem pas arribat al concepte de patrimoni col·lectiu sense anar descobrint de mica en mica el paisatge, com som paisatge, com el paisatge és un dels drets universals de les persones.

Mira que em va costar aquest dissabte de matinar per anar a escoltar conferències al Far d’Empordà, però crec que ha valgut la pena.

diumenge, 8 de maig del 2011

Sardenya, quatre notes més



Sàsser ha encomanat la tasca de dissenyar i distribuir els cartells informatius als artistes i instal·ladors més creatius. Els ha proposat dos temes: ¿on ningú creu que és impossible trobar un rètol?; i l’altre: ¿fins on pot un rètol fer anar els crèduls?

Rectifico: qui ha fet els rètols de les carreteres era un optimista convulsiu del tutto è possibile!

La posta de sol ha triat la paleta de tons pastel per acabar amb l’abril. És tan impressionant que descartem fer la foto.

Una cantada de polifonies masculines ens deixa pampolperduts i timpabadats. I a més interrompen el concert perquè l’equip de futbol local ha guanyat.

És possible que aquesta gruta fos la residència de Neptú, però a hores d’ara deu haver fugit per cames després d’empenyorar el trident.

Quina dèria d’anomenar catedral aquests espais magnes fabricats per la natura. ¿No hauria de ser a l’inrevés? Quan un temple fos especialment aconseguit, anomenar-lo gruta...

O els gavians d’aquest país són més confiats de fer el niu al costat dels camins dels turistes, o és que fins a l’abril aquí no hi ve ningú.

Corb albí de cant estrident en aquesta jungla baixa, en aquesta selva nana.

Istintino és la punta de la fona voleiant abans que la pedra no surti disparada. Tanmateix el nom té un poder terapèutic: calma l’ànima i desfà els grumolls de la sang.

Cap de Creus amabile, frizzante.

Com si a Menorca haguessin substituït les parets de pedra seca per tanques intenses de vegetal.

Hem intentat anar a Castelsardo simplificant el camí amb l’ajut del mapa i dels rètols: devem haver agafat una vuitantena de carreteres diferents i quan, finalment, hi arribem, tenim la sensació que no pot ser, que ens n’hem sortit prou bé.

dissabte, 7 de maig del 2011

Dues retòriques de ponent

Llegeixo alternament i simultània –coses de l’atzar– dos llibres de dues escriptores lleidatanes.

Per una banda Una tempesta de la Imma Monsó. Va d’una escriptora que se’n va a fer una presentació del seu llibre al Pirineu. Un admirador pallissa. I va embolicant la troca, sota una aparença realista, fins a límits insospitables. Quan apareixen alguns dels assistents a l’acte, i alguns dels absents, la cosa esdevé un thriller a càmera lenta i amb flashbacks encara més lents. I la retòrica ve d’intentar donar a tot plegat una fesomia creïble, i a cada capa de pintura, el conjunt és cada cop més surrealista.


L’altre llibre se suposa que és de poesia. De fet té un poema llarg, discursiu, suposadament narratiu, però que més aviat anomenaria divagador. És La dona que mirava la tele de la Dolors Miquel. Va d’això, d’una escriptora que s’empassa la tele tant com pot. Pura retòrica. Una diatriba sobre tots els temes que se li ocorren però fent servir com a frontissa entre un tema i un altre elements televisius que van des del Paquirrín als teletubbies, sense oblidar la Pamela Andrerson o la Marujita Díaz. I amb un colofó enciclopèdic –una breu i personal explicació de cada personatge, fet o element televisiu que han sortit al poema–. Al final haureu de triar si us ha agradat més el poema o el glossari.

Sospito que cap dels dos llibres passaran a la col·lecció dels “imperdibles”. Però he gaudit amb tots dos i, segurament, amb la barreja de tots dos. Ja us ho he dit: la casualitat...

dimecres, 4 de maig del 2011

L'Alguer - quatre notes en moviment


Partim. Ens encabim com projectils adherits a una maleta i a un llibre guia que du el nom del nostre destí en colors cridaners i estampat a la portada.

A l’avió reciten les inacabables mesures de seguretat com es desgrana una pregària monòtona en què la rutina ha substituït la creença. Dalt del cel el món s’ha desentès de nosaltres.

Palmeres i tamarius. Cementiris de posidònia i aplecs de nuvolades. Inquietant com el mar amb lluna nova.

L’interessant no són les pedres medievals exposades de cop i volta a la intempèrie per a la seva ràpida i irremissible desintegració, sinó l’entramat de cables i fils i ganxos sobreposats per als llums i telèfons i aparells i alarmes i videovigilància.

