Doncs, sí, faig trampes. M’enganyo a mi mateix.
Fa un any i mig vaig obrir un bloc que es deia –i es diu, encara– Tròpic de Tramuntana.
Més que un bloc era una excusa amb compromís. M’obligava a tenir una microconversa diària amb la natura. Cinc minuts. Una observació. Temps de veure-ho o sentir-ho, pensar-ho i escriure-ho. I al vespre passar-ho al bloc.
Si no tenia cinc minuts diaris per a calmar-me i observar el que m’envolta i treure’n alguna cosa significava que la meva vida era molt trista. Entengui’s “el que m’envolta” com la “natura en un sentit inapropiadament ampli”. Potser es mantenia igualment trista, la vida, però segur que no tant.
I això vaig anar fent, com una disciplina necessària. Si no les anotes, hi ha pensades –que no arriben a pensaments– que s’esvaeixen enterrades per noves pensades. Amanides amb fragments del que llegia i que també fos una microconversa, i encara finalment hi he anat afegint fotos.
L’altre dia em va venir la cosa aquella que si Google ens feia la guitza i deixava de ser-nos col·lega, ¿no seria millor tenir aquell escamparrogle en un sac lligat, per si de cas? I m’hi vaig posar. Però...
Cada forat que trobava en el calendari (cada dia sense anotació) m’agafava mal rotllo. ¿Tants? Vaig decidir que no podia ser, que taparia aquells forats amb “les altres anotacions”, o sigui, buscant les imatges que havia fet per aquelles dates i posar-les com un plafó per dissimular el que no hi havia.
I en aquestes estic: buscant imatges –algunes de les quals he aprofitat per decorar aquest missatge- i tapant forats. I anar-ho guardant tot, per si de cas.
És fer trampa, és cert. ¿I...?