O dins l’església es congria una enorme tempesta o són els flaixos compulsius dels turistes.

¿Recuperar la catalanitat és recuperar la pesta i la colonització? ¿Hi ha alguna cosa a recuperar?

Hem arribat aquí amb cara de pa rodó i és evident que en sortirem amb cara de pizza.

La mar té trampes i recers, entremaliadures i lleis universals. Cal saber-hi pactar en el seu llenguatge.

Aquesta humitat mòbil i salada sobre la pedra nua deu ser un adob de primera per a les pastanagues marines.

El noi que arrossega els pantalons i la noia que els du ajustats a totes les corbes. El senyor que parla a crits amb el mòbil i la senyora que hi xiuxiueja. Una ciutat que es reivindica catalana però que té tots els rètols pràctics en un altre idioma. Em penso que aquest país no és tan diferent del nostre.

diumenge, 24 d’abril del 2011

L'arbre del saxo


Jo vaig néixer el 4 de setembre. Aquell mateix dia, ell feia 10 anys, allà al seu Brookling natal. Feia molt poc que havia començat les classes de piano i li faltava molt poc per començar les d’un altre instrument. De fet s’esperava que jo comencés a parlar i a caminar per iniciar-se en el saxofon.

A mi em cantaven el NonNinetaNon que ell s’escoltava en Coltrane en directe. Mentre jo ballava i em començava a mirar les noies a les festes majors dels Alamús, ell ja tenia un títol universitari d’Història però preferia dedicar-se al jazz. I l’escollien president d’una cooperativa de músics, el Free Life Communication. I començava a tocar el saxo i la flauta al grup d’en Miles Davies. Doncs, sí, en aquella època jo em sabia de memòria l’Eva-María-se-fue-buscando-el-sol-en-la-playa...

Quan un servidor se n’anava a la mili ell se n’anava amb en Chick Corea. I quan jo l’acabava (la mili) ell ja havia fundat el David Liebman Quintet.

Ara ja sabeu de qui parlo. Tot i haver nascut el mateix dia (amb deu anys justos de diferència) i tot i haver compartit alguns ídols, no hi he parat esment fins fa un mes en què l’atzar em va fer a mans un disc seu del 1991.

Es titula Tree, i té 6 temes (Roots, Tronck, Limbs, Branches, Twings, Leaves) però en dues preses, la primera seguint aquest mateix ordre i la segona seguint l’ordre invers.

En alguna crítica he vist que recomanen escoltar-lo diverses vegades. I m’està costant. Quan el poso a casa he de tancar portes i, tot i així, em demanen que el tregui. Té la capacitat de posar nerviós. He de recórrer, necessàriament als auriculars.

A veure què en penseu vosaltres. I a més, a veure si endevineu de quina part de l’arbre es tracta el fragment que us poso. Vinga, valents i valentes...

dissabte, 23 d’abril del 2011

(Mala) llet condensada

No hi entenc de futbol. La moguda que s’ha creat al voltant d’aquest esport em seria indiferent si no s’hi barregessin altres qüestions.

Vaig veure el partit del dimecres a Lleida i als carrers del barri va haver-hi sarau nocturn fins a les tantes. Estic convençut que força més que si hagués guanyat l’altre equip.

Les manifestacions posteriors entre el veïnat madridista sorprenen per la gran acumulació de necessitat de revenja, de ganes d’ofendre, d’ostentació de l’afirmació espanyolista. No sé si a tot arreu ha estat semblantment.

Continuo sense entendre de futbol.

Ara bé, com a català, ciutadà i pedagog em toca anar amb els que van perdre. Perquè a més de futbolistes donen una imatge de persones, de persones educades, de persones capaces d’explicar i justificar-se sense necessitat d’insultar o d’ofendre ningú.

dimarts, 19 d’abril del 2011

Socors, Sant Jordi


Em falten un parell de dies per tornar a descobrir com vaig de malament de peles (o com en són de cars els llibres i les roses) i com vaig de malament de temps (o quin excés d'hores dedico a la feina i a altres vicis).


I és que mirant blocs i revistes i fent cas de comentaris m'he fet la llista de llibres per Sant Jordi. Efectivament necessito subvencions; de la partida, conselleria o ministeri que sigui. I necessito un any sabàtic (prorrogable).


Bé, intento conformar-me, algun me'l regalaran, algun altre el trobaré a la biblioteca, i algun/s altre/s me'ls hauré de comprar, igual que les roses. Tot sigui per la causa, la de la cultura i les tradicions.


Per cert, la llista:


Vida, proceso y muerte de Francisco Ferrer Guardia (Archer)
Sunset Park (Auster)
Emmaús (Baricco)
L’home que dormia al cotxe (Barral)
El mar (Bonet)
Les bones companyies (Cornudella)
La maleta (Dovlàtov)
A la caça de la dona (Ellroy)
Sol a Berlín (Fallada)
L’olor del mal (Forrellad)
Cada set onades (Glattauer)
L’alquímia del mercat d’alquímies (Guix)
Nosotros los ahogados (Jensen)
L’últim dia abans de demà (Màrquez)
El secret de Picasso (Miralles)
1Q84 (Murakami)
La buena gente del campo (O’Connor)
Purga (Oksanen)
Viatge d’anada i tornada (Piqué)
L’holocaust espanyol (Preston)
Rates al jardí (Puig)
Els castellans (Puntí)
Primavera, estiu, etc. (Rojals)
Natura quasi morta (Riera)
Nadir (Roda)
Contra la mort (Rovira)
Udols d’un llop de paper (Rózewicz)
El cau del conill (Segura)
L’home de la maleta (Solsona)
Una història avorrida (Txèkhov)
Sukkuwan Island (Vann)
Últimes notícies (Waugh)

dilluns, 18 d’abril del 2011

Flors camperoles i 4

Mata-seuva, flairosa vidauba,
remulles de l’auba
perlegen al sol,
i en llarg temps el teu or no s’apaga
daurada argelaga
del bell corriol.

M’he retut amb la mata-seuva. Només he trobat que en occità voldria dir liane sauvage i, a partir d’aquí, les pistes, que n’hi ha, més aviat emboliquen. He vist que per les balears hi ha algun fotobloc que es diu “mata de seuva”. Hauré de demanar-hi socors.
La vidauba és la que coneixem com a vidalba (Clematis vitalba), una liana de fins a 10 metres també coneguda com herba del captaire, pel seu poder urticant (els captaries se’n produïen nafres per augmentar la recaptació, diuen).
Una altra herba de camins i clarianes és l’argelaga negra (o gatosa blanca, vet-aquí), de nom científic: Calicotome spinosa, però també Ginestra spinosa, per acabar d’embolicar la cosa de la nomenclatura.




Estepars de flor blanca o rosada
que m’heu encisada,
tants d’anys en florir;
bell aubó de tija galana,
estepa-Joana,
ciprell, romaní.

I ha arribat l’hora de les estepes. La de flor blanca presumiblement sigui l’estepa negra (no sé si hi ha gaire estepa borrera a les Illes) i la de flor rosada, l’estepa blanca, totes dues, o millor dit, totes tres molt empordaneses. En família: Cistus albidus, Cistus salviifolius, Cistus monspeliensis.
L’aubó jo diria que és l’albó, que a les nostres contrades rep el nom de porrassa (Asphodelus aestivus). Pel que veig només és present a Girona i a les Illes Balears (tantes com n’hi ha al Montgrí!).
L’estepa-joana (Hypericum balearicum) és endèmica de ses Illes. I ara que n’he estat mirant fotos veig que la tinc megafotografiada a la costa nord de Menorca.
I ja que estem en capítol de brolla no són d’estranyar les dues noves aportacions poeticobotàniques: el xiprell (Erica multiflora), peterrell o bruc d’hivern (perquè hi floreix); i el romaní (Rosmarinus officinalis), que va l’últim perquè és de bon rimar.



Flors de camp! violetes, roselles,
anèmones belles,
ciclàmens de neu!
–¿Com retraure tals noms gosaria,
oh Anna Maria,
sense el record teu?–

Alerta: se li acaba el poema però encara li queden flors a la llista: violetes (com la viola d’olor, però com que no en fa cap referència, pot ser aquesta o qualsevol altra); roselles (Papaver rhoeas) que en indrets es conserva el nom àrab d’ababol; anèmones (dels alimons o anemones, ui, l’accent, ja n’hem parlat a l’Anemone coronaria, per tant no en poso ni la foto); i del ciclamen (Cyclamen) de seguida ens ve a la memòria que el repòs vegetatiu el fan a l’estiu i que són tòxiques de nassos per als humans.


Flors de camp! del turó, de la plana,
de pleta, quintana,
bosc i conradís!
Per aquesta ma pobra cantada
siau portalada
del meu paradís!

Siau!
O sigui: apa, siau, que ja s’ha acabat el poema.
Amb la Maria Antònia Salvà i la Caterina Albert dono per saldat el meu deute amb el noucentisme.

diumenge, 17 d’abril del 2011

Flors camperoles 3

Penúltim lliurament:

Tants de cops de ta mel he xuclada!
–floreta emmelada,
quin nom et daré?–
Espasella? Contell? Gladiola?...
Destria tu sola
el més falaguer.

El galdiol, coltell o espaseta (tres noms amb contundent referència al tall) és el Gladiolus illyricus, de la família de les iridàcies (com els lliris), per això també se l’anomena lliri d’espases.

Brava ortiga, virtut tens que salva,
així com la malva
que és tota bondat;
quin bo fan en concòrdia amiga
la malva i l’ortiga
costat per costat!

L’ortiga (Urtica urens però també podria ser Urtica dioica, més anomenada ortiga gran), els poders alimentaris i farmacològics de la qual són molt coneguts.
La malva (Malva sylvestris), segons l’enciclopèdia és antiinflamatòria, calma la tos, és laxant, antidiarreic, hidrata la pell i actua en el tractament de nafres. I la gent continua comprant aspirines...


Tu, de bou sanitosa alenada,
metgia cercada
pels mals que te’n dus:
alè sant des que fores un dia
allà a l’establia
escalf de Jesús.

L’alè de bou, Achillea ageratum, és una planta aromàtica, com és fàcil de deduir. El nom Achillea li ve perquè els soldats d’Aquil·les les feien servir per curar-se les ferides. Així que ja ho sabeu. Us podeu curar i perfumar-vos com un Jesuset.

Flor de randes, suau castanyola,
i tu, farigola,
perfum del coster,
trevolina que dorms son fina
la nit, flors d’espina,
card i romaguer.

L’anemone o castanyola (Anemone coronaria), dispersa el seu fruit amb el vent, d’aquí li ve el nom.
La farigola o timó (Thymus vulgaris), no necessita gaire presentació.
La trevolina suposo que fa referència a l’agret (Oxalis pes-caprae), el nom del qual li ve pel seu gust. Sembla que als Països Catalans també se’l coneix com: agreta, agretes, magret, agrella, vinagrella, pa-de-cucut, flor d'avellana, avellanetes, fel i vinagre, canari, aspres, caramelles... És en castellà que he trobat els noms de trébol, trevina, trebolina, matacañas, matapán odormilón. Vaja, per noms no serà.
Del card n’hi ha de moltes classes. Si suposem que és el comú parlem del Cynara cardunculus.
I el romaguer és l’esbarzer (Rubus ulmifolius) amb gran quantitat de parents, tots ells reis de les bardisses.


dissabte, 16 d’abril del 2011

Flors camperoles 2

Seguim...


Jo conec, oh gentil cossiada,
floreta morada,
quin és el teu joc:
al malalt tu li talles la febre.
L’orella de llebre
floreix d’un or groc.

La cossiada és la Globularia alypum, a les nostres terres més coneguda com foixarda (també botja, corona de frares, fuixarda, pixina, ullastró...). És habitual al Montgrí perquè defuig els terrenys silícics.
L’orella de llebre és la Bupleurum rigidum. El nom habitual és cluixida, i és usada com a antiinflamatori.

Cama-roja, xalesta xicoira,
d'un cel sense boira
retraus la color.
Blanca neu del roser-gavarrera
t'estufes sobrera
en l’or del trepó.

La xicoira, Cichorium intybus, és coneguda a les illes com a cama-roja, i en altres indrets se la coneix com mastegueres, xicòria, xicòria amarga, xicòria de cafè, camarotja, xicoia, xicoina, escarola borda, màstec bord o màsterecs. El seu nom en llatí vol dir “amanida d’hivern” o “planta de gener”.
El roser-gavarrera és la Rosa canina, més coneguda com roser silvestre, pertò també com gavarrera, rosa pendulina i altres. La semblança dels seus agullons amb els ullals de gossos n’explica el nom científic.
El trepó és el Verbascum thapsus. Al nostre territori se la coneix com herba blenera, jovenal, ressentida, ploraner, santjoans. Planta medicinal amb molts usos folklòrics.

M’enamoren, oh llengua-bovina,
ta flor atzurina,
ta fulla raspall;
i vener en ta mota discreta
ton nom de poeta,
llustrós maragall.

Llengua bovina, llengua de bou, buglosa és la Anchusa italica. El nom de llengua de bou li ve per la forma i aspror de les fulles.
El margall o raigràs són diverses espècies del gènere Lolium. Probablement es refereix al Lolium multiflorum, conegut coma raigràs italià.

Si em tornés papallona algun dia
vestir-me voldria
d’un bell tornassol
blanc i groc i morat, coloraines
que les palomaines
rumbegen al sol.

No he aconseguit saber a quina flor es refereix. Si algú de ses Illes em pot donar alguna pista...

Continuarà (ai, las, en quin moment se'm va acudir pensar que el faria tot...?)